Hem sentit a més d’un polític espanyol lamentar-se, alacaigut, que el nacionalisme s’oposa a la unitat europea. I creiem fermament que això és una gran veritat pel que fa a la mena de nacionalismes, com és ara, el del nacionalismo exacerbado castellanista, el qual, mentre s’auto afirma i s’imposa als altres nacionalismes peninsulars, els fustiga i els elimina tots del mapa. Fixem-nos que dalt he clavat el títol de “Europa, mosaic de nacions”, no Europa, mosaic d’Estats, cosa que vol dir que Europa, diríem que ja abans de la seva existència com a continent jurídic, bé que sempre geogràfic d’ençà que l’home en té idea, ja estava formada per Déu, per la Naturalesa, per la Història com un conjunt de pobles diferents, marcats per elementals característiques, per elementals diferències, entre les quals despunten la llengua pròpia i una identitat específica, en cultura, història i altres factors humans. Colla de pobles que fan del vell continent un jardí amè, preciós, diferenciat i riquíssim.

   Ara bé, la condició humana, voluble, limitada i a cops cega, creà ambicions, lletges guerres, victòries, abusos dels pobles més forts sobre els més febles, o més pacífics, o amb més seny, i ja ho tinguérem tot espatllat, l’harmonia, les diferències, les flors vàries, la bellesa i l’hospitalitat del paradís se n’anaren en orri. I aquest fou el germen ominós dels Estats, així, amb majúscula, perquè sigui vista la seva inoportunitat i la seva fanfàrria. Foren els orígens de l’Europa “jurídica”. Per tant, caldria tornar-la a abans d’aquests “orígens” que l’han partida i l’han feta una olla de contradiccions i de malestar endèmic dels seus ciutadans. Retornar-la a quan era una geografia en equilibri i en pau per a tot vivent.

  Pensaríem en l’Europa dels romans... però sense emperador, sense imperi, sense legions romanes. Aquella Europa al naixement de Jesucrist que, segons ens diu l’Evangeli, estava en pau i reposada, però aleshores hi estava tot el món conegut en pau i en repòs. Pensaríem en l’Europa de Carlemany... però altre cop, sense exèrcits, sense imperi, sense “províncies”, sense vassalls. Mai pensaríem en l’Europa d’un sol home. Un sol home del tipus dels dictadors i malalts d’ambició de poder, com és ara un Napoleó, un Hitler, un Stalin, un Franco. Són l’anti Europa, són l’anti home, són l’absurd.

  Però l’Europa dels seu pobles lliures i amb un sol Parlament Federal i amb  el parlament de cada Estat-Nació, concorda amb els nacionalisme del diversos pobles que la integren i aquests nacionalismes fan el camí recte per a forjar-la . És allò que marquen amb claredat meridiana els signes del temps actual.  I tot el que no sigui sirgar per aquest camí per tal de forjar l’Europa Unida dels Pobles és pèrdua de temps. Imagineu-vos si, de cop i volta, desapareguessin França, Espanya, Anglaterra, quin buit més bo d’omplir sense el destorb, quin respir, la munió de pobles que es veurien lliures correrien a cercar suport i amics i tots, espontàniament, per pura biologia dels seus integrants que en són el moll de l’os, farien una unió lliure i sobirana i s’adjudicarien un cap, un cervell organitzador, protector, rector, no pas un enemic del seus dots naturals, que vol suprimir-los i anorrear la seva nació.

   Doncs, bé, allò que els pobles d’Europa, hipotèticament lliures del jou de l’Estat que els subjecta, farien espontàniament, per biologia, cal que els sigui reconegut per aquells que el n’aturen i els ho prohibeixen. Aquesta llum clara hauria de ser reconeguda pels governants de França, d’Espanya, d’Anglaterra, però no la volen veure, i potser que tampoc hi hagi capacitat per veure-la. Però sentim-ho, i endavant i fora.

Pere Ortís.