Després de vuit anys d’obres, soroll, finestres tancades i de només poder estendre la roba en cap de setmana, els veïns de Sants, Badal i La Bordeta ja poden gaudir dels nous jardins de la Rambla de Sants. És el nom que ells mateixos van triar en una consulta ciutadana per aquest passeig enjardinat a la coberta de les vies del metro i Rodalies. És la construcció més llarga –fa 760 metres– que ha fet mai l’Ajuntament de Barcelona i ha tingut un pressupost de més de 22 milions d’euros. Però darrere del nou macroequipament, s’hi amaga el drama d’uns quants veïns. Amb les cases a tocar del nou passeig, senten que la seva intimitat ha quedat destrossada.

Un d’ells és Cristóbal Torregrosa. Tant el seu balcó com el menjador són “a dos metres i trenta centímetres” de distància de la rambla, detalla a NacióDigital. La gent passa, se’l mira i molts fins i tot hi parlen com si res. La seva dona explica que al matí sentia gent que comentava la decoració de la casa. Mentre conversen, una dona que passeja per la rambla els interromp i els pregunta on acaba el passeig. “No té algú altre a qui preguntar-ho? Jo sóc a casa meva”, contesta Torregrosa. La dona marxa enfadada.
 
Segons el veí, cap dels quatre alcaldes que han viscut les obres –Clos, Hereu, Trias i Colau– ha escoltat les famílies afectades. Des del primer moment ells es van organitzar: van fer instàncies, anaven a les juntes de barri i tenien reunions amb l’Ajuntament a través de la comissió d’obres. Res va servir perquè els arquitectes del consistori modifiquessin el projecte. 

Només una de les tècniques, que ara treballa a un altre districte, va accedir a veure com els afectava tot allò. “Quan va entrar a casa no es va atrevir a dir-me res”, assegura Torregrosa. Amb el nou govern de Barcelona en Comú, el veí “tenia esperances”, sobretot dipositades en Jaume Asens, que va ser regidor del districte de Sants-Montjuïc fins al maig passat.
 
Per ell, l’obra és plena de decisions errònies. “Jo no sóc arquitecte, però com a mínim tinc sentit comú”, defensa mentre argumenta alguns canvis possibles: el calaix podria haver acabat una mica abans, i així no estaria tan a prop dels habitatges, i la zona a tocar dels pisos hauria pogut ser enjardinada, enlloc d’habilitada per passejar-hi. Amb una distància de cinc metres, com la dels pisos de l’altre cantó del passeig, n’hauria tingut prou, afirma. A més, un ascensor i unes escales mecàniques al costat del bloc fan que hi hagi un trànsit de persones constant, i l’única zona d’ombra amb bancs de la rambla està situada just al costat de casa seva.

A l’espera d’una solució

Una parella camina pels jardins i s’atura davant dels pisos afectats. “El pitjor de tot això és que no té solució, perquè si els poses un mur, perds totes les vistes”, deixa anar ell mentre la dona assenteix amb el cap. Els tècnics els han ofert una persiana corredissa com a mur, però la comunitat, per ara, s’hi ha negat. Tampoc volen perdre el paisatge del qual per fi poden gaudir.
 
Han demanat uns dies de marge. Volen saber com és viure amb un passeig a tocar de casa per poder decidir res amb més tranquil·litat. Tot i això, ja han exigit millores: volen que el focus de llum que els queda just s’apagui a les nits per poder descansar i perquè l’espai no acabi sent un punt de ‘botellón’; i unes plantes que els preservin la intimitat. A l’altra banda de la rambla, hi ha unes frondoses trepadores que minimitzen les mirades dels curiosos. Ells, en canvi, tenen unes poques buguenvíl·lies pansides i que no cobreixen la superfície.

Al terrat del bloc, hi ha una gran pancarta on es llegeix: “Pis amb vistes a l’interior; La Casa de Gran Hermano: segueix-la les 24 hores en directe”. Al balcó del tercer pis n’hi ha una altra: hi diu que se senten “despullats”. La família que hi viu ha marxat uns dies perquè estan “massa enfadats”. Torregrosa fa broma i afegeix que, si res canvia, posarà un bar a casa per treure profit de la situació.