genis.cardona@gmail.com
La mare va voler marxar abans. Potser et va dir que t’entretinguessis una temporadeta, per
veure si el nen sabia espavilar-se. O potser has volgut assegurar-te que el rellotge de Sol del terrat romania ben calibrat i que, cada dia de l’any, l’ombra del gnòmon marcava el pas del temps de forma correcta, amb precisió de segons d’arc, fins i tot amb els cels més emboirats.
La teva passió foren els rellotges, i també la música, un art que és un ofici i un ofici que és un art, ambdós molt ben definits per unes mètriques, per uns engranatges, que separen el
tempus fugit d’aquell que ha de venir. Però des de què la mare ens deixà el temps es tornà més letàrgic, menys exacte, els pesos es feren més feixucs, els pèndols adoptaren uns vaivens més irregulars.
Ara la mare t’espera per agafar-te de la mà, com a aquella fotografia de quan festejàveu. A
contra-llum, la mare una mica de perfil, somrient, amb tot el temps del món per davant. No la facis esperar. Ja saps que no li agradava si tornaves a casa quan s’havia fet fosc. Camineu cap a la llum. Ara sí, teniu per davant tot el temps del món.
(Voldria agrair de tot cor la professionalitat i, sobre tot, la humanitat, de les persones que
formen l’equip de la Fundació Hospital Pere Màrtir Colomés, tant durant els mesos que el pare ha estat a la residència, com en aquests darrers moments tan difícils i tristos)
