Aquest dimarts Susana Ventura (Suu) va fer 20 anys i un dels seus regals d'aniversari es va avançar un dies. Concretament el va rebre divendres en forma de disc. És el seu segon treball i es titula Ventura. Hi abandona l'ska i el reggae i evoluciona cap a una sonoritat més electrònica. Tot i aquesta experimentació, l'essència continua essent la mateixa: lletres en primera persona que canten a l'amor en tota la seva diversitat embolcallades d'una ànima obertament festiva.
Ens trobem amb ella en plena voràgine de promoció a Barcelona. Supura creativitat i sorprèn la naturalitat i fermesa amb què parla. Transmet pocs dubtes sobre les seves decisions, malgrat l'edat, i se la veu apassionada amb el que fa. Durant la conversa, parlem del procés de creació de Ventura, de perquè només conté una cançó en català, de reivindicar coses, de la situació de la música en català i de les xarxes, el seu hàbitat -gairebé- natural.
- Divendres passat va sortir publicat Ventura, el teu segon disc, i aquest dimarts vas fer 20 anys. Com estàs vivint aquesta setmana de celebracions?
- Amb il·lusió. A mi m’agrada molt parlar sobre el que faig. Si no, no ho faria. Dimarts vam fer un miniconcert de presentació i vaig sentir que ja necessitava tocar-lo en directe. Estar tants mesos en silenci...
- Les xarxes socials són el teu hàbitat natural i permeten el contacte tan directe. Què n’estan dient els teus seguidors, del disc?
- Em passo el dia actualitzant Spotify i Youtube per veure les visualitzacions... Sí que potser els haguessin agradat alguns temes més en català, però en general tothom l’està rebent molt bé.
- Parlem del títol. Va en dues direccions: la paraula en si, que té molta càrrega significativa, i també és el teu cognom.
- No sabia què volia dir ventura, no en tenia ni idea. M’estava costant molt posar-li nom. Fins que un amic meu em va dir: “Sabies que ventura vol dir això?”, i em va agradar moltíssim. Sí que pot quedar estrany Suu Ventura, perquè sembla que sigui el meu nom complet, però el significat és molt maco i, per tant, bastant encertat.
- El disc és força diferent de l’anterior. No perds essència –continua sent la teva veu i la teva manera de fer les cançons– però apartes els vents i hi afegeixes aquesta electrònica més festivalera. És un canvi premeditat?
- No va ser una decisió premeditada, sinó que la manera de fer el disc ha estat diferent. Amb el primer, els instruments que hi havia eren els que els sonaven, i després s’hi afegien quatre coses. Amb aquest no ha estat tant veure què tenim i com ho utilitzem. Ens hem deixat portar més pel que volia la cançó que no pas construir una casa amb el que teníem.
- Ha estat menys natural?
- Malgrat que no siguin instruments acústics, ha estat força natural, la manera de crear les cançons. Sí que la decisió d'anar més cap a l’electrònica ha estat més del productor, que ell està més acostumat a treballar amb aquests sons, però jo m’he sentit molt còmoda de seguida.
Suu Foto: Georgina Albreda
- El treball l’ha produït Carlos Sadness. Des que el vas conèixer i fins que et va produir el disc, què hi ha aportat i com ha estat aquesta relació?
- Hi ha aportat flow, ritme, canvi... Ens coneixíem d’un concert benèfic, però no gaire. Ens seguíem a les xarxes però no parlàvem massa. I bé, jo penjo trossets de cançons que no he tret mai a la xarxa, i un dia en vaig penjar una que a ell li va agradar –i que està en el disc– i em va dir: “Sé com continuar-la. Què et sembla aquesta idea?”. Ens vam començar a enviar cançons quan ens encallàvem i, quan se’m va plantejar començar a produir el disc, jo volia canviar de productor i li vaig dir directament. Ell, que no havia produït mai res que no fos seu, es va llençar a la piscina i ha tocat la tecla.
- L’any passat vas fer més de 100 de concerts. No deu haver estat fàcil compaginar la creació del nou disc i tocar gairebé cada setmana.
