ARA A PORTADA

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
16 d’abril de 2018
Escoltem aquests dies alertes sobre el malson que representaria que Catalunya consumés el seu “somni nacionalista” amb la consecució d’un estat independent. I caldria dir que això funciona a l’inrevés: si vostè vol de debò la fi d’aquesta nosa del nacionalisme hauria de veure amb un gran somriure la idea d’un estat per a Catalunya.
Qui desitgi que el nacionalisme català continuï ben viu pels segles dels segles no hauria de dubtar: el més lògic és que vulgui amb totes les seves forces que Catalunya romangui a l’estat espanyol com més temps millor. Si pot ser, per sempre. És la manera més eficaç d’assegurar-se que continuarem vivint ‘ad eternum’ en la fantàstica dialèctica del greuge, de la queixa, del càlcul, del mercadeig, del victimisme i d’aquestes rivalitats provincianes amb una gran ciutat veïna resumides en el terreny futbolístic. Quin goig!
Perquè és en aquest estat de les coses on ens hem instal·lat des de fa dècades, acomodats a l’anomalia. Any rere any, a esquerra i a dreta, hem viscut pregant que a ‘Madrid’ (ciutat entesa com a símbol de poder) manés un govern amable, amb ‘talante’, un govern que no ens detestés gaire, que s’abstingués d’intentar “españolizar los niños catalanes”, o que, per exemple, mirés de fer possible que les inversions aprovades a Catalunya coincidissin una mica, almenys de tant en tant, amb les inversions executades. Un govern que es pogués permetre el luxe extravagant de semblar simpàtic als catalans tot i sabent que això el desgasta a la resta de l’estat.
Amics que titlleu el sobiranisme de nacionalista, amb totes les connotacions negatives que sabeu que té la paraula, de debò, no esteu cansats d’aquesta pel·lícula? ¿No esteu fins el capdamunt de tants anys en què la política catalana ha basculat al voltant de la tensió amb Madrid, del patiment perquè d’allà en surti un govern simpàtic i, també, de carregar-li les culpes de tot, inclosos els nostres desencerts, que n’hem tingut? ¿No en teniu prou de votar perquè algú ens “defensi” a Madrid? Defensar de què?
Podem entretenir-nos tot el que vulguem amb la mirada curta, l’1-O i tot el que pugui venir tot seguit, que no ho sabem, però el procés en què estem ficats no acabarà fins el dia que Catalunya pugui decidir si vol deixar de ser nacionalista i esdevenir nacional. Tan nacional, ni més ni menys, com ho és Portugal, com ho són Holanda o Eslovènia, i com es vanta de ser-ho la mateixa Espanya. I si hi ha alguna manera de fer-ho nova i creativa, sense ser un estat independent, que ens l’expliquin: som tot orelles! Tot això pot anar de democràcia, de dignitat, de regeneració... D’acord, però també va de poder i de responsabilitat.
Qui desitgi que el nacionalisme català continuï ben viu pels segles dels segles no hauria de dubtar: el més lògic és que vulgui amb totes les seves forces que Catalunya romangui a l’estat espanyol com més temps millor. Si pot ser, per sempre. És la manera més eficaç d’assegurar-se que continuarem vivint ‘ad eternum’ en la fantàstica dialèctica del greuge, de la queixa, del càlcul, del mercadeig, del victimisme i d’aquestes rivalitats provincianes amb una gran ciutat veïna resumides en el terreny futbolístic. Quin goig!
Perquè és en aquest estat de les coses on ens hem instal·lat des de fa dècades, acomodats a l’anomalia. Any rere any, a esquerra i a dreta, hem viscut pregant que a ‘Madrid’ (ciutat entesa com a símbol de poder) manés un govern amable, amb ‘talante’, un govern que no ens detestés gaire, que s’abstingués d’intentar “españolizar los niños catalanes”, o que, per exemple, mirés de fer possible que les inversions aprovades a Catalunya coincidissin una mica, almenys de tant en tant, amb les inversions executades. Un govern que es pogués permetre el luxe extravagant de semblar simpàtic als catalans tot i sabent que això el desgasta a la resta de l’estat.
Amics que titlleu el sobiranisme de nacionalista, amb totes les connotacions negatives que sabeu que té la paraula, de debò, no esteu cansats d’aquesta pel·lícula? ¿No esteu fins el capdamunt de tants anys en què la política catalana ha basculat al voltant de la tensió amb Madrid, del patiment perquè d’allà en surti un govern simpàtic i, també, de carregar-li les culpes de tot, inclosos els nostres desencerts, que n’hem tingut? ¿No en teniu prou de votar perquè algú ens “defensi” a Madrid? Defensar de què?
Podem entretenir-nos tot el que vulguem amb la mirada curta, l’1-O i tot el que pugui venir tot seguit, que no ho sabem, però el procés en què estem ficats no acabarà fins el dia que Catalunya pugui decidir si vol deixar de ser nacionalista i esdevenir nacional. Tan nacional, ni més ni menys, com ho és Portugal, com ho són Holanda o Eslovènia, i com es vanta de ser-ho la mateixa Espanya. I si hi ha alguna manera de fer-ho nova i creativa, sense ser un estat independent, que ens l’expliquin: som tot orelles! Tot això pot anar de democràcia, de dignitat, de regeneració... D’acord, però també va de poder i de responsabilitat.