L’any 1951 va començar caldejat a Barcelona. No pas pel clima, és clar, sinó pel malestar que feia anys que covava. De fet, des de la fi de la Guerra Civil, la vida quotidiana a la ciutat era una barreja de misèria i humiliació en un país ocupat. Poques persones com Carmen Laforet ho van saber retratar a la seva novel·la Nada. Les grans revoltes solen iniciar arran d’un fet puntual que té la capacitat d’aplegar totes les consciències. La decisió de Transports Municipals de Barcelona d’incrementar el preu del tramvia (de 50 a 70 cèntims) va causar indignació. Però quan es va saber que a Madrid es mantenia el preu a 40 cèntims (sempre el fet diferencial…), la cosa va anar de mal borràs.

Al llarg del mes de febrer ja es van produir incidents pels carrers. Molts vidres dels tramvies van ser apedregats. Fulls volants feren una crida al boicot del tramvia i, amb l’espontaneïtat que va despertar la crueltat planificada del règim, a partir de l’1 de març la gent va dirigir-se a la feina a peu. Durant els primers dies de març, avui fa 65 anys, els tramvies circularen buits, amb el conductor, la policia i el cobrador, una figura avui desapareguda.

A peu cap a casa i sota la pluja

Quan el règim es va preocupar seriosament va ser després d’un partit de futbol el diumenge següent, 4 de març, al camp de les Corts. Jugaven el Barça i el Santander. Plovia molt. En acabar, un munt de tramvies esperaven. La gernació va ignorar-los i va tornar a casa a peu. Entre les autoritats, no hi havia un criteri clar de com respondre al repte. El governador civil, Baeza Alegría, va demanar al govern franquista que s’anul·lés l’increment del bitllet, cosa que es va fer. Però el conflicte va continuar i es va estendre a moltes fàbriques, en el que alguns van veure l’amenaça d’una vaga general. Les protestes pel preu del tramvia van començar a decaure després de mitjan març. Hi va haver alguns morts en enfrontaments amb la policia, però mai es va saber la xifra exacta.

Cirici, testimoni viu

Enric Cirici és un dels qui van participar en el moviment de boicot: “La vaga de tramvies va significar l’entrada dels recents majors d’edat de 18-20 anys en l’escenari de la resistència a la dictadura. Fins llavors només existia una resistència exigua dels qui quedaven dels protagonistes de la guerra i alguns exiliats que anaven tornant. Molts dels espais d’actuació eren aleshores religiosos”.

Segons Cirici explica a NacióDigital, “l’1 de març de 1951 és una data important. Els qui no teníem vinculació amb les velles banderes ens posem en marxa, no sense una certa crítica dels vells tambors, com més tard va cantar Raimon. Érem els qui pocs anys després vam fer la campanya contra Galinsoga i els fets de Palau. Alguns d’ells van ser a la presó i foren apallissats. Després, com que molts estem fitxats, fem societats anònimes per continuar la nostra resistència. D’aquest moviment, amb els anys, neix Edigsa, tota la cançó catalana, editores com la de Cavall Fort, i es comença el projecte del diari Avui". Com explica Cirici, “l’1 de març fa seixanta-cinc anys que em vaig apuntar al país”.