27
d'abril
de
2016, 22:10
Actualitzat:
29
d'abril,
17:52h
Com una taca d’oli, els partits de dreta extrema són presents a la majoria de països de la Unió Europea. Tot i la seva força desigual i les diferències entre ells, en alguns casos molt notables, representen una realitat ascendent que condiciona el govern en diferents països. Des de la fórmula d’influència més clarament feixista, com el Front Nacional francès, a d’altres de més depurades, com alguns partits nòrdics, el ventall de l’extremisme de dreta ofereix colors variats. Però una cosa els aplega: l’odi envers el nouvingut, el rebuig als immigrants i l’apel·lació a una Europa blanca i cristiana enfront una suposada “invasió” musulmana. Us oferim una visió ràpida dels grups més significatius.
El Front Nacional, primer partit de França
El cas francès és el més paradigmàtic de l’ascens dels partits ultres a Europa. El Front Nacional de Marine Le Pen ja va obtenir un contundent 24% en les eleccions europees del 2014. Però va pujar un esglaó més la tardor passada, quan va plantar-se amb un 27,73% a la primera volta de les eleccions regionals, convertint-se en el primer partit de França. El sistema electoral, majoritari, dificulta que en les segones voltes el FN pugui consolidar la seva presència a les institucions, però això no li treu capacitat d’incidència en la vida política.
El Front Nacional va ser fundat per Jean Marie Le Pen, que el va convertir en una força rellevant. Provinent de l’extrema dreta històrica, enemic declarat de l’herència de De Gaulle i nostàlgic de la França de Pétain i del passat colonial, les seves declaracions antisemites i provocatives (com quan va definir com “anècdota de la història” les cambres de gas), van establir entorn del FN un cordó sanitari per part de la resta de partits. Fins al punt que algunes formacions de signe similar a Europa mantenen distància amb les sigles del Front. El lideratge de la seva filla, Marine Le Pen, ha suavitzat alguns aspectes del discurs més tradicional, reforçant el component antiimmigració i antimusulmans, una autèntica mina pel partit.
Alemanya, d’euroescèptics a extremistes
L’Alternativa per Alemanya (AfD) és un exemple d’evolució d’un partit des d’una posició simplement conservadora i euroescèptica a una de clarament extremista. Frauke Petry és la dirigent que ha pilotat aquest gir de l’AfD, que ha pescat en les aigües remogudes de la protesta contra l’entrada de refugiats sirians. El resultat de les darreres eleccions regionals ha estat vist com un malson per l’establishment alemany, delerós d’estabilitat. L’AfD ha entrat recentment de ple en tres parlaments: Saxònia-Anhalt (24%), Baden-Württemberg (15%) i Renània-Palatinat (12%).
El record del nazisme pesa molt a Alemanya i no li serà fàcil a Petry ser admesa en el club de les institucions. Però és un fet inesperat que un moviment xenòfob com Pegida ha aconseguit mobilitzar milers de persones en diversos indrets del país i que els termes de la correcció política estan girant cap a la dreta.
La dreta clerical governa Polònia
L’octubre passat, el partit Llei i Justícia va guanyar les eleccions generals amb un 39% i assolint la majoria absoluta del parlament. Beata Szydlo és ara primera ministra, apadrinada pel líder del partit, Jaroslaw Kaczynski. Llei i Justícia també controla la presidència de la República, en mans d’Andrzej Duda.
Llei i Justícia ja va ser al govern anteriorment. Representa el sector més recalcitrant del catolicisme polonès, amb trets autoritaris que han fet que el Consell d’Europa advertís, a començaments d’aquest mes d’abril, contra les maniobres del govern de Varsòvia per controlar el tribunal constitucional. També hi ha hagut protestes als carrers des d’inicis d’any per alguns projectes de llei del nou govern, entestat a reforçar el control dels mitjans i de la policia.
