I tant pobres com som. El poema de Salvat Papasseït em creua el pensament, ara que els nostres parlamentaris han debatut sobre pobresa, sobre l'emergència social , de la mateixa manera que es va fer el 2014. Bé aquesta vegada també han pogut pujar a la tribuna representants de les entitats socials com Teresa Crespo de Pobresa Zero. Ara fa dos anys els representants socials van debatre però en una sala diferent. I amb el record de l'anterior debat els partits, i el Govern arrosseguen la sensació de no haver-ho acabat de fer del tot bé. El problema ha empitjorat.

Amb tot de la necessitat se n'haurà de fer virtut imperiosament. L'acord d'investidura, entre Junts x sí i la CUP que ha permès que Puigdemont sigui president, es fonamenta en un pla de xoc de caràcter social.

Debat i pla van en la mateixa línia. I per bé que es pugui, dir que són tiretes, els 270 milions pactats, són els que estan estudiats, remirats i repensats que es poden aplicar. Segurament que són insuficients, però ja que s'apel·la al possibilisme, doncs deuen ser els que es poden destinar a dia d'avui com a primera reacció. Supervisar els acords, facilitar els ajuts de pobresa energètica, els de beques menjador, impost de successions, habitatges, són els pilars de les polítiques en aquesta matèria.

En el debat hi ha surat com en tots els d'aquesta legislatura, la idea que la independència ha de servir per combatre millor aquest problema. Però des de l'oposició no es creu que calgui esperar que arribi aquest nou estadi perquè si no correm el risc d'arribar a la independència amb una societat empobrida.

És clar que el millor retrat del debat va ser previ. La imatge del vicepresident econòmic Oriol Junqueras entrevistant-se a l'aeroport, amb Luis de Guindos, i amb cita per veure Montoro és el veritable missatge de què es pot fer des de la Ciutadella, què es pot fer des de la plaça Sant Jaume, si per poder funcionar s'ha d'anar a pregar gairebé que el govern espanyol transfereixi diners que encara no han arribat del 2014.

És clar que anirem fent pegats, i posant tiretes, amb la capacitat minvada, amb els diners vigilats. La paradoxa de la vigilància que aplicarà Soraya Saenz de Santamaria, perquè aquests diners (que de fet han sortit dels impostos que paguem els catalans) no alimentin les estructures d'estat catalanes, no posin els fonaments de la independència. És clar que de moment, i de la manera com arriben no serveixen ni per fonamental l'autonomia, que ha anat topant com una vaca cega, ja sigui amb la pobresa, les infraestructures, la cultura, o el benestar. Però això ja és d'un altre poema i d'un altre poeta.