03
de març
de
2024, 12:00
Actualitzat:
05
de març,
8:10h
Un dia com qualsevol altre, el Haile va rebre notícies del seu pare biològic. Era un missatge a les xarxes socials que trigaria anys a contestar. El frenaven la por i, per què negar-ho, també la rancúnia. Després d’una infantesa i una adolescència feliç a Barcelona, la família que havia decidit donar-lo en adopció volia reprendre la relació. Tot i la incertesa inicial, tenia moltes preguntes i inquietuds que necessitava resoldre i, finalment, va decidir alliberar-se del ressentiment i deixar-se portar.
El primer viatge a Etiòpia el va fer amb la família adoptiva. Veia la mare una mica torbada, però mai li van negar tot el suport per descobrir d’on venia i reconnectar amb els seus orígens. Des de la fi de la pandèmia de la Covid, ha establert una bona relació amb el pare biològic i la resta de parents, viatja diverses vegades cada any per reunir-se amb ells i es planteja viure-hi una temporada.
La del Haile és una de les moltes històries que troben les primeres línies en el 2002, quan Etiòpia va obrir les portes a les adopcions internacionals d’infants. El país vivia una greu sequera que es cobrava la vida de sis menors cada dia, segons dades de la Creu Roja, i la fam i la manca d’oportunitats va empènyer moltes famílies a buscar una sortida per als més petits —i alguns no tan petits— lluny de la banya d’Àfrica, una de les regions més pobres del planeta. Al llarg de la dècada, van arribar a Catalunya milers de nens etíops a través de diverses agències d’adopció i a canvi d’importants sumes de diners. Si bé, un gir en la política interna del govern, que considerava que els estaven robant els fills, i la millora de la situació econòmica al país van fer que les portes es tornessin a tancar.
Avui, adoptar a Etiòpia és pràcticament impossible i, com el Haile, la Roman, l’Eyob, la Lídia, l’Abraraw i l’Antikut són alguns d’aquells darrers infants que, ja en la vintena d’edat, s’organitzen a Barcelona per buscar la seva identitat i recuperar una cultura que els pertany, però que els és més llunyana del que desitjarien. "Quan ets petit, t'esforces per adaptar-te a Catalunya i, quan creixes, sorgeix la necessitat de redescobrir qui ets i d'on vens", reflexiona la Lídia.
La comunitat catalana de joves etíops adoptats és referència a la península Ibèrica i al sud d’Europa. Tot i el seu caràcter informal, és la més nombrosa i organitzada, i s’estructura al voltant de tres eixos: EthioBCN, un equip masculí de futbol 7 amateur en vies d’expandir-se i internacionalitzar-se; Shurruba, un grup de dones per tractar les inquietuds femenines mitjançant l’art i la cultura; i les classes d’amhàric, la llengua oficial etíop, al restaurant tradicional Warka del Born. Els dos centenars d'integrants que hi estan vinculats d'alguna manera s'han anat reunint a partir de les xarxes socials i el boca a boca. Molts venen de les mateixes ciutats i, fins i tot, dels mateixos orfenats. Altres es coneixien de l'associació AFNE de famílies adoptives d'Etiòpia i la resta s'han anat identificant per la simple aparença. "Ens trobem de festa, a la universitat o als camps de futbol i ens reconeixem ràpidament", expliquen. A més, per sobre hi ha una xarxa estatal a internet per connectar els nois i noies adoptats amb les famílies biològiques que els reclamen des d'Etiòpia.
Cadascú compta amb un nivell diferent i s'hi pot comprometre més o menys. L'Eyob i l'Abraraw eren grans quan van ser adoptats i tenen una competició amistosa per veure qui aconsegueix més respostes correctes. Per això, l'Antikut els veta de tant en tant, de manera que la Roman i la Lídia, que van arribar quan eren nadons i han hagut de començar de zero, puguin dir la seva. A més, les classes també serveixen com a pretext per conversar i resoldre inquietuds. "Podem tractar qüestions que els nostres amics blancs no entendrien", explica la Roman. Per exemple, els que viatgen de manera regular a Etiòpia guien als que encara no han fet el pas i els donen informació sobre la seguretat de cada zona. "L'objectiu és que ningú senti que va a les palpentes", defensa el Haile.
En paral·lel, les dones també s'organitzen per tractar les inquietuds femenines a través de l'art i la cultura amb Shurruba. La quarantena d'integrants organitzen diversos espectacles i esdeveniments, com el del Nadal etíop, i moderen debats amb una especial atenció també en els infants i les famílies adoptives. "Si podem orientar els pares i els nens perquè disposin de més eines de les que vam tenir nosaltres, estarem satisfetes", explica la Lídia. "Tant de bo ho hagués descobert abans", admet la Roman.
El primer viatge a Etiòpia el va fer amb la família adoptiva. Veia la mare una mica torbada, però mai li van negar tot el suport per descobrir d’on venia i reconnectar amb els seus orígens. Des de la fi de la pandèmia de la Covid, ha establert una bona relació amb el pare biològic i la resta de parents, viatja diverses vegades cada any per reunir-se amb ells i es planteja viure-hi una temporada.
