Núria Moliner és una arquitecta que ha decidit no construir. Va entrar en xoc amb la professió tot just acabar la carrera i des de llavors duu a terme una perseverant tasca com a divulgadora que està ajudant a remoure i crear noves consciències sobre com s'han de repensar les ciutats que tenim. La Núria és la convidada de l’últim capítol del pòdcast de l’Elefant, “No pensis en viure a la gran ciutat”.
Què és el que et va fer entrar en crisi en l'arquitectura?
Quan vaig acabar la carrera, vaig decidir parar per pensar què volia i podia aportar al món. En aquell moment intentava prendre moltes decisions a la meva vida per reduir l’empremta ecològica, per ser més conscient de l'impacte de les meves decisions i accions en el dia a dia. I em vaig adonar que a través del que se suposava que havia de ser la meva professió podia causar un impacte terrible. No volia formar part d'allò, perquè segons com enfoquem la construcció o la professió de l'arquitectura, també malauradament podem tenir un impacte social negatiu. Admiro moltíssim la gent que també va passar per aquesta crisi personal i va decidir formar part del canvi construint millor i fent ciutats d'una altra manera. Però a mi també m'apassionava la comunicació, i vaig decidir ajuntar-ho tot per visibilitzar allò que crec que sí que està fent bé al món.
L’arquitectura ha tendit cap a l’elitització i deshumanització? Admirem més d'ella com llueix una construcció, o fins i tot com s'ha lluït un arquitecte construint, en lloc de pensar en la seva funció o la seva eficiència...
Som moltes les persones que hem volgut trencar amb aquesta herència dels arquitectes estrella, de l'arquitectura de l'espectacle que feia edificis faraònics desvinculats de les necessitats reals de la gent. L’arquitectura no funcional. Fins i tot, un punt capritxosa. L'arquitectura ha de servir per viure millor, més confortable. Enfocar-se als materials, les condicions del clima, l'entorn. Hem d'escoltar les persones i el lloc. Per mi la millor qualitat com a arquitectes ha de ser l'empatia. I aquest és l'enfoc que necessitem a l'arquitectura, a l'urbanisme i a tot arreu, pensant les conseqüències de les nostres decisions i posar-nos en el lloc dels qui tenen condicions o necessitats diferents a les nostres. Crear espais que no siguin només per uns pocs.
Com seria per tu una ciutat amable amb els ciutadans?
A mi m'agradaria que les ciutats fossin una mica més salvatges, superant el terme de renaturalització que ens porta a un verdet amable, decoratiu,... Crec que hauria de ser una cosa salvatge! Ficar molt més verd i altres espècies animals no humanes. Això faria que fossin més amables, perquè escoltaríem els ocells, veuríem altres insectes i animals. I seria un bon senyal perquè ens indicaria que la temperatura i les condicions per viure, en general, són més agradables. A mi em sap molt de greu que la ciutat sigui només un lloc per desplaçar-nos o per produir o per consumir. Reflecteix molt el model capitalista que s'aplica a l'urbanisme del disseny de les ciutats. La ciutat també ha de ser un lloc on estar, simplement.
Et ve el cap alguna ciutat salvatge que pugui ser referent?
Al Japó, per exemple, no entenen l'urbanisme com una oposició a l'entorn natural, sinó que tot forma part del mateix i hi ha alguns contrastos molt interessants. No hi ha aquesta disjuntiva o aquesta oposició entre el formigó gris i el verd d'un entorn més rural i natural. Però tenim pocs exemples que siguin radicals i potents en aquest sentit. Potser d'una manera més canònica, però sí interessant, passa a Dinamarca, especialment a Copenhague, que jo sempre la poso com a exemple. És una de les meves ciutats preferides perquè té un equilibri molt sa entre espais verds, espais públics i també altres formes de mobilitat més sanes i sostenibles.
Les ciutats reflecteixen en certa manera el paradigma de societat. I no ens enganyem, tenim societats productivistes, discriminatòries,... L'arquitectura té el poder per transformar-les?
Totalment, cent per cent! Més del que pensem. Jo sempre dic que l'arquitectura i l'urbanisme ens estan condicionant moltíssim el nostre dia a dia. A més, sempre van amb delay, perquè des que comencem a reformar un espai fins que s'acaba i té l’impacte que necessitem, potser han passat més de cinquanta anys. L’arquitectura, el disseny i l'urbanisme tenen poder per fer-nos feliços, per donar-nos o treure'ns drets, per donar-nos o treure'ns dignitat i també salut. Realment jo crec que és de les coses que més ens poden afectar a les nostres vides i hem de fer tot el que puguem per pressionar la gent que pren les decisions, des de les polítiques públiques, des del sector privat, perquè canviï.
Parles de delay i, clar, el contrast és enorme amb els ritmes accelerats dels nostres temps...
