Després de set mesos d’orfenesa del poble català ─sense cap mena de violència dels nostres veïns, encapçalats pel govern de Madrid─ per fi tornem a tenir un nou President, l’Honorable Senyor Quim Torra. El qual entra a la Casa Presidencial de la plaça de Sant Jaume amb un penombra negra i hostil respecte al seu futur govern, que li barra l’horitzó i l’hi prefigura el càrrec com a molt difícil, de fet com un veritable Carrer de l’Amargura. Serà un govern sui generis, atípic i molt difícil de fer funcionar, de fer rendir en bé nostre, puix que els de Madrid li mantindran l’ull a sobre i no li deixaran passar pas la més mínima que faci o que projecti referent a la Sobirania i la llibertat final de Catalunya. ¿Quin govern serà el de l’Honorable Senyor, tenint sobre mateix del cap la punta i el tall de l’espasa de Damocles, a punt de trencar-se el cabell que la hi suspèn? I amb la porta de la presó oberta com la fosca gola d’un llop! Ja et ben dic jo! És l’última moda de governar des del centre. És l’aflorament de la vella moda, de la de sempre, mentre els tinguem sobre nosaltres.
I per si fos poc, amb el miracle, no sabríem dir si de bon caire o bèstia, que s’ha obrat al Congrés dels Diputats que han fet fora el tan arrelat Rajoy i n’hi han col·locat un altre, que no pot fer més cara de bon xicot; tot plegat fa rodar el cap. Aquí sí que ens ressona a l’oïda allò que concorren a afirmar Josep Pla i Joan Fuster que, pel que fa a Catalunya, les dretes o les esquerres espanyoles són la mateixa cosa, totes dues l’odien en la mateixa mesura i l’aturaran amb la violència fins on calgui, sempre i tant que la tinguin subjecta a l’imperi de Castella.
Espantall que es reforça ara amb la irrupció en escena de la talla hostil i arborada del català Obiols, que respira aversió a la independència i s’altera bescantant els nacionalistes i desqualificant-los, ex President del Consell d’Europa. Que Déu n’hi do! Cal fixar-se com el membres del PSC, Miquel Iceta, es mostren contraris a les legítimes aspiracions dels catalans i vénen amb solucions i apedaçaments, respecte a la qüestió catalana, que foren altres estils, altres maneres de subjectar Catalunya al jou de qui no l’estima i la vol retenir si us plau per força, per servir-se’n, per explotar-a i salvaguardar la unidad, que és la nina de l’ull de dretes i esquerres; si Catalunya se’ls en va, sentiran un buit mortal, segur que el buit que fa la falta de l’estómac.
Fins aquí el llast que comporta l’ambient per al nostre Nou Govern. L’ambient humà, l’ambient que crea l’alarma que aguanta el govern central, ad vers i irreductible, negat a tota bona consideració, respecte al do sagrat de la llibertat dels pobles, factor que no els interessa un canet mentre no es tracti de la pròpia llibertat. Enfront d’aquest panorama advers i poderós, cal comptar amb la unió dels catalans, la força que els anima, el dret que tenen a la lliberta i a la sobirania, que són valors immutables i duraran sempre, malgrat les desfiguracions dels qui no hi volen veure. Ve un nou món, al cel hi ha signes dels temps que no van pel seu cantó. La violència no és mai eterna, un poble unit és invencible, tard o d’hora trobarem el camí de la llibertat. Em recordo d’aquell llibre del rector de La Garriga, titulat Catalunya segrestada, que a la portada treu un escaquer amb una colla de fitxes disperses, on ell diu que “hi ha la combinació diabòlica que, amb el temps, donarà la llibertat a Catalunya”. Jo també hi crec en aquesta combinació, “diabòlica” o angelical. La tenim a les mans i cal precisar-la; l’actitud més adien potser que sigui aquella que diu: Amb temps i palla maduren les serves... però ajuda’t, que Déu t’ajudarà.
Paciència, bons aliments, no desanimar-nos mai, aportar-hi tots el nostre granet d’arena, el que puguem, ull viu amb Europa i el món, ser clars en l’expressió i anar a la nostra, malgrat entrebancs i traves dels qui no n’han de fer res i ens han de deixar fer a casa nostra. Que entenguin finalment que no s’han de ficar a casa d’un altre.
Pere Ortís.
I per si fos poc, amb el miracle, no sabríem dir si de bon caire o bèstia, que s’ha obrat al Congrés dels Diputats que han fet fora el tan arrelat Rajoy i n’hi han col·locat un altre, que no pot fer més cara de bon xicot; tot plegat fa rodar el cap. Aquí sí que ens ressona a l’oïda allò que concorren a afirmar Josep Pla i Joan Fuster que, pel que fa a Catalunya, les dretes o les esquerres espanyoles són la mateixa cosa, totes dues l’odien en la mateixa mesura i l’aturaran amb la violència fins on calgui, sempre i tant que la tinguin subjecta a l’imperi de Castella.
Espantall que es reforça ara amb la irrupció en escena de la talla hostil i arborada del català Obiols, que respira aversió a la independència i s’altera bescantant els nacionalistes i desqualificant-los, ex President del Consell d’Europa. Que Déu n’hi do! Cal fixar-se com el membres del PSC, Miquel Iceta, es mostren contraris a les legítimes aspiracions dels catalans i vénen amb solucions i apedaçaments, respecte a la qüestió catalana, que foren altres estils, altres maneres de subjectar Catalunya al jou de qui no l’estima i la vol retenir si us plau per força, per servir-se’n, per explotar-a i salvaguardar la unidad, que és la nina de l’ull de dretes i esquerres; si Catalunya se’ls en va, sentiran un buit mortal, segur que el buit que fa la falta de l’estómac.
Fins aquí el llast que comporta l’ambient per al nostre Nou Govern. L’ambient humà, l’ambient que crea l’alarma que aguanta el govern central, ad vers i irreductible, negat a tota bona consideració, respecte al do sagrat de la llibertat dels pobles, factor que no els interessa un canet mentre no es tracti de la pròpia llibertat. Enfront d’aquest panorama advers i poderós, cal comptar amb la unió dels catalans, la força que els anima, el dret que tenen a la lliberta i a la sobirania, que són valors immutables i duraran sempre, malgrat les desfiguracions dels qui no hi volen veure. Ve un nou món, al cel hi ha signes dels temps que no van pel seu cantó. La violència no és mai eterna, un poble unit és invencible, tard o d’hora trobarem el camí de la llibertat. Em recordo d’aquell llibre del rector de La Garriga, titulat Catalunya segrestada, que a la portada treu un escaquer amb una colla de fitxes disperses, on ell diu que “hi ha la combinació diabòlica que, amb el temps, donarà la llibertat a Catalunya”. Jo també hi crec en aquesta combinació, “diabòlica” o angelical. La tenim a les mans i cal precisar-la; l’actitud més adien potser que sigui aquella que diu: Amb temps i palla maduren les serves... però ajuda’t, que Déu t’ajudarà.
Paciència, bons aliments, no desanimar-nos mai, aportar-hi tots el nostre granet d’arena, el que puguem, ull viu amb Europa i el món, ser clars en l’expressió i anar a la nostra, malgrat entrebancs i traves dels qui no n’han de fer res i ens han de deixar fer a casa nostra. Que entenguin finalment que no s’han de ficar a casa d’un altre.
Pere Ortís.