Un veí del barri de Torre Baró, al districte barceloní de Nou Barris, que ara frega la seixantena recorda els fets del 7 de maig de 1978. Ell era on sempre, a la plaça de sorra del barri. Tenia 14 anys i jugava a futbol. Primer va sentir un so que no li encaixava amb l'entorn, era la fressa d'un vehicle gran. La màquina era a prop, perquè detectava també el patiment de les rodes contra la sorra d'uns camins que estaven lluny de ser asfaltats. Després, la remor popular. Les veus repetien la consigna austera "volem autobús". Al final, una imatge estranya. Com el tub d'escapament era al sostre, el va estranyar albirar una fumera que recorria el barri. "Pensàvem que era per una foguera", diu ara José Manuel Ropert. En pocs segons, el misteri es resolia. Un autobús circulava per primera vegada a Torre Baró. I ho feia segrestat.
Aquesta va ser la resposta popular a la manca de serveis bàsics que asfixiava els veïns d'un d'aquells barris situats als marges de la capital. Sense llum, ni aigua corrent, ni equipaments, ni transport públic, el primer gran triomf de Torre Baró va ser materialitzat per Manuel Vital. El llavors president de l'associació de veïns també era conductor d'autobús del que ara és Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i aquell dia de maig va decidir jugar-se la feina per reivindicar el pas dels busos pel seu barri, que havia quedat segregat de la resta de la ciutat. Ara, aquell episodi arriba als cinemes de la mà del director Marcel Barrena i d'actors com Eduard Fernández o Clara Segura. Al seu torn, els veïns d'aquesta part de Nou Barris ho veuen com una oportunitat d'explicar-se, tant pel que fa al passat com pel que fa al present.
La lluita veïnal, més enllà de la legalitat
L'acció de Manuel -o Manolo- Vital va sacsejar l'opinió pública i va revoltar el veïnat fins al punt que, poc més d'un any després que el conductor d'autobusos s'inventés una ruta inexistent per demostrar que sí que es podia oferir servei a Torre Baró, es va fer realitat la cessió per part de l'Ajuntament encara governat pel franquista Josep Maria Socias. Els principals carrers del barri ja tenien ciment i la primera línia d'autobusos hi operava, malgrat que fins llavors l'argument oficial era que en aquelles pujades escarpades no era possible desplegar el servei urbà. Però el pols veïnal no anava de la mobilitat.
"Llavors els taxistes es negaven a pujar-hi, fins i tot, sí, però tampoc teníem col·legis, ni ambulatoris, ni zones verdes i les nostres protestes ho eren per tot. El Vital va fer una història que podia haver fet qualsevol altre veí per qualsevol altre motiu, però la va fer ell. I va donar ales al moviment veïnal. I per això té el meu respecte", apunta Antonio Silva, veí de Roquetes que també es va implicar en les concentracions de l'època, després que detinguessin i fessin fora de la feina el protagonista del segrest de l'autobús.
"Li van acabar donant la Medalla d'Honor de Barcelona", s'exclama Ropert, qui també es fa dir Rope. Vist en perspectiva, Vital va passar de ser detingut, expulsat de la feina i jutjat pel segrest d'un autobús de la línia 47 a ser readmès com a conductor municipal i aplaudit per la seva queixa en un context social i polític convuls. Per entendre com es van guanyar els drets bàsics a Torre Baró i els voltants en plena Transició, cal recuperar una cita atribuïda a Maria Àngels Rivas, qui també va ser presidenta de l'entitat veïnal de la zona anys més tard. "Ella sempre deia que no hi ha res que a Nou Barris no haguem aconseguit il·legalment. Per què? Perquè era l'únic que ens quedava", estableix Arnaldo Gil, membre de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris i testimoni dels fets del bus 47.
De fet, recorda altres accions de l'època en què van arribar a desmantellar les màquines d'asfaltar de l'Ajuntament. Tot i que cap acció va ser tan determinant com la del segrest d'aquell autobús que hauria hagut d'acabar el seu recorregut a la Guineueta i va seguir pujant districte amunt. Els veïns de Torre Baró ho veuen amb una distància política que els provoca una mena de vertigen. "Avui en dia, allò seria terrorisme. Tant el de la planta asfàltica com el segrest del bus". Ho diu Arnaldo Gil, però el Rope assenteix vigorosament.
