26
d'octubre
de
2020, 20:35
Actualitzat:
20:39h
El proper 3 de novembre, com cada primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre en anys de traspàs, els nord-americans elegiran el seu president, renovaran el Congrés (tota la Cambra de Representants i un terç del Senat) i alguns governadors i legislatures estatals. Aquestes eleccions, però, són diferents perquè tenen lloc en una situació excepcional. En certa manera, són unes eleccions que poden transformar el sistema polític en un sentit (amb una hegemonia del populisme conservador) o en un altre (el retorn dels demòcrates amb una plataforma de centre esquerra) i que tindran un enorme impacte també fora dels Estats Units.
Més de 50 milions de nord-americans han votat ja en molts estats, un fet que ja és de per si nou i espectacular, com moltes coses en aquest procés. El context en què tenen lloc les eleccions no pot ser més tràgic. El país acumula quatre crisis alhora. El coronavirus es va convertir en una crisi sanitària reconeguda per les autoritats a partir del febrer i ja ha provocat més de 230.000 morts quan s'entra en la darrera setmana abans de les eleccions, amb prop de 9 milions de casos confirmats. La manera de respondre-hi per part del president Trump ha estat letal per ell, en negar la seva gravetat durant molt de temps per després referir-s'hi com a "virus groc".
Una crisi sanitària, econòmica i social
La crisi sanitària ha esdevingut econòmica i social. La pandèmia va provocar el mes d'abril la pèrdua de 20 milions de llocs de treball. La taxa d'atur s'ha situat aquest octubre fregant el 8%, que és una dada elevada als EUA. Una crisi que té molt de daltabaix social quan els republicans continuen volent enterrar la reforma sanitària de l'Administració Obama, una mesura que suposaria, segons la campanya de Biden, que 22 milions de persones quedessin sense cobertura mèdica.
La mort de l'afroamericà George Floyd a mans de la policia va desfermar una onada de protestes a tot el país, amb escenes de repressió policial que van recórrer de costa a costa de la Unió. També aquí, la resposta de Trump va ser tot el contrari del que s'espera en un mandatari, fins al punt d'arribar a fer dissoldre una concentració pacífica de ciutadans per poder anar a peu de la Casa Blanca a una església propera i retratar-se amb una Bíblia a la mà. Escenes que ha deixat aquest any.
La crisi institucional
El país afronta també una crisi institucional, provocada per un president inclassificable que s'ha negat en tot moment a fer un paper d'unificador. El fet que els republicans hagin aprofitat la mort d'una jutgessa del Tribunal Suprem, Ruth Bader Ginsburg, per forçar una votació al Senat i col·locar una ultraconservadora com Anne Barrett, ha agreujat la tensió política i posa el Suprem en la posibilitat d'estar controlat per una majoria de 6 jutges conservadors enfront només 3 de liberals.
El Suprem, que fa de cort d'apel·lacions i de tribunal constitucional, pot decidir sobre temes de gran transcendència, com l'avortament o la cobertura sanitària. Un gir encara més a la dreta d'aquest organisme xocaria amb el que és la majoria demòcrata que pronostiquen tots els sondejos.
Dos candidats d'un altre temps
Un dels fets que fan excepcional aquestes eleccions és l'edat de tots dos candidats. De 77 anys, Joe Biden va néixer en plena Segona Guerra Mundial i va arribar al Senat el 1972, quan el seu país encara combatia al Vietnam. Molts dels seus referents, des de la manera de parlar al seu comportament amb les dones, delata una mentalitat antiga, que compensa amb molta empatia. Biden defensa els colors d'un partit que ha canviat profundament els darrers anys i on el pes de les minories, les dones i els activistes d'esquerres és més gran que mai.
Trump, per la seva banda, no pot simbolitzar més frescor, sinó tot el contrari. Als seus 74 anys, simbolitza l'Amèrica de l'ahir, la nostàlgia d'un món que girava entorn el poder imperial nord-americà, així com els valors masclistes i tradicionals de l'Amèrica rural i el capitalisme més extractiu i lligat a la cultura del carbó.
Un president antiunificador
Un factor que ha trastocat tots les esquemes de la política nord-americana, més que l'agenda de l'administració, ha estat l'estil desafiant i provocatiu de Trump. Un president a la reelecció, a més, sol fer esforços per intentar aglutinar el màxim de suports. Trump ha fet el contrari. Ha exacerbat les tensions racials, amenaçant d'emprar la força armada contra els que protestaven per la violència policial. Ha atacat el moviment antifeixista i s'ha negat a condemnar el supremacisme blanc, arribant a elogiar alguns grups ultres.
El president ha continuat atacant la premsa, que, assegura, està conxorxada amb els demòcrates i menteix contínuament sobre ell, obviant que la potent cadena Fox li dona suport entusiasta, amb poques excepcions. I, com ja va fer el 2016, s'ha negat a mostrar les seves declaracions de renda, cosa del tot inèdita en un candidat. The New York Times ja va explicar-ne el motiu: havia pagat només 750 dòlars els anys el 2016 i el 2017.
