Es calcula que 400.000 persones es mouen amb Rodalies cada dia a Catalunya. Ho fan, però, sense saber si el seu tren passarà a hora o si una incidència provocarà un tall a la línia que s'allargarà tot el dia i els farà arribar tard o, fins i tot, no arribar. Sergi Martín Arbós (Reus, 1991) és psicòleg, professor i investigador del Departament de Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili (URV), i el març del 2025 va engegar un estudi pioner per investigar com afecta psicològicament la crisi ferroviària als usuaris. Una setmana després que un comboi descarrilés a Gelida i provoqués la mort d'un maquinista en pràctiques, parlem amb ell sobre aquest malestar i les claus per entendre l'arrel del problema.
En què ha consistit la investigació? Quan neix i què l'impulsa?
Neix d'una demanda de les persones afectades, de la Plataforma Dignitat a les Vies, que es va posar en contacte amb mi i em van explicar la situació que vivien de desgast emocional i d'intranquil·litat. Volien investigar quines conseqüències psicològiques tenia això i poder-ho objectivar a través d'una recerca. A partir d'aquí, nosaltres vam dissenyar un estudi amb criteris tècnics de la universitat per buscar indicadors simptomatològics. És important tenir en compte que parlem de símptomes, no de diagnòstics concrets.
El que volíem analitzar és si aquestes persones pateixen símptomes d'ansietat, depressió, hostilitat o somatitzacions –és a dir, les manifestacions físiques de l'estrès– i, a partir d'aquí, relacionar-ho amb altres variables com la qualitat del descans, l'optimisme o el pessimisme, o el grau de satisfacció amb la vida. Tot plegat, finalment, ho vinculem amb l'ús que fan del transport. Més enllà de la informació quantitativa, també vam incloure preguntes qualitatives per saber quines accions han dut a terme els usuaris per afrontar la situació, si prenen alguna substància o medicació i quins canvis els ha provocat en l’àmbit social, laboral o educatiu.
Quan parlem d'impacte psicològic, de què estem parlant exactament?
Parlem de les afectacions que té en el benestar de les persones. De la mateixa manera que, quan ens referim a impactes en la salut, ens referim a condicions externes que afecten el nostre organisme, aquí seria similar: són elements vinculats a la situació de Rodalies que poden trencar aquest equilibri o aquest benestar emocional.
Quines són les principals troballes de l’estudi?
A grans trets hem vist que hi ha un patró molt clar. Tenim tres tipus d'usuaris: els usuaris diaris o pràcticament diaris, els que fan un ús més espontani, i els no usuaris. En la majoria dels casos, les persones que fan servir més Rodalies puntuen més ansietat, amb símptomes de depressió o hostilitat, i tenen un pitjor descans. Els que no el fan servir, per contra, són els que reporten menys símptomes.
Heu detectat si hi ha col·lectius més vulnerables a patir aquest impacte psicològic? Es repeteixen determinats perfils?
Aquesta és una de les hipòtesis que tenim, però de moment encara estem analitzant les dades. Ens plantegem que, les persones que tenen altres individus a càrrec –siguin fills o persones grans– segurament tindran més malestar, perquè no només les afecta a elles directament, sinó també al seu context i a aquestes persones que necessiten que se'n tingui cura. Quant a perfils, és difícil analitzar-los quan hi ha pocs casos de molts perfils diferents. Caldrà veure com acabem agrupant aquestes dades, si ho fem per branques de professions o algun altre criteri, però és una variable que volem tenir en compte.
Fins a quin punt els usuaris de Rodalies han normalitzat aquest malestar?
El que sobretot destaquen és que són molt conscients de la situació. Saben que hi ha un problema important, que no es resoldrà d’un dia per l’altre i que, probablement, es mantindrà en el temps. Tot i això, subratllen la necessitat de començar a fer passos, i un dels que reclamen més és la informació. De fet, aquesta és la queixa principal que està apareixent aquests dies als mitjans: sempre que s’entrevista algú, la primera reclamació és la manca d’informació. Això mateix és el que ens hem trobat a l’estudi, sobretot pel que fa a com es comunica la situació, quines són les alternatives de transport i quin és l’estat real del servei. Al final, es tracta d’un problema d’incertesa, de no saber si arribaràs a la feina, com tornaràs a casa o com organitzaràs el dia a dia.
Quines conseqüències té viure amb aquesta incertesa constant? A quins àmbits de la vida personal pot afectar?
