En primer lloc, oposar-se a aquests models amb l’argument que poden generar greuges o prioritzacions injustes desvia el focus del problema central: la manca estructural d’habitatge assequible. El debat no hauria de girar entorn de qui accedeix primer, sinó de per què hi ha tan poca oferta accessible per a la majoria de la població. Insistir en criteris restrictius com els anys d’empadronament no resol aquesta manca, sinó que pot acabar excloent persones en situació de vulnerabilitat sense ampliar realment el parc d’habitatge.

Alhora, defensar el paper predominant del sector privat ignora les dinàmiques especulatives que han contribuït a l’actual crisi. Quan l’habitatge es tracta com un actiu econòmic, tendeix a encarir-se i a expulsar veïnat. En canvi, els models cooperatius i de lloguer social ofereixen estabilitat, arrelament i preus fora de lògiques especulatives.

En aquest context, col·lectivitzar el sòl esdevé una eina clau per construir territoris on sostenir-nos. Des del Sindicat d’Habitatge del Solsonès reivindiquem i celebrem l’aposta feta per l’Ajuntament de Solsona per avançar en aquesta direcció. Garantir que una part del sòl i dels immobles es destini a finalitats socials implica situar l’habitatge en el seu valor d’ús, i no com a mercaderia. L’ús de sòl públic per a habitatge assequible és una garantia pels drets bàsics.

En aquest marc, és important explicar què és una cessió d’ús pública: es tracta de cedir un terreny públic a HPO (habitatge de protecció oficial) -ja sigui en forma de lloguer social o una cooperativa d’habitatge-, mantenint la titularitat pública del sòl mitjançant contractes de llarga durada. Aquest model garanteix que el sòl es mantingui fora de circuits especulatius i es destini de manera estable a habitatge assequible. En el cas de Solsona, la promoció està impulsada per Habitat 3 en el cas de lloguer social i Sostre Cívic en el cas d’habitatge cooperatiu, entitats de l’economia social i solidària sense ànim de lucre.

Les cooperatives d’habitatge i el lloguer social són, a més, estratègies de llarg recorregut per combatre la gentrificació. Permeten garantir estabilitat residencial, reforçar l’arrelament al territori i assegurar que aquests habitatges no seran objecte d’especulació.

Més enllà de l’accés a un habitatge, aquests models també generen poder comunitari. Disposar d’un lloc on viure amb estabilitat i formar part d’un projecte col·lectiu com una cooperativa d’habitatge contribueix a teixir vincles, a reforçar el suport mutu i a construir comunitats més resilients. L’habitatge deixa de ser només una necessitat individual per esdevenir també una eina de cohesió social i d’organització col·lectiva.

En aquest sentit, ens preocupa que, en una fase tan inicial del projecte, part del debat públic s’estigui centrant en la manca d’aparcament. Posar el focus en el vehicle abans que en les necessitats habitacionals de les persones desvia l’atenció d’una emergència real, amb preus cada vegada més inassumibles. Sense negar la importància del vehicle en un territori rural i descentralitzat com el nostre —qüestió que caldrà abordar al llarg del projecte—, creiem que aquest enfocament simplifica el debat i respon més a interessos partidistes que no pas a les necessitats socials urgents.

Les experiències existents demostren que aquests models funcionen. No es tracta d’una aposta ideològica abstracta, sinó d’una resposta concreta i contrastada a una problemàtica real. Negar-ho sense proposar alternatives eficaces només contribueix a perpetuar la situació actual.

Finalment, animem la població a informar-se sobre aquestes alternatives abans de caure en discursos simplistes o rumors. L’accés a l’habitatge no s’hauria de plantejar com una competència entre partits, sinó com un dret col·lectiu que requereix solucions estructurals. Apostar per models com el cooperatiu i el lloguer social és avançar cap a un sistema més just, on l’habitatge deixa de ser un privilegi i esdevé un dret fonamental.