- Algunes cançons van sortir durant la gira. De fet, tres o quatre ja les tenia força encarrilades, però la majoria del disc s’ha cuinat a una casa familiar de València. Vaig anar-hi a desconnectar amb la guitarra i pensant “a veure què en sortirà d’aquí…”. I en va sortir el disc.
- De relacions molt maques i molt sanes, per sort. Ara he après a gestionar millor les emocions. Surt de l’amor; jo canto amor cap a la parella, cap als amics, cap a un mateix, que també és molt important, i de l’experimentació, sobretot, de l’estil musical.
- Què tenies ganes d’explicar?
- Moltes coses. Hi ha moltes cançons al disc que estan escrites a gent –parelles o rotllos– amb els que ja no tinc relació. He après que una cançó, quan l’escrius, pot significar una cosa i, molt més tard, encara que cantis el mateix, en pot significar moltes d’altres. Tant de bo, que és el single del disc, parla d’un noi en concret, però ara mateix per mi parla de l’experiència, del que vam viure... i no tant d’alabar-lo a l’infinit.
- Tot i que Soy sí que hi ha alguna referència a la sororitat, aquest és un disc menys reivindicatiu i hi ha més aquelles coses que et preocupen a tu.
- No crec que manqui de reivindicació, però reivindico altres coses que no estan tant a l’ordre del dia portant-les cap a la quotidianitat. No parlo de feminisme, però, sense voler-ho, el disc és superinclusiu. No parlo gaire amb masculins, sinó que gairebé sempre és en femení. Per reivindicar una cosa no cal que diguis molt fort que ho estàs reivindicant, sinó que, fent petites coses, com parlar en femení al disc, ja n’estàs reivindicant moltes.
Suu, entrevistada per Roger Font. Foto: Georgina Albreda
- I hi ha una col·laboració amb Adrià Salas de La Pegatina.
- La Pegatina és el grup que més vegades he vist en directe. D’adolescent n’era superfan. L’Adri i jo hem coincidit molt aquest estiu i ara coincidirem perquè fem un projecte junts. A més, fer una col·laboració amb La Pegatina sempre m’ha fet molta il·lusió. Li vaig dir si li venia de gust, i, de fet, la cançó la vam fer plegats. No la vaig fer jo, sinó que vam quedar un dia i la vam fer. És realment una col·laboració verídica.
- De col·laboracions, al disc només hi ha aquesta. No sé si en veurem alguna més endavant... i amb qui et faria il·lusió?
- Sí que en veurem. M’agradaria col·laborar amb artistes llatinoamericans. En tinc al cap una amb una noia en concret. I després amb gent de l’Estat... L'altre dia vaig dir que no col·laboraria mai amb ningú d’OT però m’agradaria amb el Miki.
- Ara ja és tard, però hi ha alguna cosa que, ara, amb el disc a les mans, t’hagués agradat fer diferent?
- Tot el que volia dir, ho he dit, però sí que potser m’hagués agradat tenir una col·laboració potent tipus Lola Índigo o algú superrandom . Posats a escollir, una Rosalía. Potser m’hagués agradat una dona molt potent cantant en aquest disc.
- Abans comentaves que els fans demanaven alguna cançó més en català. A Natural n’hi havia quatre cançons i ara són totes en castellà tret de la versió Tant de bo. Què et porta a crear en aquesta llengua?
- Em passa que amb el català em sento més despullada. És la meva llengua materna, amb la que parlo cada dia i sento que, quan canto en català, canto més jo.
- Cantar en castellà és posar-te una cuirassa?
- No em fa tanta por dir les coses en castellà. Quan parlo en català és com si parlés amb me mare o el meu avi. Per això em costa més escriure en català. I no vol dir que no m’agradi. Les cançons en català són les més sinceres que tinc, perquè és quan més em despullo. Per això en aquest disc he escrit més en castellà, perquè ja m’estava despullant prou amb el canvi d’estil musical.
Suu Foto: Georgina Albreda
- Parlant de llengua, en quin moment creus que està la música per als artistes catalans?