Regne Unit, de la mà dels euroescèptics
Al Regne Unit, l’extrema dreta ha tingut sempre moltes dificultats per fer-se un espai, malgrat els intents del National Front, les sigles del grup feixista britànic amb més tradició. Però la dreta radical ha vingut de la mà de la causa euroescèptica. L’UKIP, el Partit per la Independència del Regne Unit, coqueteja amb l’extremisme i busca nodrir-se amb un missatge xenòfob i de defensa de la identitat nacional suposadament amenaçada per Brussel·les. Nigel Farage és el seu líder. En les eleccions europees del 2014 va recollir un resultat rellevant, portant fins a 24 diputats a Estrasburg, però en les generals de l’any passat, el seu 12% no es va traduir en més d’un diputat a Westminster.
Al Regne Unit, l’extrema dreta és més feble que a altres països, però la realitat és que això no pot amagar l’altra cara dels fets: el preu que ha hagut de pagar el Partit Conservador per segar l’herba sota els peus de l’UKIP. David Cameron ha tancat un acord amb la UE que suposa una restricció de drets pels nouvinguts i que dóna arguments al bloc xenòfob. D’altra banda, els tories britànics lideren al Parlament d’Estrasburg un grup, el dels Conservadors i Reformistes Europeus, on s’hi han aixoplugat eurodiputats de formacions xenòfobes, sobretot de països nòrdics. Una dada que, per cert, sol passar bastant desapercebuda.
Segona força a Dinamarca
En la majoria dels països nòrdics hi ha presència de partits de dreta extrema, però solen ser de formes més edulcorades que les dels seus companys francesos i alemanys. Existeix el Partit Popular danès, sorgit el 1995 d’una escissió del Partit del Progrés. La seva principal dirigent és Pia Kjaersgaard, que és l’actual presidenta del Folketing, el parlament. L’any passat, les eleccions generals van suposar el retorn al poder d’una coalició de dretes, a la qual dóna suport des de fora el PP danès. En successives eleccions, havia obtingut resultats que el situaven com a tercera força, oscil·lant entre el 12 i el 13% amb un discurs xenòfob i islamòfob. Però el 2015 va fer un salt espectacular a segona força al treure un 21% i 37 escons.
El primer ministre, Lars Lokke Rasmussen, del Partit Liberal, bastant conservador, no va poder arribar a una entesa amb el Partit Popular perquè entrés al govern, però aquest forma part de la majoria. Al Parlament Europeu, els de Kjaersgaard no estan al mateix grup que Le Pen sinó que comparteixen espai amb els conservadors britànics. Euroescèptic.
Noruega, extremistes a Finances i Petroli
El Partit del Progrés és la versió noruega de l’extrema dreta europea, que ha anat ascendint en els darrers anys gràcies a un discurs de rebuig a l’estranger que ha calat en una societat històricament tolerant. Malgrat que la formació va perdre posicions en les darreres eleccions generals del 2013, quan va passar de segona a tercera força, va assolir un 16% i 29 diputats. Suficients perquè el partit de Siv Jensen, rossa i riallera, s’encolomés a la coalició conservadora que regeix el regne nòrdic. Els “progressistes” ocupen set ministeris, entre ells els de Finances i de Petroli. Poca broma.
Finlàndia, un ultra ministre d’Exteriors
La defensa duna identitat “pura” és la bandera que onegen els ultres nòrdics. En el cas de Finlàndia, es fan anomenar Vertaders Finlandesos, marca nova de trinca però que té el seu origen en una antiga organització, ja desapareguda, el Partit Rural, defensor de les essències agràries de la nació finlandesa. El seu líder és Timo Soini, actual ministre d’Exteriors. El seu és el segon partit, amb el 19% i 38 de 200 escons. Soini té dues particularitats que no es donen tant en altres casos: d’un catolicisme molt tradicionalista, ha fet un discurs moralista, despotricant contra l’avortament i els drets dels homosexuals. I a més, ha esdevingut enemic declarat de la introducció de la llengua sueca a Noruega, on hi ha minoria que el parla. Tant aquest partit com el Partit Popular danès i el partit del progres noruec són dins del grup de Conservadors i Reformistes Europeus amb els conservadors britànics.