En aquest cas parlem d’un estrès crònic i que, de moment, no mostra indicis clars de desaparèixer a curt termini. Quan aquest tipus d’estrès s’acumula, acaba impactant en totes les dimensions de la persona: en el benestar i la salut psicològica, però també en l’àmbit laboral, amb possibles conseqüències com canvis o pèrdues de feina. Tot plegat té també un impacte econòmic i social. Les persones que viuen en una situació de tensió constant acostumen a tenir més discussions amb familiars o amics. És un fenomen complex, amb moltes branques que van molt més enllà del que pot semblar d'entrada. Per exemple, hem vist casos de persones grans que utilitzen el transport per anar a cursos o activitats –que són molt importants per mantenir una vida activa, especialment a la tercera edat–, i que per culpa d'això no ho poden fer.
Creu que la crisi d’aquesta darrera setmana pot marcar un abans i un després?
El que ha passat aquestes últimes setmanes, arran d’un accident que ha causat una víctima, és un fenomen una mica diferent –per sort– del que estem acostumats a veure. És cert que a l’estudi això no ho hem pogut recollir, perquè ja estava tancat, però sí que és una cosa que es pot percebre en les entrevistes a persones afectades. De fet, molts usuaris ja advertien en l’estudi que algun dia passaria una desgràcia i, al final, ha acabat passant. Potser sí que serà aquest el punt d’inflexió que farà que es comencin a impulsar accions. Tot i això, encara és difícil saber fins a quin punt els canvis que es plantegin es podran materialitzar a curt termini, perquè no sembla que sigui fàcil que ho siguin.
La gent agafarà por d'agafar un tren després de l'accident i les incidències greus a les vies?
En aquest cas, la por és una emoció normal. Parlem d’un accident mortal que, tot i que encara se n’estan investigant les causes, tot apunta que podria estar relacionat amb un problema d’infraestructura. A més, ha passat en un context molt proper, cosa que fa que molts usuaris de Rodalies s’hi puguin veure reflectits. Per això és normal que, durant els primers dies, apareguin emocions com la por. Caldrà veure fins a quin punt es manté en el temps. Sovint, en situacions d’aquest tipus –com ara accidents greus o atemptats–, inicialment la gent evita utilitzar determinats serveis o acostar-se a llocs concrets, però amb el temps la situació tendeix a normalitzar-se. Veurem què passa en aquest cas.
Com es poden abordar des de la psicologia clínica els problemes de salut mental que depenen de factors tan incontrolables com el funcionament del transport públic d’un país?
Aquest és el gran tema. Fins a quin punt els serveis de salut poden gestionar un problema que no és psicològic, però que en alguns individus ha derivat en diagnòstics formals? Hi ha persones que necessiten tractament per part de professionals; però no és una situació individual, és un problema social. No vull semblar simplista, però la solució realment és resoldre el problema que causa tot aquest malestar.
Fins a quin punt es pot tractar?
Sí que podem intervenir i tractar les persones que tenen un diagnòstic. Per exemple, en casos d’ansietat o depressió, hi ha diverses teràpies efectives per afrontar aquests trastorns. Ara bé, cal diferenciar entre aprendre a gestionar el malestar i les dificultats del dia a dia i aconseguir una solució a llarg termini. Podem treballar amb aquestes persones per ajudar-les a continuar amb les seves vides, però, a llarg termini, s'ha d'acabar resolent d'una altra manera.
Al Cafè d'Idees de La 2Cat deia que la solució no és posar psicòlegs a cada tren. Quina creu que és?
Al final, estem parlant d’un problema que té conseqüències individuals, però no té sentit tractar-lo com si només fos una qüestió personal. Per això deia que no es pot posar un psicòleg a cada tren, perquè no donaríem l’abast i, a més, tampoc tindria sentit, perquè la causa del problema no està en les persones, sinó en un factor social que afecta moltes persones alhora. No és una qüestió que hagi sorgit a partir d'una vulnerabilitat individual, com passa sovint amb alguns trastorns psicològics; aquí el que hi ha és un element clau: la incertesa derivada dels problemes de Rodalies. La millor solució és resoldre la situació del transport, ja que això tindria un efecte en cadena: reduiria la incertesa, facilitaria que la gent arribés a la feina, disminuiria preocupacions, milloraria el descans i reduiria l’hostilitat.
Es pot fer un paral·lelisme amb la Covid: era un problema social, però amb conseqüències individuals. També ho podem comparar amb les persones que viuen situacions complexes com desnonaments o pobresa, són condicions socials que afecten clarament la salut mental. Per això, hauríem de començar a adoptar una visió més global dels problemes de salut mental, en lloc de centrar-nos només en l’individu que els pateix.