Total, per això podem dir que vivim a les ciutats de fa un segle gairebé. Canviem nosaltres, però no la manera que construïm els nostres pisos, les cases... I a més tenim moltes inèrcies i molts costums, som una espècie de costums, ens costa acceptar els canvis ràpidament. I és el que passa, per exemple amb les obres de replantejament de l'espai públic, de la mobilitat i de la natura... El cas de Consell de Cent, els eixos verds, etcètera, el primer que ens sorgeix és oposar-nos perquè no estem acostumats, però un cop hi som potser és difícil estar-hi en contra perquè és objectiu, així està molt bé. Aleshores a través de la pràctica, quan ho veiem amb els nostres propis ulls, quan ho sentim, potser allà trobem la força de l'urbanisme.
A l'Hospitalet, la segona ciutat més poblada de Catalunya, les famílies s’han organitzat per denunciar falta d’espais per a la petita infància. No hem construït ciutats que tinguin cura dels més petits i no hem construït ciutats segures on es pugui córrer i jugar amb llibertat, sense perills.
Hi ha moltes espècies animals no humanes que fan arquitectura i urbanisme. No som els únics animals arquitectes, però és que sí que som els únics animals arquitectes que han fet ciutats o han fet edificis que no responen a les necessitats de l'espècie i les seves cries, que en principi hauríem de protegir-nos i, sobretot, protegir els més vulnerables o els més dependents. Per tant, crear ciutats que no donen espai o que no protegeixen o que fins i tot van en contra de la llibertat de moviment o de la seguretat dels més petits, dels infants, dels nens i les nenes, és un error. Estem desubicats si seguim creant espais públics amb aquesta mancança. Per sort, hi ha molta gent que s'està organitzant i també hi ha moltes persones del món de l'arquitectura i l'urbanisme que estan dissenyant en perspectiva de gènere i en perspectiva feminista, que vol dir pensar també en totes aquestes persones i perspectives més enllà d'una única que és la que ha predominat a l'hora de crear ciutats, que ja sabem quina és.
No només no estan pensades per als seus ciutadans, sinó que també hi ha cada vegada més tendència a construir ciutats aparador que expulsen els seus habitants...
Aquí hi ha dos temes. Per una banda, a nivell arquitectònic, preservar el patrimoni, preservar la cultura, preservar la nostra identitat. A vegades fan reformes de pisos de luxe que podrien estar a qualsevol lloc del món, que no tenen la identitat. Això després és irrecuparable, és una pèrdua per sempre. Però és que moltes vegades, qui està al càrrec d'aquesta reforma és una promotora immobiliària privada amb interessos per treure benefici de la mercantilització d'un dret bàsic com és l'habitatge. Aquí ja podem entrar a criticar moltes coses perquè a part de mercantilitzar aquesta necessitat bàsica, també està descuidant aquesta part patrimonial i de cultura que forma part de nosaltres.
Però és que, per altra banda, les polítiques públiques han de fomentar que no ens expulsin dels nostres barris i de les nostres ciutats, que hem de poder viure allà on hem crescut o allà on volem desenvolupar la nostra vida amb llibertat i perquè potser formem part d'aquell teixit social, perquè ens fa ser feliços, perquè nosaltres també estem aportant valor al barri. I això depèn de decisions i de polítiques públiques que necessitem per garantir l'habitatge públic, per fomentar altres models d'habitatge, com per exemple l'habitatge cooperatiu en sessió d'ús, que a mi em dona molta esperança. És a dir, que hi ha responsabilitats públiques i privades, però les dues són importantíssimes.
Tot just ara comencem a prendre consciència i a ser una mica crítics amb l'impacte de tot aquest paradigma de ciutats i d'arquitectura urbana. Tu has dit en més d'una ocasió que la construcció és responsable del 40% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle. Podem transformar les ciutats actuals en ciutats sostenibles?
Sí, crec que és important reivindicar que l'utopia és possible perquè la distopia ens desmobilitza i no serveix de res més que per tancar-nos a casa. Crec que en un futur millor i crec que en les ciutats que siguin realment sostenibles i no de greenwashing. Això vol dir reduir emissions de tots els processos del consum energètic. Hem de rehabilitar moltíssims edificis, perquè tenim un parc edificat molt envellit i molt poc eficient. A Catalunya podríem dir que el 95% dels edificis suspenen en qualificació energètica. Això és molt fort. Hi ha molts edificis que s'han de rehabilitar per complir amb els objectius marcats per a Europa per 2050, però és que vindran molts fons públics europeus per fer-ho, per sol·licitar ajudes, subvencions, per ficar plaques fotovoltaiques.
