Una bona amiga acaba de ser mare. Un parell de setmanes després del rebombori del naixement, ha hagut de passar pel quiròfan per una petita intervenció. L’escric per veure com ha anat tot plegat. La seva resposta, la millor: "Ha anat molt bé! No recordava el que era dormir… magnífica anestèsia general!".

M’imagino pocs dies després de parir, amb la muntanya russa d’emocions i la son acumulada a cada racó del cos. Aquell moment d’aprenentatge i d’engranatges que es posen en marxa enmig d’un esgotament constant. Una estona d’anestèsia general sona magníficament bé. L’obligació de la desconnexió per força major, i el descans més absolut.

I tot i que ja fa mesos que hem passat per això, al cap d’un segon de llegir el seu missatge el meu cap ha reclamat a crits una anestèsia general aviat. Urgent. Fa més d’onze mesos que dormim fatal. I no parlo de dormir malament o despertar-se unes quantes vegades, parlo de nits de vetlla, de desesperació i d’esgotament. Parlo d’aquell número de la rifa que adquireixes sense saber-ho quan estàs embarassada, i que després es pot convertir en una criatura que dorm bé, que dorm malament, o que dorm fatal. I hi ha una comunitat molt àmplia de supervivents a nadons que han dormit molt i molt malament, que són els únics que poden parlar amb coneixement de causa.

Hi ha persones que amb bona fe m’expliquen que no pateixi, que elles als dos (o tres, o quatre) anys van notar un canvi. Que hi ha llum al final del túnel. Doncs no, per mi no és una bona notícia ni és esperançadora pensar que encara soc a la meitat (o menys) d’aquesta tortura. Em sembla la pitjor de les notícies.

També hi ha les recomanacions, fetes amb bona fe. Trucs infal·libles que, òbviament, ja has provat i no t’han funcionat. Perquè ho has intentat tot fins que has arribat a la conclusió que tens una criatura que dorm malament. Sense més.

L’altra cara de la moneda és que, un cop més, em sorprèn aquesta capacitat sobrenatural del cos, de donar-me força suficient al matí per aixecar-me i continuar amb la vida, després de nits de terror. Una vida amb més badalls (molts més badalls i també més cafès per combatre'ls), alguna neurona més atrofiada (el dia que tornaré a dormir alguna revifarà?) i possiblement algun punt més de mal humor (que espero també que no es cronifiqui). Però una vida que continua ni que la nit hagi estat eterna.

Vist el panorama, jo només desitjo que arribi ja la màgia del Nadal, i faci efecte. Tinc la carta llesta. Estimats Reis Mags, aquest any, porteu a la filla un canvi de xip per tenir nits plàcides. I, si no pot ser, una estona d’anestèsia general per a mi.