Davant aquesta pregunta, la primera resposta, ha de ser : tothom. Dit això, passem a concretar la realitat. I la realitat és molt dura i complicada per a tots els ajuntaments que tenen algun Espai Natural d’Interès Natural (PEIN). 

Durant anys, molts anys, el Govern de la Generalitat, estudiava peticions de particulars, col·lectius, àmbits i sectors, del món mediambiental, o dels serveis propis, i iniciava els tràmits per a protegir una zona, un territori determinat. Es feien plànols, s’estudiava la fauna i flora, es proposaven accions i actuacions per a la seva protecció i s’aprovava el Pla.

Amb el Pla aprovat, es traspassava la responsabilitat a l’ajuntament o ajuntaments afectats. I apa, espavileu-vos, com pugueu per a complir i fer complir les recomanacions i/o exigències contingudes en el Pla. Un autèntic maldecap per a tots, perquè cap d’ells disposa dels mitjans tècnics, humans i materials per a fer-los complir.

Què passa, doncs? Que es fa el que es pot però cada any amb més maldecaps i més despeses, impossibles d’assumir. Ha d’haver-hi canvis profunds, si realment es volen mantenir els PEIN’s aprovats, i ser molt restrictius a l’hora de promoure’n més. La via d’anar declarant nous espais protegits, i encomanar als ajuntaments el seu compliment, ni és just , ni és viable. 

En els meus quaranta anys en un ajuntament, amb un PEIN, puc assegurar que és un dels més grans maldecaps, i molts anys després de la seva aprovació, el tema de la protecció, vigilància i sanció, no està resolt. Al contrari, cada any es fa més difícil, degut a l’allau de visitants, que obliga a contractar serveis externs, sense tenir el degut finançament ni disposar de personal propi per coordinar-los. En aquest cas, parlo de la Riera de Merlès que implica 8 ajuntaments, de tres comarques diferents. Un autèntic maldecap, cada any, des de fa 30 anys que es va aprovar la zona PEIN.

Però, en conec altres de no gaire llunyans amb les mateixes dificultats i reptes. Sigui el cas de la Ribera Salada ( Solsonès) o el del Torrent de la Cabana ( Ripollès). Les situacions i complicacions de tots tres son molt similars i cada any s’han de fer enormes esforços per a posar en marxa les actuacions de vigilància, protecció i sanció. Durant tres o quatre mesos, la dedicació al tema, no permet derivar esforços cap altres temes. En tots els casos parlem d’ajuntaments petits. I encara que rebin alguns ajuts, son insuficients i precaris, mai garantits de manera indefinida ni definitiva.

Com solucionar el problema ? Doncs, per la via que sigui el Govern el qui entomi el tema i es faci càrrec de la preservació d’aquests PEIN. Si ha estat ell el promotor, sigui ell l’executor dels Plans aprovats. I si no ho veu viable, que actuï en conseqüència. Es a dir, que calculi els costos reals i doni a cada ajuntament, el finançament necessari per la vigilància, protecció i sanció. Si això no va cap aquest camí, els ajuntaments no poden continuar fent-se càrrec d’unes competències que no poden assumir. No és just ni és sostenible.