Una campanya sense mascareta
La Covid-19 també ha suposat un canvi espectacular en la manera de fer la campanya. Tots els candidats van haver de suspendre els actes massius des del febrer i prendre precaucions de distanciament i mascareta. Tots menys Trump, que es va negar a cobrir-se el rostre, fent d'això un motiu d'orgull. Quan va ser diagnosticat positiu, va abandonar momentàniament l'hospital militar on estava ingressat per saludar els seus partidaris. També s'ha negat a suspendre els rallies multitudinaris, malgrat els advertiments sanitaris.
A més, s'ha permès qüestionar la feina de l'agència que combat la pandèmia, amb el doctor Anthony Fauci al davant. Al negar-se a fer un debat telemàtic, va impedir que es fes un dels tres debats previstos amb Biden. Una cosa que probablement no el va ajudar electoralment. També ha qüestionat de manera continuada la netedat del procés electoral, fent córrer la brama que es podria produir frau i no deixant clar que acceptarà els resultats en cas de perdre.
Sense gairebé contacte amb l'electorat, obligat en molts casos a seguir els mítings des dels cotxes dels qui hi assisteixen, enmig d'un devessall de morts i amb una societat dividida i cada cop més desigual, els Estats Units es disposen a anar a les urnes per donar el seu veredicte sobre Donald Trump i la dreta populista.
Més de 50 milions de nord-americans han votat ja en molts estats, un fet que ja és de per si nou i espectacular, com moltes coses en aquest procés. El context en què tenen lloc les eleccions no pot ser més tràgic. El país acumula quatre crisis alhora. El coronavirus es va convertir en una crisi sanitària reconeguda per les autoritats a partir del febrer i ja ha provocat més de 230.000 morts quan s'entra en la darrera setmana abans de les eleccions, amb prop de 9 milions de casos confirmats. La manera de respondre-hi per part del president Trump ha estat letal per ell, en negar la seva gravetat durant molt de temps per després referir-s'hi com a "virus groc".
Una crisi sanitària, econòmica i social
La crisi sanitària ha esdevingut econòmica i social. La pandèmia va provocar el mes d'abril la pèrdua de 20 milions de llocs de treball. La taxa d'atur s'ha situat aquest octubre fregant el 8%, que és una dada elevada als EUA. Una crisi que té molt de daltabaix social quan els republicans continuen volent enterrar la reforma sanitària de l'Administració Obama, una mesura que suposaria, segons la campanya de Biden, que 22 milions de persones quedessin sense cobertura mèdica.
La mort de l'afroamericà George Floyd a mans de la policia va desfermar una onada de protestes a tot el país, amb escenes de repressió policial que van recórrer de costa a costa de la Unió. També aquí, la resposta de Trump va ser tot el contrari del que s'espera en un mandatari, fins al punt d'arribar a fer dissoldre una concentració pacífica de ciutadans per poder anar a peu de la Casa Blanca a una església propera i retratar-se amb una Bíblia a la mà. Escenes que ha deixat aquest any.
La crisi institucional
El país afronta també una crisi institucional, provocada per un president inclassificable que s'ha negat en tot moment a fer un paper d'unificador. El fet que els republicans hagin aprofitat la mort d'una jutgessa del Tribunal Suprem, Ruth Bader Ginsburg, per forçar una votació al Senat i col·locar una ultraconservadora com Anne Barrett, ha agreujat la tensió política i posa el Suprem en la posibilitat d'estar controlat per una majoria de 6 jutges conservadors enfront només 3 de liberals.
El Suprem, que fa de cort d'apel·lacions i de tribunal constitucional, pot decidir sobre temes de gran transcendència, com l'avortament o la cobertura sanitària. Un gir encara més a la dreta d'aquest organisme xocaria amb el que és la majoria demòcrata que pronostiquen tots els sondejos.
Dos candidats d'un altre temps
Un dels fets que fan excepcional aquestes eleccions és l'edat de tots dos candidats. De 77 anys, Joe Biden va néixer en plena Segona Guerra Mundial i va arribar al Senat el 1972, quan el seu país encara combatia al Vietnam. Molts dels seus referents, des de la manera de parlar al seu comportament amb les dones, delata una mentalitat antiga, que compensa amb molta empatia. Biden defensa els colors d'un partit que ha canviat profundament els darrers anys i on el pes de les minories, les dones i els activistes d'esquerres és més gran que mai.
Biden ja era senador en plena guerra del Vietnam i Trump enarbora els valors de l'Amèrica nostàlgica
Trump, per la seva banda, no pot simbolitzar més frescor, sinó tot el contrari. Als seus 74 anys, simbolitza l'Amèrica de l'ahir, la nostàlgia d'un món que girava entorn el poder imperial nord-americà, així com els valors masclistes i tradicionals de l'Amèrica rural i el capitalisme més extractiu i lligat a la cultura del carbó.