- En un moment d’auge molt bèstia. Cada cop estem més a prop els grups petits dels grossos, i això és molt guai, perquè significa que els graons cada cop són més curts. El fet que la gent em demani més temes en català és brutal, perquè significa que la gent escolta música en català, que en consumeix i que el mercat de la música en català està viu. Penso, també, que el públic català està molt acostumat a una sonoritat molt concreta, i per això m’agrada que grups com Lildami o Pupil·les estiguin pujant, perquè significa que a poc a poc obrim la ment i ja no escoltem només Txarango i Doctor Prats. Epa! De sobte sona un sàmpler i no ens molesta.
- El 3 d’abril presentes el disc al Festival Strenes a Girona. Què en podem esperar d’aquest concert de presentació?
- Em fa molta il·lusió, l’Strenes. En podem esperar molts canvis. Ara als bolos tocaré un petit ukelele. Els vents també tocaran teclats. Hi haurà molts canvis, però guanyarem molt en qualitat sonora i espectacle. El Jordi Bastida, guitarra d’Els Pets i de Sadness, que també ha estat a la producció, ens està ajudant a preparar el directe a nivell musical. I llavors la Bàrbara Martín, que ha fet coses amb el Guillem Albà, ens està ajudant en l’àmbit artístic. Farem força xou.
- De moment, a banda d’aquest, tens Madrid (17 d'abril), València (24) i Barcelona al Guitar BCN (25). Planteges la gira amb molts concerts com fins ara o potser menys i en llocs més concrets?
Espero que molts. I m’agradaria fer-ne més a nivell estatal, sobretot. A Catalunya m’agradaria molt fer-ne, però m’agradaria començar a obrir mercats i fer, a part de sales, festes majors arreu de l’Estat.
Aparquem el disc. Per què fa música la Susana Ventura?
Va començar com una conya. Lligar no es lo teu era una manera d’explicar a les meves col·legues com de malament m’havia anat una cita. I de sobte tinc dos discos sota el braç. Suposo que faig música perquè tinc coses a dir i és una manera fàcil i ràpida: t’envio la cançó i no cal que t’expliqui les coses.
- El teu pare tocava el saxo i la teva mare sempre escoltava música. Com ha afectat això en la teva vida?
- Molt positivament. Tinc referents com La Oreja de Van Gogh, però ha estat bastant guai que a casa sonés molta música perquè és un altre tipus de llenguatge. És com aprendre un altre idioma, i em sembla superpositiu posar música als crios. No deixa de ser un llenguatge més sensible. Al final, a tothom li ha eriçat la pell, una cançó.
Suu Foto: Georgina Albreda
- I com has viscut aquests dos anys de boom?
- Ho he viscut molt ràpid. Han passat dos anys, però, per mi, ahir entrava a l’estudi a gravar Natural. No m’he parat a pensar-ho gaire. Fa sis mesos sí que vaig mirar enrere i vaig dir: “Hosti, hem fet 100 bolos... com ha passat tan de pressa?”.
- Tornem a les xarxes. La millor part d’aquest entorn és que no series on ets sense elles, però també hi deu haver una part més fosca.
- La part fosca és que hi ha moltes cançons que no acabo perquè en penjo un tros a Instagram i a la gent no li agrada. Llavors no m’animo a acabar-les. Això és bastant negatiu perquè em deixo condicionar per les opinions abans de fer les coses. Un cop estan fetes... Aquest disc, per mi, està perfecte, però si l’hagués ensenyat abans d’acabar-lo, hauria canviat mil coses.
- Per acabar, la pregunta més complicada. Ets molt jove i ningú sap cap a on ens portarà el futur, però com es veu la Susana Ventura d’aquí a 5 o 10 anys?
- Fent música, espero, però no de la manera que la faig ara. Crec que d’aquí a 5 anys hauran passat tantes coses a nivell xarxes i tecnologia que la música i els directes que coneixem ara hauran canviat tant... segur que estic fent música, no sé com, però música fijo.