A Suècia, encara maleïts
A diferència dels seus veïns, els anomenats Demòcrates Suecs encar resten al marge del bloc central de la política del país. Amb el seu 5,7% (20 escons), són fora del poder i condicionen poc l’actual govern de dretes. A la Suècia del socialisme de Palme, amb una socialdemocràcia ara a l’oposició però que ha estat hegemònica durant dècades, l’extrema dreta continua als marges. Però… els seus lemes comencen a fer forat. Si els llibres de Larsson ja van posar el focus sobre brots d’intolerància en la societat sueca, la investigació periodística de John Ausonius sobre el cas d’uns atemptats contra persones de pell fosca (L’assassí del làser) pot donar dades als interessats en els moviments de la dreta racista sueca.
Itàlia, restes mussolinians i Lliga Nord
El país que va ser bressol del feixisme en estat pur va tenir com a hereu seu, després de la Segona Guerra Mundial, el Moviment Social Italià de Giorgio Almirante. D’aquest grup van sorgir diverses faccions, una d’elles La Destra, actualment dins del bloc que lidera el Poble de la Llibertat de Silvio Berlusconi. Però el partit va obtenir només un 2,5% dels vots les darreres eleccions. La Lliga Nord, amb el 8,5%, resta com la principal formació de la dreta xenòfoba, tot i que no es reconeix en la tradició neofeixista.
A Flandes, el Vlaams Belang
Els atemptats de Brussel·les i l’onada de por fruit de la presència de cèl·lules terroristes en el país han estat bons condiments per una remuntada de la dreta dura a les enquestes. És a Flandes on l’extrema dreta ha fet niu i té en el partit Interès Flamenc (Vlaams Belang) la seva versió feixista. Fa deu anys era el primer partit flamenc, però havia anat perdent posicions. Una part del seu electorat se l’ha cruspit el N-VA, la primera força del nacionalisme de Flandes. En les darreres eleccions regionals, va treure només el 6%, però ara els sondejos apunten un increment del suport, a l’escalf del temor i la histèria per la seguretat.
Holanda, l’ombra de Pim Fortuyn
L’any 2002, l’assassinat de Pim Fortuyn, defensor d’un discurs xenòfob, va colpir els Països Baixos. Ningú abans s’havia atrevit a llançar proclames contra una immigració, segons ell, sense control i que acabaria transformant les essències de la cultura europea. Fortuyn mai va voler que l’equiparessin amb la dreta extrema, ell deia que només defensava la cultura tradicional del seu país i els valors democràtics. La seva mort violenta va deixar escapçat aquest corrent, però només durant uns anys. Geert Wilders va fundar el Partit de la Llibertat, que en un mapa polític fragmentat com l’holandès, ha estat decisiu en el parlament. Les eleccions del 2012 van frenar el seu ascens, reduït a un 10%, però Holanda celebrarà eleccions a inicis de l’any vinent, si no abans, i Wilders està prenent volada a les enquestes.
Àustria, la nostàlgia de Jorg Haider
El resultat de la primera volta de les presidencials austríaques, amb un 36% pel Partit de la Llibertat (FPÖ), ha mostrat que els hereus del desaparegut Jorg Haider tornen a aixecar el cap. Haider va ser el líder d’aquest antic partit liberal reconvertit en moviment ultranacionalista i netament pangermànic. Ara, Heinz-Christian Strache amenaça d’acostar de nou el partit a les proximitats del poder. El FPÖ creix amb el desgast de les dues formacions principals, juntes en un govern de gran coalició. Precisament aquest dimecres s'ha aprovat una reforma per restringir el dret d'asil i, fins i tot, es planteja construir una tanca a la frontera amb Itàlia.
Nazis a Eslovàquia
El març passat, va haver eleccions a Eslovàquia. El tema dels refugiats va ser central del debat, i tot i que els socialdemòcrates en el govern van conservar la primera posició, ho van fer amb un discurs molt patrioter i antiimmigració. Dois partits ultres van obtenir un bon resultat. El partit Nacional Eslovac, força tradicional d’extrema dreta, va treure un 8%, només unes dècimes més que el Partit Popular la Nostra Eslovàquia, encara més radical i que no amaga la seva simpatia pel nacionalsocialisme i el passat prohitlerià. Cal recordar que Eslovàquia va tenir durant la Segona Guerra Mundial un règim filonazi encapçalat per un sacerdot, Jozef Tiso, que pel que es veu conserva encara partidaris.
