Els Jocs Florals dels Micropobles han arribat a la cinquena edició refermant el compromís de l’Associació de Micropobles de Catalunya amb la cultura com a eina de cohesió, identitat i desenvolupament dels municipis rurals. La iniciativa ha comptat amb el suport de la Fundació Horitzons 2050 i l’Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida.

L’espai Fundació Castell de Sanaüja ha acollit aquest dissabte el lliurament de premis dels Jocs Florals dels Micropobles, una iniciativa que es consolida com un espai de promoció de la literatura en català i de reconeixement de les realitats, paisatges i vivències vinculades al món rural. En aquesta edició s’han rebut una quarantena d’originals entre les categories d’infantil, juvenil i adult de prosa i poesia. Els treballs han abordat temàtiques vinculades al territori, la natura, la memòria, les relacions humanes i la vida als pobles, confirmant l’interès creixent per un certamen que reivindica el món rural com a subjecte literari.

En la modalitat de prosa adulta el primer premi ha estat per a “La capseta de fusta”, de Josep Maria Anglès, mentre que el segon premi ha recaigut en “L’alzina de na Gaia”, de Dolors Narváez. En poesia adulta, el primer premi ha estat per l’obra “Cabana”, de Josep Maria Santesmasses Palou, i el segon per “Pluja de tardor”, de Josep Maria Paños Pascual.

En la categoria juvenil, el jurat ha acordat atorgar una menció especial a l’obra “Pocs però bons”, de June Martí Fernández. Finalment, en categoria infantil, el primer premi de prosa ha estat per “Als tretze anys”, de la rinerenca Laura Parera Barons, de l'escola de Freixinet, i el segon per “Els tres amics i el paper”, de Joan Almacellas Vidal. En poesia infantil, el primer premi ha estat per a “La natura que ens envolta”, d’Arlet Iglesias, i el segon per a “Bellaguarda”, de Dídac Dolcet Serlé.

El jurat d’aquesta edició ha estat format per l’escriptora Marta Alòs; l’escriptor Martí Gironell; la professora Carlota Benet; el periodista, escriptor i activista cultural Francesc Canosa; i Judit Flix Guiu, secretària de l’Associació de Micropobles de Catalunya i llicenciada en Filologia Catalana.

El president Micropobles i alcalde de Riner, Joan Solà Bosch, ha remarcat que «a través d’aquest certamen volem reivindicar el món rural no només com un espai on viure, sinó també com un espai que inspira, crea i genera cultura». En aquest sentit, Solà ha afegit que «la literatura és una eina poderosa per explicar el territori, preservar la memòria col·lectiva i reforçar la identitat de les nostres comunitats».

Antoni Gelonch, president de la Fundació Horitzons 2050, ha declarat: “des de la Fundació Horitzons 2050 estem molt satisfets amb l’acollida d’aquest certamen que ha rebut una quarantena d’originals i que vol posar en relleu el talent literari de Ponent i especialment dels pobles més petits que sovint no són tinguts en compte”.

Estefania Rufach, vicepresidenta de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, ha destacat que «els Jocs Florals dels Micropobles demostren que la cultura és viva arreu del territori i que els pobles petits també són espais de creació, talent i innovació». Rufach ha afegit que «des de l’IEI volem continuar donant suport a iniciatives que reforcen la llengua, la literatura i la identitat dels nostres municipis, sobretot en l’àmbit rural».

Per la seva banda, Maria Casoliva, alcaldessa de Sanaüja, ha expressat que “els municipis rurals no només conservem patrimoni i paisatge; també generem cultura i actes com aquest contribueixen a fer visible el talent i les històries que sorgeixen des dels nostres pobles.»

Des de l’Associació de Micropobles es valora molt positivament la participació registrada, que situa els Jocs Florals com una iniciativa cultural que contribueix a fomentar la creació literària, reforçar l’ús social de la llengua catalana i donar visibilitat a les realitats i vivències del món rural.

---

ALS TRETZE ANYS…

A tretze anys aprens dues coses: Que els adults no ho saben tot, i, que els millors refugis són taques de tinta en papers. Sí, els llibres. 

Ja sé que això sona estrany, però… bé, primer m’hauria de presentar, no? Em dic Ada, i visc en un petit poble de Riner, i diguem que la meva història és una mica

peculiar.

Tot va començar quan jo tan sols tenia dotze anys. A mi, m’agrada molt llegir. Un dia, mentre buscava algun llibre que m’agradés a la biblioteca del poble, que no era

gaire gran, no trobava res que m’interessés, però quan m’estava a punt de rendir, ho vaig trobar. Era un llibre que es veia molt antic, tenia la portada gastada, gairebé

il·legible, però es podia llegir. La Història del poble. Mai oblidaré aquell títol.

El vaig obrir, per dins estava molt ben conservat. Em vaig pensar que era una història normal, ningú m’havia avisat del fet que algú hagués escrit un llibre amb la

història del meu poble. El vaig començar a fullejar, de tant en tant, tenia algun dibuix, tots em sonaven, però no sabia de què.