La del Haile és una de les moltes històries que troben les primeres línies en el 2002, quan Etiòpia va obrir les portes a les adopcions internacionals d’infants. El país vivia una greu sequera que es cobrava la vida de sis menors cada dia, segons dades de la Creu Roja, i la fam i la manca d’oportunitats va empènyer moltes famílies a buscar una sortida per als més petits —i alguns no tan petits— lluny de la banya d’Àfrica, una de les regions més pobres del planeta. Al llarg de la dècada, van arribar a Catalunya milers de nens etíops a través de diverses agències d’adopció i a canvi d’importants sumes de diners. Si bé, un gir en la política interna del govern, que considerava que els estaven robant els fills, i la millora de la situació econòmica al país van fer que les portes es tornessin a tancar.
Avui, adoptar a Etiòpia és pràcticament impossible i, com el Haile, la Roman, l’Eyob, la Lídia, l’Abraraw i l’Antikut són alguns d’aquells darrers infants que, ja en la vintena d’edat, s’organitzen a Barcelona per buscar la seva identitat i recuperar una cultura que els pertany, però que els és més llunyana del que desitjarien. "Quan ets petit, t'esforces per adaptar-te a Catalunya i, quan creixes, sorgeix la necessitat de redescobrir qui ets i d'on vens", reflexiona la Lídia.
La comunitat catalana de joves etíops adoptats és referència a la península Ibèrica i al sud d’Europa. Tot i el seu caràcter informal, és la més nombrosa i organitzada, i s’estructura al voltant de tres eixos: EthioBCN, un equip masculí de futbol 7 amateur en vies d’expandir-se i internacionalitzar-se; Shurruba, un grup de dones per tractar les inquietuds femenines mitjançant l’art i la cultura; i les classes d’amhàric, la llengua oficial etíop, al restaurant tradicional Warka del Born. Els dos centenars d'integrants que hi estan vinculats d'alguna manera s'han anat reunint a partir de les xarxes socials i el boca a boca. Molts venen de les mateixes ciutats i, fins i tot, dels mateixos orfenats. Altres es coneixien de l'associació AFNE de famílies adoptives d'Etiòpia i la resta s'han anat identificant per la simple aparença. "Ens trobem de festa, a la universitat o als camps de futbol i ens reconeixem ràpidament", expliquen. A més, per sobre hi ha una xarxa estatal a internet per connectar els nois i noies adoptats amb les famílies biològiques que els reclamen des d'Etiòpia.
Classes d'amhàric autogestionades entre gastronomia tradicional
La iniciativa més recent i transversal és la de les classes d'amhàric. Va néixer amb la proposta de l'Antikut, que es va oferir com a professor i va trobar en el restaurant Warka una aula idònia on cada vegada s'uneixen més alumnes. Va arribar a Catalunya amb 13 anys i manté alguns amics a Etiòpia, fet que, sumat a la seva capacitat per retenir l'idioma, el converteix en un gran mestre. D'altra banda, els cambrers del Warka, també catalanoetíops, van parlar-ne amb l'Abraham, el propietari -migrant i que ha format una família a Catalunya-, que no va dubtar a cedir-los un espai. És allà on es reuneixen cada setmana per aprendre la llengua, envoltats de la cuina tradicional del país.Una classe d'amhàric al restaurant Warka de Barcelona. Foto: Cedida
Cadascú compta amb un nivell diferent i s'hi pot comprometre més o menys. L'Eyob i l'Abraraw eren grans quan van ser adoptats i tenen una competició amistosa per veure qui aconsegueix més respostes correctes. Per això, l'Antikut els veta de tant en tant, de manera que la Roman i la Lídia, que van arribar quan eren nadons i han hagut de començar de zero, puguin dir la seva. A més, les classes també serveixen com a pretext per conversar i resoldre inquietuds. "Podem tractar qüestions que els nostres amics blancs no entendrien", explica la Roman. Per exemple, els que viatgen de manera regular a Etiòpia guien als que encara no han fet el pas i els donen informació sobre la seguretat de cada zona. "L'objectiu és que ningú senti que va a les palpentes", defensa el Haile.
Esport i cultura per fer comunitat
L'origen del grup no són, però, les classes d'amhàric, sinó EthioBCN, l'equip masculí de futbol 7. El Haile va crear un primer equip que només permetia jugar a futbol sala i que, després d'un intens treball de difusió a les xarxes socials, ha acabat evolucionant en un conjunt de fins a 20 jugadors. Actualment, competeixen en una lliga amateur, però estan organitzant-se per conformar una plantilla amb els millors futbolistes per disputar el torneig europeu que organitza la Federació Etíop de Futbol i que enguany es disputa a Brussel·les. Sigui com sigui, l'esport els serveix com una important via per donar-se a conèixer i fer xarxa, alhora que esdevé un àmbit més on expressar la seva identitat.En paral·lel, les dones també s'organitzen per tractar les inquietuds femenines a través de l'art i la cultura amb Shurruba. La quarantena d'integrants organitzen diversos espectacles i esdeveniments, com el del Nadal etíop, i moderen debats amb una especial atenció també en els infants i les famílies adoptives. "Si podem orientar els pares i els nens perquè disposin de més eines de les que vam tenir nosaltres, estarem satisfetes", explica la Lídia. "Tant de bo ho hagués descobert abans", admet la Roman.