Un president antiunificador
Un factor que ha trastocat tots les esquemes de la política nord-americana, més que l'agenda de l'administració, ha estat l'estil desafiant i provocatiu de Trump. Un president a la reelecció, a més, sol fer esforços per intentar aglutinar el màxim de suports. Trump ha fet el contrari. Ha exacerbat les tensions racials, amenaçant d'emprar la força armada contra els que protestaven per la violència policial. Ha atacat el moviment antifeixista i s'ha negat a condemnar el supremacisme blanc, arribant a elogiar alguns grups ultres.
El president ha continuat atacant la premsa, que, assegura, està conxorxada amb els demòcrates i menteix contínuament sobre ell, obviant que la potent cadena Fox li dona suport entusiasta, amb poques excepcions. I, com ja va fer el 2016, s'ha negat a mostrar les seves declaracions de renda, cosa del tot inèdita en un candidat. The New York Times ja va explicar-ne el motiu: havia pagat només 750 dòlars els anys el 2016 i el 2017.
Una campanya sense mascareta
La Covid-19 també ha suposat un canvi espectacular en la manera de fer la campanya. Tots els candidats van haver de suspendre els actes massius des del febrer i prendre precaucions de distanciament i mascareta. Tots menys Trump, que es va negar a cobrir-se el rostre, fent d'això un motiu d'orgull. Quan va ser diagnosticat positiu, va abandonar momentàniament l'hospital militar on estava ingressat per saludar els seus partidaris. També s'ha negat a suspendre els rallies multitudinaris, malgrat els advertiments sanitaris.
La pandèmia ha transformat la campanya, amb menys contacte entre candidats i votants, actes telemàtics i el temor que Trump no reconegui els resultats
A més, s'ha permès qüestionar la feina de l'agència que combat la pandèmia, amb el doctor Anthony Fauci al davant. Al negar-se a fer un debat telemàtic, va impedir que es fes un dels tres debats previstos amb Biden. Una cosa que probablement no el va ajudar electoralment. També ha qüestionat de manera continuada la netedat del procés electoral, fent córrer la brama que es podria produir frau i no deixant clar que acceptarà els resultats en cas de perdre.
Sense gairebé contacte amb l'electorat, obligat en molts casos a seguir els mítings des dels cotxes dels qui hi assisteixen, enmig d'un devessall de morts i amb una societat dividida i cada cop més desigual, els Estats Units es disposen a anar a les urnes per donar el seu veredicte sobre Donald Trump i la dreta populista.
| Altres eleccions dramàtiques |
|---|
| Són aquestes les "pitjors" eleccions de la història dels Estats Units? Segurament no són les més dramàtiques que han viscut. Veiem-ne algunes que han marcat amb dramatisme la memòria del país. Eleccions a les portes d'una guerra civil. Les eleccions més crispades van tenir lloc el novembre del 1860, quan el país s'encaminava cap a la Guerra Civil entre el nord i el sud. Els republicans, en aquell moment un partit moderat arrelat al nord industrial, van presentar el congressista Abraham Lincoln. El sud, amb un sistema econòmic basat en la ma d'obra esclava, es va arrenglerar darrera del demòcrata Stephen Douglas, que defensava més sobirania pels estats. Va guanyar Lincoln i el sud no va esperar gaire per llançar un atac militar. La Guerra Civil va durar fins al 1865. Abans, el 1864, Lincoln va ser reelegit en unes eleccions celebrades al nord en ple conflicte bèl·lic. En plena Depressió. El novembre del 1932, els nord-americans van votar president enmig d'una depressió econòmica sense precedents, que va començar amb el crack borsari del 1929. Herbert Hoover, republicà conservador, es presentava a la reelecció. El demòcrata Franklin Roosevelt va arrasar prometent un "Nou Tracte" (New Deal) al poble nord-americà. Va començar aleshores una llarga etapa de govern progressista, amb reformes socials i intervenció de l'Estat. Eleccions amb violència. De les eleccions de les darreres dècades, les del 1968 van ser especialment dramàtiques i potser amb punts en comú amb les actuals pel que fa al nivell de polarització social sense guerra i a la violència. El país vivia la protesta contra la guerra del Vietnam i la revolta negra a les ciutats, amb el moviment dels drets ecivils en ebullició. El seu líder, Luther King, va ser assassinat a l'abril. Un dels candidats, el demòcrata Robert Kenendy, va ser-ho el juny. Al novembre, es van enfrontar el demòcrata Hubert Humphrey, vicepresident de Johnson, amb el republicà Richard Nixon. Tots dos estaven molt desgastats i l'elecció va ser molt disputada, imposant-se Nixon per la mínima. Un tercer, George Wallace, candidat ultra del sud, va guanyar en cinc estats. |