Diuen que unes pàgines escrites per Fernan Gómez a la revista Triunfo l’any que Emma Cohen el va deixar per viure una relació amb Juan Benet planyien la seva absència quan hi deia “A la vuelta a Madrid, mi compañera me abandonó. Aquí termina mi autobiografía. A partir de aquí empieza la de otro señor, ojalá me lleve bien con él”.

L’humor irònic amb què l’abandonat tracta la que considerava la seva mort anímica té sense dubte una finalitat terapèutica, allunyant-se de si mateix com a damnificat, en la mesura en què no es pot reconèixer sense ella. L’”altre senyor” viurà la seva vida a partir d’ara, dividit en dos, el que fou amb Emma i el que després d’ella haurà de ser. Humor irònic, o elegia de l’humor en tant que servei a la humanitat , com es recorda també amb l’eix narratiu fàctic de El nom de la rosa, d’Umberto Eco, qui recrea la persecució que de la comèdia, l’alegria i el riure fa l’assassí Jorge de Burgos en una abadia benedictina italiana, amb el rerefons de la querella de les investidures, durant el segle XIV.

L’humor ha estat sempre una medecina colossal, de fet la risoteràpia existia abans que el “mindfulness” o les xerrades motivacionals. Precisament un component menys saludable de l’humor s’inicia amb aquesta mena de conferències o sessions, que ara ja es colen a qualsevol congrés seriós per inaugurar-lo o cloure’l. Sovint en elles un “guru”, previ pagament d’un munt de diners, però sense la crítica que reben polítics, banquers o alts empresaris pels mateixos guanys, tracta d’imbècils als espectadors, provocant entre acudit i acudit el riure atordidor que no deixa espai per saber quina és la intenció de tot plegat. En el fons ja no hi ha conferència, ni míting, ni discurs que sembli suportable sense la corresponent dosi d’acudits amagatotis d’una certa manipulació.

L’humor instrumentalitzant és propaganda, o com a poc, l’eina d’una certa enginyeria social per convèncer-nos de veritats que amb una mínima serenor i certa dosi de criteri negaríem de pla. Assentir una veritat grollera i bàsica fa més fàcil fer-ho també i de retruc amb una idea important que requeriria una anàlisi profunda. Com la lletra petita en els contractes d’adhesió, com el text d’una cançó que ens colen en mig d’una musica enganxosa. Missatges qüestionables embolcallats amb la tela del plaer.

Si qui indueix els altres a riure de la desgràcia, de l’infortuni o la pena ho fa per sanar-los o per manipular, ho sap molt millor qui provoca el riure que qui riu. En tot cas, hem de ser conscients (i algú potser també responsable) del fet que, per exemple, hi ha una generació de jovent d’aquest país que sols coneix la política pel Polònia o El intermedio. Què se’n deriva? Moltes més coses susceptibles d’anàlisi que aquesta petita reflexió sobre l’abast de l’humor.