Un fet de "normalització" davant la marginalitat
Encara ara els veïns i membres de l'arxiu històric -Antonio Silva també n'és membre- vibren afegint matisos a la història de Manuel Vital. Sovint amb espai per a l'èpica de barri. "Aquell dia va trucar la seva dona, que era l'única que sabia el que faria, i li va dir 'no m'esperis, que segrestaré l'autobús'. I així ho va fer", menciona Gil, en conversa amb Nació. "Abans de fer res, el Manolo va anar sol a l'Ajuntament per explicar la necessitat de tenir línia de bus a Torre Baró i es va reunir amb algú del govern municipal. Se'n van riure d'ell. I s'ho va guardar. Després va passar el que va passar", afegeix José Manuel Ropert.
Entre les conseqüències del trajecte improvisat d'aquell 7 de maig de 1978 va haver-hi més d'una desena de detencions. Després de voltar pel seu barri, el conductor de l'autobús rebel va trobar-se a Ciutat Meridiana amb agents de la policia armada, els grisos. Inicialment, els vehicles policials van custodiar el vehicle col·lectiu mentre avançava per Barcelona, però en arribar al carrer València, es va frenar el trajecte. La intenció dels veïns era arribar a l'Ajuntament i completar la protesta a l'epicentre de la política municipal. Mentre la companyia d'autobusos donava per perdut el comboi, Vital i els veïns que s'hi van sumar a la travessia seguien convençuts de fer l'acció tan gran com poguessin. La policia, però, va posar punt final a la marxa abans que creués l'Eixample i es va endur els implicats a la comissaria. Poc després arribarien les protestes -ja es tallava l'avinguda Meridiana cada diumenge- fins que acabés la repressió contra Vital i arribessin els serveis públics a Torre Baró.
D'alguna manera, allò va canviar les normes del joc. "L'arribada de l'autobús va ser l'esdeveniment en majúscules", diu Arnaldo Gil. Després, el camí de reclamacions populars va continuar donant fruits a batzegades. La migració espanyola arribada a Torre Baró i Roquetes -on moltes cases les van aixecar els mateixos habitants- era diferent d'un altre tipus de migrants "més institucionalitzats, amb gent amb entorns sindicals i més ben ubicats". A un dels extrems de Nou Barris el que hi havia era marginalitat. "Eren persones no sindicades, paletes, mà d'obra barata, migrants, i que vivien a un extrem de la ciutat. Era gent que era útil de vuit del matí a vuit del vespre i després no importava què els passés. Que hi aparagués un autobús era una manera de formalitzar que t'integraves a la ciutat, de normalitat", conclou Gil, de l'Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris.
El salt a la pantalla
Fent un salt en el temps, passen les dècades, i una tarda arriba una comitiva de tres persones al local de l'associació veïnal de Torre Baró. Aquesta zona continua estant entre els cinc barris amb les rendes més baixes de tota la ciutat. Encara hi ha problemes amb els comptadors elèctrics, amb la cobertura telefònica i amb la mobilitat. Els temes van saltant a l'assemblea veïnal fins que, quan acaba, aquelles tres persones s'expliquen. "Hem escoltat la història del bus 47 i volem fer-ne una pel·lícula", va dir Marcel Barrena, assegura el Rope.
El que va venir després va ser un càsting en què es van presentar més de 2.000 veïns, segons apuntava betevé en una informació, d'un total de 2.900 habitants censats al barri. També va venir "gent de fora", matisen els testimonis d'aquella prova. Els van fer fotos a la cara i a les mans. I finalment en van convocar uns 400 per participar d'unes escenes que es podran veure a les sales de cinema a partir del 6 de setembre. Dos dies abans, es farà un passi previ per als veïns que s'hi van implicar. També l'arxiu històric noubarrienc va ser clau. Els autors del film van demanar imatges per ambientar correctament el vestuari de l'època i van estar-se dos mesos en contacte amb els veïns encarregats de mantenir la memòria del districte. Ara, esperen que la pel·lícula ajudi a què la Barcelona actual també miri més sovint a Torre Baró sense recórrer a mètodes expeditius.