Hongria, sota el règim de Víktor Orban
El Moviment per una Hongria Millor, el Jobbik, és el partit ultra “oficial”. En les eleccions del 2014 va perdre part de la seva força, quedant-se en un rellevant 20%, però bàsicament perquè el seu espai se l’havia menjat el Fidesz-Unió Cívica (44%), la força del primer ministre Víktor Orban, aparentment de centre dreta però en realitat una maquinària molt autoritària que ja ha xocat diverses vegades amb les autoritats comunitàries. Orban ha arribat a parlar de “la poma podrida de la política migratòria cosmopolita de Brussel·les”.
Alba Daurada a Grècia
La crisi patida per la societat grega ha fet sorgir el millor i el pitjor del país. El partit Alba Daurada s’ha fet amb un coixí de vots de protesta que en les darreres eleccions, les de setembre de 2015, va suposar un 7% dels vots. La formació que no amaga, ni tan sols en el seu logo, una clara reminiscència nazi. A banda del tema que aplega tots aquests partits, el combat contra la immigració, però amb més radicalitat (defensant fins i tot que s’instal·lin mines antipersona a les fronteres), Alba Daurada preconitza que Grècia abandoni les Nacions Unides, la UE i l’OTAN, i que es reinstauri el dracma.
Extrema dreta al Bàltic
A Letònia, existeix també un partit ultra, l’Aliança Nacional, que va obtenir un 16% en les darreres eleccions generals, del 2014. Es tracta d’una formació que es va foguejar en la lluita per la independència de l’imperi de la URSS. Molta de la seva estètica està recollida en el nom complet del partit: Tot per Letònia, per la Pàtria i la Llibertat. El fons de la seva ideologia es va evidenciar el març passat, quan dirigents del partit es van manifestar per Riga en la concentració anual en record als combatents de la Legió Letona, que va participar a la guerra al costat de les SS hitlerianes.
El Front Nacional, primer partit de França
El cas francès és el més paradigmàtic de l’ascens dels partits ultres a Europa. El Front Nacional de Marine Le Pen ja va obtenir un contundent 24% en les eleccions europees del 2014. Però va pujar un esglaó més la tardor passada, quan va plantar-se amb un 27,73% a la primera volta de les eleccions regionals, convertint-se en el primer partit de França. El sistema electoral, majoritari, dificulta que en les segones voltes el FN pugui consolidar la seva presència a les institucions, però això no li treu capacitat d’incidència en la vida política.
El Front Nacional va ser fundat per Jean Marie Le Pen, que el va convertir en una força rellevant. Provinent de l’extrema dreta històrica, enemic declarat de l’herència de De Gaulle i nostàlgic de la França de Pétain i del passat colonial, les seves declaracions antisemites i provocatives (com quan va definir com “anècdota de la història” les cambres de gas), van establir entorn del FN un cordó sanitari per part de la resta de partits. Fins al punt que algunes formacions de signe similar a Europa mantenen distància amb les sigles del Front. El lideratge de la seva filla, Marine Le Pen, ha suavitzat alguns aspectes del discurs més tradicional, reforçant el component antiimmigració i antimusulmans, una autèntica mina pel partit.
Marine Le Pen, en un míting a Perpinyà. Foto: Josep Maria Montaner
Alemanya, d’euroescèptics a extremistes
L’Alternativa per Alemanya (AfD) és un exemple d’evolució d’un partit des d’una posició simplement conservadora i euroescèptica a una de clarament extremista. Frauke Petry és la dirigent que ha pilotat aquest gir de l’AfD, que ha pescat en les aigües remogudes de la protesta contra l’entrada de refugiats sirians. El resultat de les darreres eleccions regionals ha estat vist com un malson per l’establishment alemany, delerós d’estabilitat. L’AfD ha entrat recentment de ple en tres parlaments: Saxònia-Anhalt (24%), Baden-Württemberg (15%) i Renània-Palatinat (12%).
