Theresa May farà 60 anys el proper 1 d’octubre. Aleshores ja haurà mostrat les primeres passes com a nova primera ministra del Regne Unit, que torna així a ser liderada per una dona després que Margaret Thatcher canviés la política britànica entre 1979 i 1990.

May és diputada des del 1997, l’any en què el seu partit va passar a l’oposició. Va ser una etapa en què els tories van cremar un munt de líders, que anaven ser engolits davant la màquina de guanyar eleccions en què l’ambiciós Tony Blair va convertir el laborisme. May va entrar a l’anomenat govern a l’ombra –l’equip que dirigeix l’oposició- i s’hi va mantenir mentre, davant seu, anaven caient els caps conservadors: William Hague, Ian Duncan Smith, Michael Howard, fills tots ells, a grans trets, del thatcherisme. Fins que David Cameron es va fer amb el comandament i el laborisme començava a erosionar-se.

L’arribada al poder dels conservadors el 2010 va suposar per May l’entrada al govern, al Home Office, és a dir, a Interior. S’hi ha mantingut durant sis anys, el que és alhora el seu èxit i la seva mancança. May ha estat una ministra de l’Interior dura. Però la seva arribada al càrrec no va suposar un gran gir a la dreta al departament perquè els ministres laboristes que l’havien precedit (especialment David Blunkett) ja s’havien caracteritzat per una gestió poc liberal  en aquest àmbit. En l’exercici del càrrec ha restringit les condicions d’entrada al Regne Unit i se l’ha acusat d’islamòfoba. El fet d’haver-se mantingut sis anys a Interior, una cartera delicada, ja diu molt de la resistència d’aquesta política ambiciosa.

Interior, una força i una mancança

Interior ha estat la seva força i és alhora una mancança. May no té experiència en altres ministeris forts i se li critica poc coneixement en política internacional. S’haurà de posar aviat al dia. I no li serà fàcil negociar amb Brussel·les, on per molt que intenti evitar-ho, la primera imatge que l’acompanyarà serà la de Thatcher. May no comparteix l’eurofòbia de Thatcher, però tampoc és una europeista convençuda. De fet, va donar suport al Remain més per fidelitat a Cameron que per sintonia amb el projecte europeu. Ara haurà de definir un discurs propi quant a Europa que posarà a prova els seu pragmatisme reconegut.

Diuen que, a diferència també de Thatcher, se sent còmoda en la tradició moderada del seu partit. S’ha definit sovint com una seguidora del Conservadorisme d’Una Nació, tot una escola tory defensora de cert paternalisme social i favorable a polítiques de consens, per oposició al radicalisme thatcherià. Però caldrà veure. La història del Partit Conservador pos-Thatcher és un intent de fugir del fantasma barrejat amb l’admiració mal amagada per la desapareguda líder.      

Casada amb un banquer, aquesta filla d’un reverend anglicà és fidel a l’Església d’Anglaterra i sol anar a missa els diumenges. No té fills, una circumstància que la fins ara rival seva, Andrea Leadsom, va voler utilitzar en contra en unes declaracions polèmiques que van acabar de desacreditar el sector pro-Brexit del partit. Certament, després de les sortides d’escena de Boris Johnson, la dimissió de Nigel Farage i ara la renúncia de Leadsom, el bloc euroescèptic ha demostrat poca serietat.