M'agrada ser una dona, m'agrada el meu cos, he gaudit portant fills al món i donant-los el pit, m'agrada arreglar-me i sentir-me guapa i m'agraden els homes. I vull per a mi, així com per a totes les dones, llibertat sobre el meu cos i sobre la meva ment. No vull que decideixin en el meu nom, que ningú em digui com ha de ser el meu cos, si puc o no avortar, si haig de tenir fills o no, on haig de donar el pit i on no... Mai he cercat una guerra de sexes, estimo als homes i no entendria un món sense ells, ja que mai els he viscut com l'enemic a vèncer.

Malgrat tot això, em  sento feminista amb tota l'amplitud de la paraula, perquè crec en la igualtat de drets entre els homes i les dones amb totes les seves conseqüències. I no em sento obligada a vestir de cap determinada manera, ni a ser de cap determinada manera, ni a viure de cap determinada manera, ni a aparellar-me de cap determinada manera... perquè precisament això és la llibertat i no m'agraden les imposicions.

Quan parlo d'igualtat entre dones i homes, parlo de drets. No renego de les nostres diferències, no pretenc ser un home, no vull renunciar a la meva feminitat i demano respecte davant la meva opció de vida, com jo respecto la de tots els altres.

Sóc filla de la família patriarcal, com la majoria dels del meu entorn, no me n'avergonyeixo i no crec que se n'hagi d'avergonyir ningú, tots som fills d'un moment i de la seva història. No en renego perquè forma part del meu passat. Això, però, no fa que m'hi identifiqui, vull un altre temps per a mi i per als meus fills. Crec en un model de família i de relació entre persones més igualitària, sense el domini dels homes sobre les dones, una relació més justa basada especialment en el respecte.

Em sento feminista, sí, encara que avui això no estigui gens de moda i fins i tot desperti cert rebuig. Em sento feminista perquè crec que encara ens queda un llarg camí per recórrer abans d'aconseguir la igualtat de gènere. Perquè vull per a totes les dones el mateix que per a qualsevol home: igualtat d'oportunitats en els estudis, en el món laboral, en la política... en la vida en general. I quan dic igualtat, vull dir igualtat, no pretenc que se'm regali res pel fet de ser dona, simplement vull les mateixes oportunitats que qualsevol home.

Em sento feminista sense odis, ni retrets, plena d'ànsies de llibertat, entre d'altres motius perquè no veig als homes com l'oposició. M'agraden els homes, els estimo i visc una vida lligada a ells indestriablement, a l'avi, al pare, a la meva parella, als meus fills... i als meus amics. No concebo una vida sense els homes. L'amor, la complicitat, l'atracció, l'amistat, la passió... són la màgia de la vida. Això no treu que em senti feminista, que vulgui per a mi i per a totes les dones el respecte i els drets que crec com a legítims i que massa sovint encara sento burlats i trepitjats.

La violència contra les dones continua sent molt preocupant i hauríem d'actuar  més decididament per buscar solucions. Mentre encara hi hagi dones que visquin sotmeses a la voluntat dels homes; mentre hi hagi dones obligades per homes a prostituir-se; mentre hi hagi homes que maltracten a les dones psicològicament i física; mentre hi hagi homes que se sentin amb el dret d'abusar sexualment de les dones; mentre hi hagi homes que matin a dones perquè aquestes s'han atrevit a ser lliures... caldrà que hi hagi feministes.

Conec a molts homes que treballen cada dia des de lanonimat pels drets de les dones i que han fet més en aquest sentit que algunes dones, que són les primeres en perpetuar el sistema masclista. Hem de treballar junts, homes i dones, per aconseguir una societat igualitària on es respectin els drets de tothom, sense discriminació per raó de sexe, opció sexual, ètnia, cultura... i aquell dia serem més a prop de la felicitat.