El record del nazisme pesa molt a Alemanya i no li serà fàcil a Petry ser admesa en el club de les institucions. Però és un fet inesperat que un moviment xenòfob com Pegida ha aconseguit mobilitzar milers de persones en diversos indrets del país i que els termes de la correcció política estan girant cap a la dreta.
La dreta clerical governa Polònia
L’octubre passat, el partit Llei i Justícia va guanyar les eleccions generals amb un 39% i assolint la majoria absoluta del parlament. Beata Szydlo és ara primera ministra, apadrinada pel líder del partit, Jaroslaw Kaczynski. Llei i Justícia també controla la presidència de la República, en mans d’Andrzej Duda.
Llei i Justícia ja va ser al govern anteriorment. Representa el sector més recalcitrant del catolicisme polonès, amb trets autoritaris que han fet que el Consell d’Europa advertís, a començaments d’aquest mes d’abril, contra les maniobres del govern de Varsòvia per controlar el tribunal constitucional. També hi ha hagut protestes als carrers des d’inicis d’any per alguns projectes de llei del nou govern, entestat a reforçar el control dels mitjans i de la policia.
Regne Unit, de la mà dels euroescèptics
Al Regne Unit, l’extrema dreta ha tingut sempre moltes dificultats per fer-se un espai, malgrat els intents del National Front, les sigles del grup feixista britànic amb més tradició. Però la dreta radical ha vingut de la mà de la causa euroescèptica. L’UKIP, el Partit per la Independència del Regne Unit, coqueteja amb l’extremisme i busca nodrir-se amb un missatge xenòfob i de defensa de la identitat nacional suposadament amenaçada per Brussel·les. Nigel Farage és el seu líder. En les eleccions europees del 2014 va recollir un resultat rellevant, portant fins a 24 diputats a Estrasburg, però en les generals de l’any passat, el seu 12% no es va traduir en més d’un diputat a Westminster.
Al Regne Unit, l’extrema dreta és més feble que a altres països, però la realitat és que això no pot amagar l’altra cara dels fets: el preu que ha hagut de pagar el Partit Conservador per segar l’herba sota els peus de l’UKIP. David Cameron ha tancat un acord amb la UE que suposa una restricció de drets pels nouvinguts i que dóna arguments al bloc xenòfob. D’altra banda, els tories britànics lideren al Parlament d’Estrasburg un grup, el dels Conservadors i Reformistes Europeus, on s’hi han aixoplugat eurodiputats de formacions xenòfobes, sobretot de països nòrdics. Una dada que, per cert, sol passar bastant desapercebuda.
Nigel Farage, líder de l'UKIP, en campanya. Foto: UKIP
Segona força a Dinamarca
En la majoria dels països nòrdics hi ha presència de partits de dreta extrema, però solen ser de formes més edulcorades que les dels seus companys francesos i alemanys. Existeix el Partit Popular danès, sorgit el 1995 d’una escissió del Partit del Progrés. La seva principal dirigent és Pia Kjaersgaard, que és l’actual presidenta del Folketing, el parlament. L’any passat, les eleccions generals van suposar el retorn al poder d’una coalició de dretes, a la qual dóna suport des de fora el PP danès. En successives eleccions, havia obtingut resultats que el situaven com a tercera força, oscil·lant entre el 12 i el 13% amb un discurs xenòfob i islamòfob. Però el 2015 va fer un salt espectacular a segona força al treure un 21% i 37 escons.
El primer ministre, Lars Lokke Rasmussen, del Partit Liberal, bastant conservador, no va poder arribar a una entesa amb el Partit Popular perquè entrés al govern, però aquest forma part de la majoria. Al Parlament Europeu, els de Kjaersgaard no estan al mateix grup que Le Pen sinó que comparteixen espai amb els conservadors britànics. Euroescèptic.