Quan estava a punt d’acabar, va caure un paper. El vaig desplegar, el vaig començar a llegir i em va caure l'ànima als peus. Parlava sobre… la meva família, i

no era res de bo. Resultava que la meva família tenien un pacte que no era fàcil de complir. Bé, fàcil de complir per als meus pares pot ser sí, però per a mi… Tractava

de què cada generació, havia d’entregar al primer fill tan aviat com complís els tretze anys, i endevineu-ho, jo els feia al cap d'un parell de mesos. A més, jo era la

primera filla. Estava condemnada. Vaig continuar llegint, i vaig trobar un retall de diari enganxat al paper amb un peu de foto. El retall, que era d’un diari de gairebé

cent anys, on explicava que una nena de dotze anys havia fugit de casa, i s’havia perdut al bosc.

Ningú l’havia tornat a veure. I al peu de foto explicava que era la germana gran de la meva besàvia. Ella sabia el que passava i va fugir. Ella es va salvar, però ho va

pagar el seu pare. Sabia el que em passaria si em quedava a casa, però, alhora, tampoc volia que ho paguessin els meus pares. Vaig pensar que, a partir d'aquell

dia, començaria a planejar una escapada. Sabia que era molt perillós, a més, els boscos del costat de casa meva estaven plens de llops. Vaig girar el paper, i hi havia

un mapa.

El vaig mirar, sabia on portava. Portava a la caseta de pastor que hi havia al centre del bosc. Mai hi havia anat, és clar, ho tenia prohibidíssim, però me n'havien parlat.

A sota el mapa, hi havia escrit alguna cosa gairebé il·legible. Hi deia alguna cosa sobre els llops, que no eren dolents… Aquella nit ho vaig decidir. Sí, segurament, la

pitjor idea de la meva vida, però ho havia d’intentar.

Quan els meus pares es van adormir, em vaig aixecar, em vaig vestir, vaig agafar una llanterna i poca cosa més i vaig marxar de casa. Em vaig endinsar al bosc,

estava molt espantada, però ho vaig fer. Vaig seguir el mapa, la caseta era molt més gran del que m’havien explicat, i molt ben conservada per fora. El que vaig trobar

estrany i alhora inquietant va ser que no havia vist cap llop.

Vaig tocar la porta i es va obrir. Per dins estava igual o millor que per fora. De cop em va recórrer un calfred, i de sobte, va aparèixer una noia mirant-me fixament. Era

la germana de la meva besàvia i estava igual que la foto del retall de diari, com si els anys no haguessin passat allà dins. Lògicament, em vaig espantar, em vaig girar

altre cop per no veure-la, però, al marc de la porta, hi havia el que més temia, els llops. No un, ni dos, ni tres… mínim n’hi havia una desena.

Però la germana de la meva besàvia no es va immutar, en canvi, els va deixar passar. A mi, em va convidar a endinsar-me en aquella cabaneta, que, per dins era

enorme. Hi havia una porta camuflada, em va fer passar. Era una habitació, estava plena d’estanteries, i les estanteries estaven plenes de llibres. Em va fer seure, i em

va explicar el que de veritat havia passat.

-Veuràs…- va començar - com suposo que ja has llegit, la nostra família té un pacte. Sí, entregar el primer fill o filla, a canvi de salut eterna, veritat que tu mai has

vist els teus pares malalts?.

-N… no… ara que ho dius, no.

-Doncs és per això. Jo, com tu, me'n vaig adonar abans de què em toques a mi desaparèixer-, va fer una petita pausa- i bé, em vaig refugiar aquí, sabia que si li

tocava a algú llest s’adonaria que havia de venir aquí. Vaig ser jo la que va deixar el mapa.

-I… els llops? Que els hi passa? Perquè no ataquen?

-Bé… els llops, es podria dir que són els que no van poder fugir. Ells em van guiar fins aquí i em van salvar.

Així vam continuar una bona estona, també em va explicar, que hi havia hagut nens que havien intentat fugir, però els havien trobat. I que a dins la cabanya, els anys no

passaven, és a dir que tècnicament, ella encara tenia dotze anys. 

Quan ja no teníem res més a dir-nos, em va explicar que els llibres que tenia ella, no eren normals. Que cada un, era la vida de cada un dels habitants del poble. Em va

dir que eren sagrats, que només la persona elegida podia escriure'ls, i, ella, havia sigut la que els havia estat escrivint els últims noranta anys. Recordes quant vas guanyar aquella cursa? I quan et van fer aquella festa pels dotze anys?, tot ho vaig decidir jo.

Va remenar una mica els llibres fins a trobar el que ella buscava.

-Veus?, aquest és el teu llibre. Tot el que està escrit aquí, és el que t’ha passat al llarg dels anys, i tot ho he triat jo.

L’Ada, va demanar a veure si el podia mirar, i es va sorprendre en veure el final del llibre. Estava en blanc.

-Com és que està sense acabar? No dius que ja ho havies escrit tot?

- Bé, tot no. Com pots veure, està escrit gairebé tot, però… el final està reservat- Va parar per agafar aire- Ara, ara et toca a tu!- Va dir contenint-se l’emoció de passar

aquest càrrec a la besnéta de la seva germana.

-Com???- Va respondre l’Ada, desconcertada.

-Sí, ara et toca a tu decidir com acaba la història- Va sospirar la noia de la cabanya.

Laura Parera Barons