Si construïm de zero, perquè és necessari també, fem-ho contemplant el cicle de vida i l'impacte dels materials al llarg de tot el seu cicle. Materials naturals recuperant les bones idees de l'arquitectura vernacular, però amb la tecnologia que tenim avui en dia. S’estan fent gratacels amb estructura de fusta que redueix moltíssim les emissions de CO2. Podem fer-ho, sí, doncs fem-ho. A part d'això, la mobilitat que té moltes emissions de CO2, també molta contaminació urbana i per tant, és tema d'emergència climàtica, però també de salut. Hi ha moltíssimes coses que podem reduir i que hem de canviar.
T’he sentit a dir algun cop que si el formigó fos un territori, seria el tercer del món per darrere de la Xina i els Estats Units. Més impacte ambiental i ciutats més grises...
El gris i el formigó, jo ara el veig com un dimoni. Anys enrere, a la carrera d'arquitectura el vèiem com un material superestètic i interessant perquè és líquid li dones la forma que vulguis, com una escultura... Però és que realment qualsevol espai públic, qualsevol paviment és gris. I això em preocupa ja no tant per un tema cromàtic i de percepció, sinó perquè normalment està totalment relacionat amb l'efecte illa de calor. Les temperatures pugen a la ciutat perquè el formigó absorbeix molt la radiació solar i no deixa que l'aigua de la pluja es dreni i alimenti el subsòl i, per tant, baixin les temperatures. Sí, crec que les ciutats haurien de ser menys grises i menys perfectes. Barcelona és massa perfecte. Després viatges, tan vas al nord d'Europa i hi ha coses una mica més maldestres. Hi ha arbustos allò de mala...
I més llum perquè la saturació d'edificis urbanístics fa que cada vegada sigui més difícil incorporar elements naturals tan necessaris per la salut...
Sí, i quina cosa més bàsica que t'entri la llum directa del sol, que tinguis ventilació creuada, que és bàsicament tenir finestres a dues façanes a banda i banda? Que bàsic i de sentit comú veure el cel o veure l'horitzó, no? Perquè si veus lluny jo crec que el teu espai mental és un altre, la teva imaginació és una altra, la teva felicitat és una altra. I a més a més, hi ha una regla que diu és que hauríem de veure com a mínim tres arbres des de la finestra de casa nostra. Jo porto molts anys vivint a Barcelona i encara no ho he aconseguit. Tot just ara estic veient el cel blau, que ja és alguna cosa, però he estat veient una finestra a cinc metres just davant meu.
Volem ciutats denses perquè són la clau de la sostenibilitat i de l'urbanisme del futur. Hem de viure una mica apretats, perquè si no ens estem desplaçant molt i estem generant emissions amb aquests desplaçaments. Hem de reivindicar la ciutat dels 15 minuts que tenim tot el que necessitem a peu tots els serveis i tots els espais a 15 minuts a peu. Per tant, sí a la densitat, sí a aquests barris i teixits densos i amb molt habitatge, però a l'hora que tinguem uns mínims de ventilació, de llum natural. Ho hem perdut perquè hem anat especulant a cada metre quadrat que teníem. L'eixample de la Cerdà era una cosa que hagués estat meravellosa inicialment. Volia ser molt més verd, molt més natural amb molts espais públics. El que passa és que hem esgarrapat allò allà on hem pogut per construir, més i més.
Si haguessis d’esmentar tres indicadors de qualitat d'una ciutat, quins diries?
Tenim problemes molt seriosos amb l'increment de les temperatures per l’emergència climàtica i l’efecte illa de calor. Per tant, un indicador claríssim de qualitat són els refugis climàtics, que hi hagi llocs amb ombra, que hi hagi espais de calma, aïllats de la contaminació acústica, etc. També m'agradaria, i crec que això és un indicador molt bonic, espais públics on puguis seure a llegir. Què necessitem per llegir? Una mica el que dèiem ara. Aquestes condicions de domesticitat també, de confiança, de seguretat, de tranquil·litat, de silenci... I això costa de trobar. Costa trobar un bon banc on llegir.
Com t'imagines les ciutats del futur?
M'agradaria que no hi hagués soroll, que hi hagués molta natura, moltes espècies vegetals i animals. M'agradaria que fos un espai més democràtic i inclusiu. M'agradaria que realment no ens sentíssim expulsades, que hi hagués habitatge assequible per tothom, que guanyéssim aquesta batalla a l'especulació, al mercat immobiliari especulatiu.
Ara estic en procés de formar part d'una cooperativa d'habitatge a Barcelona i és un procés i un model en què hi crec molt. De cop i volta renunciem a la propietat i renunciem a moltes coses que tenim, potser preconcebudes i que creiem que han de ser d'una manera i perquè no poden ser d'una altra. La ciutat del futur m'agradaria que fos autosuficient també. Que no haguéssim de ser tan extractivistes, respectar altres territoris a vegades totalment deslocalitzats i molt llunyans. Els nostres impactes es queden allà, no aquí, és molt greu i sovint no en som conscients.