Noruega, extremistes a Finances i Petroli
El Partit del Progrés és la versió noruega de l’extrema dreta europea, que ha anat ascendint en els darrers anys gràcies a un discurs de rebuig a l’estranger que ha calat en una societat històricament tolerant. Malgrat que la formació va perdre posicions en les darreres eleccions generals del 2013, quan va passar de segona a tercera força, va assolir un 16% i 29 diputats. Suficients perquè el partit de Siv Jensen, rossa i riallera, s’encolomés a la coalició conservadora que regeix el regne nòrdic. Els “progressistes” ocupen set ministeris, entre ells els de Finances i de Petroli. Poca broma.
Finlàndia, un ultra ministre d’Exteriors
La defensa duna identitat “pura” és la bandera que onegen els ultres nòrdics. En el cas de Finlàndia, es fan anomenar Vertaders Finlandesos, marca nova de trinca però que té el seu origen en una antiga organització, ja desapareguda, el Partit Rural, defensor de les essències agràries de la nació finlandesa. El seu líder és Timo Soini, actual ministre d’Exteriors. El seu és el segon partit, amb el 19% i 38 de 200 escons. Soini té dues particularitats que no es donen tant en altres casos: d’un catolicisme molt tradicionalista, ha fet un discurs moralista, despotricant contra l’avortament i els drets dels homosexuals. I a més, ha esdevingut enemic declarat de la introducció de la llengua sueca a Noruega, on hi ha minoria que el parla. Tant aquest partit com el Partit Popular danès i el partit del progres noruec són dins del grup de Conservadors i Reformistes Europeus amb els conservadors britànics.
A Suècia, encara maleïts
A diferència dels seus veïns, els anomenats Demòcrates Suecs encar resten al marge del bloc central de la política del país. Amb el seu 5,7% (20 escons), són fora del poder i condicionen poc l’actual govern de dretes. A la Suècia del socialisme de Palme, amb una socialdemocràcia ara a l’oposició però que ha estat hegemònica durant dècades, l’extrema dreta continua als marges. Però… els seus lemes comencen a fer forat. Si els llibres de Larsson ja van posar el focus sobre brots d’intolerància en la societat sueca, la investigació periodística de John Ausonius sobre el cas d’uns atemptats contra persones de pell fosca (L’assassí del làser) pot donar dades als interessats en els moviments de la dreta racista sueca.
Itàlia, restes mussolinians i Lliga Nord
El país que va ser bressol del feixisme en estat pur va tenir com a hereu seu, després de la Segona Guerra Mundial, el Moviment Social Italià de Giorgio Almirante. D’aquest grup van sorgir diverses faccions, una d’elles La Destra, actualment dins del bloc que lidera el Poble de la Llibertat de Silvio Berlusconi. Però el partit va obtenir només un 2,5% dels vots les darreres eleccions. La Lliga Nord, amb el 8,5%, resta com la principal formació de la dreta xenòfoba, tot i que no es reconeix en la tradició neofeixista.
A Flandes, el Vlaams Belang
Els atemptats de Brussel·les i l’onada de por fruit de la presència de cèl·lules terroristes en el país han estat bons condiments per una remuntada de la dreta dura a les enquestes. És a Flandes on l’extrema dreta ha fet niu i té en el partit Interès Flamenc (Vlaams Belang) la seva versió feixista. Fa deu anys era el primer partit flamenc, però havia anat perdent posicions. Una part del seu electorat se l’ha cruspit el N-VA, la primera força del nacionalisme de Flandes. En les darreres eleccions regionals, va treure només el 6%, però ara els sondejos apunten un increment del suport, a l’escalf del temor i la histèria per la seguretat.
Holanda, l’ombra de Pim Fortuyn
L’any 2002, l’assassinat de Pim Fortuyn, defensor d’un discurs xenòfob, va colpir els Països Baixos. Ningú abans s’havia atrevit a llançar proclames contra una immigració, segons ell, sense control i que acabaria transformant les essències de la cultura europea. Fortuyn mai va voler que l’equiparessin amb la dreta extrema, ell deia que només defensava la cultura tradicional del seu país i els valors democràtics. La seva mort violenta va deixar escapçat aquest corrent, però només durant uns anys. Geert Wilders va fundar el Partit de la Llibertat, que en un mapa polític fragmentat com l’holandès, ha estat decisiu en el parlament. Les eleccions del 2012 van frenar el seu ascens, reduït a un 10%, però Holanda celebrarà eleccions a inicis de l’any vinent, si no abans, i Wilders està prenent volada a les enquestes.
Àustria, la nostàlgia de Jorg Haider
El resultat de la primera volta de les presidencials austríaques, amb un 36% pel Partit de la Llibertat (FPÖ), ha mostrat que els hereus del desaparegut Jorg Haider tornen a aixecar el cap. Haider va ser el líder d’aquest antic partit liberal reconvertit en moviment ultranacionalista i netament pangermànic. Ara, Heinz-Christian Strache amenaça d’acostar de nou el partit a les proximitats del poder. El FPÖ creix amb el desgast de les dues formacions principals, juntes en un govern de gran coalició. Precisament aquest dimecres s'ha aprovat una reforma per restringir el dret d'asil i, fins i tot, es planteja construir una tanca a la frontera amb Itàlia.
El líder de l'FPÖ, celebrant la victòria a la primera volta de les eleccions austríaques Foto: FPÖ
Nazis a Eslovàquia
El març passat, va haver eleccions a Eslovàquia. El tema dels refugiats va ser central del debat, i tot i que els socialdemòcrates en el govern van conservar la primera posició, ho van fer amb un discurs molt patrioter i antiimmigració. Dois partits ultres van obtenir un bon resultat. El partit Nacional Eslovac, força tradicional d’extrema dreta, va treure un 8%, només unes dècimes més que el Partit Popular la Nostra Eslovàquia, encara més radical i que no amaga la seva simpatia pel nacionalsocialisme i el passat prohitlerià. Cal recordar que Eslovàquia va tenir durant la Segona Guerra Mundial un règim filonazi encapçalat per un sacerdot, Jozef Tiso, que pel que es veu conserva encara partidaris.
Hongria, sota el règim de Víktor Orban
El Moviment per una Hongria Millor, el Jobbik, és el partit ultra “oficial”. En les eleccions del 2014 va perdre part de la seva força, quedant-se en un rellevant 20%, però bàsicament perquè el seu espai se l’havia menjat el Fidesz-Unió Cívica (44%), la força del primer ministre Víktor Orban, aparentment de centre dreta però en realitat una maquinària molt autoritària que ja ha xocat diverses vegades amb les autoritats comunitàries. Orban ha arribat a parlar de “la poma podrida de la política migratòria cosmopolita de Brussel·les”.
Alba Daurada a Grècia
La crisi patida per la societat grega ha fet sorgir el millor i el pitjor del país. El partit Alba Daurada s’ha fet amb un coixí de vots de protesta que en les darreres eleccions, les de setembre de 2015, va suposar un 7% dels vots. La formació que no amaga, ni tan sols en el seu logo, una clara reminiscència nazi. A banda del tema que aplega tots aquests partits, el combat contra la immigració, però amb més radicalitat (defensant fins i tot que s’instal·lin mines antipersona a les fronteres), Alba Daurada preconitza que Grècia abandoni les Nacions Unides, la UE i l’OTAN, i que es reinstauri el dracma.
Extrema dreta al Bàltic
A Letònia, existeix també un partit ultra, l’Aliança Nacional, que va obtenir un 16% en les darreres eleccions generals, del 2014. Es tracta d’una formació que es va foguejar en la lluita per la independència de l’imperi de la URSS. Molta de la seva estètica està recollida en el nom complet del partit: Tot per Letònia, per la Pàtria i la Llibertat. El fons de la seva ideologia es va evidenciar el març passat, quan dirigents del partit es van manifestar per Riga en la concentració anual en record als combatents de la Legió Letona, que va participar a la guerra al costat de les SS hitlerianes.
Manifestació de Pegida a Alemanya. Foto: Witt Thomas/Wikipèdia