El comptador del Twitter em recorda els dies exactes que porteu tancats, ja són més de quatre mesos, a l’Oriol i en Quim els falta poc. És dolorós veure com passa el temps i vosaltres continueu privats de llibertat sense ni haver estat jutjats.

Des del primer moment he viscut el vostre empresonament amb perplexitat i impotència, sense voler-hi donar crèdit. No ho puc viure d’altra manera, sento que us han empresonat a vosaltres com a cap de turc perquè no poden empresonar a dos milions de persones.

El vostre empresonament és un càstig per a tots i cadascun de nosaltres. Un càstig selectiu pensat per infligir dolor i humiliació, primerament a vosaltres i als vostres familiars i amics i, de rebot, a tots nosaltres.

Als que es van manifestar el 10 de juliol de 2010 per plantar cara a les retallades del Tribunal Constitucional a l'Estatut aprovat pels catalans; als manifestants de les diades multitudinàries organitzades per Òmnium i l’ANC des del 2012, per les que només puc tenir paraules d’agraïment cap a vosaltres per haver promogut aquestes manifestacions d’un pacifisme exemplar; als que es van concentrar a la Rambla Catalunya davant del Departament d’Economia el dia 20 de setembre, que us van estar veient i escoltant emocionats demanant calma; als estibadors que van deixar molt clara la seva postura per la presència dels vaixells dels Pilolins; a l’home que va gosar posar-se un perillós nas vermell i estar palplantat al costat de la policia; als concentrats el dia 21 i 22 de setembre davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i a les portes de la Ciutat de la Justícia reclamant l’alliberament dels càrrecs detinguts.

A tots els que participen de les reunions i activitats dels CDRs (Comitès de Defensa de la República); als que el dia 30 setembre van fer guàrdia als punts de votació per defensar la seva mesa electoral, tot i les amenaces; als que van fer possible que hi hagués urnes i paperetes el dia 1 d’octubre; als nostres bombers i Mossos d’Esquadra que van ser un exemple del que haurien de ser les forces de l’ordre; als que van estar a les taules de votació fent possible que la gent pogués votar i als que es van quedar als punts de votació defensant el dret a decidir pacíficament, malgrat la violència de la policia espanyola; als que el dia 3 d’octubre van participar a l’aturada de país, sortint als carrers com una glopada imparable per defensar la democràcia; als pagesos que van invadir les ciutats amb els seus tractors fent sentir la veu del camp.

Als que van emmudir el dia 16 d’octubre escoltant la notícia de la sentència de la jutge Lamela de presó sense fiança per a tots dos; als que un vespre i un altre han sortit a la plaça del seu poble, contenint les llàgrimes d’impotència i d’indignació, a picar les cassoles;  als que han perdut hores de son pensant en vosaltres després de veure compungits la furgoneta de la guardia civil traslladant-vos cap a Soto del Real; als que van il·luminar amb la llum de les seves espelmes la Diagonal l’endemà del vostre empresonament.

Als que van passar el matí del dia 27 d’octubre al voltant del Parlament esperant la proclamació de la República; als batlles i regidors de tots els municipis que s’han implicat a fons per defensar la sobirania de Catalunya; als que van anar a celebrar la proclamació d’independència a la plaça Sant Jaume; als que el dia de la vaga general del 8 de novembre van tallar carrers i autopistes per fer sentir el seu clam.

Als que es van manifestar sota el lema ‘Llibertat presos polítics. Som República’ l’11 de novembre; als que el dia 7 de desembre van fer caps i mànigues per pujar fins a Brussel·les a la manifestació i van tenyir de groc la capital belga; als que el 21 de desembre van anar a votar per la independència del nostre país, malgrat ser unes eleccions imposades, i van tornar guanyar a les urnes; als que teixeixen bufandes grogues per reclamar la vostra llibertat, la de l’Oriol i en Quim; als que no es cansen de lluir el llaç groc a la solapa per deixar constància que no us oblidem; als que vesteixen de groc les nostres ciutats i pobles; als que fan tuits i retuits per fer sentir la seva veu...

Perquè som molts, més de dos milions de persones que creiem en la independència del nostre país i ens movem perquè volem que se’ns escolti, se’n valori i se’ns tracti com a persones adultes amb dret a decidir. Perquè durant dècades vam escoltar allò de “sense violència es pot parlar de tot”.

Perquè som molts que volem construir un país millor, una República Catalana inclusiva on es respectin els drets de tothom; on prevalgui la democràcia; on hi hagi separació de poders; on es faci justícia d’una vegada per totes pels crims comesos durant el franquisme; on no es tolerin les actituds feixistes; on no es persegueixi a ningú per les seves idees i puguin ser expressades lliurament; on els mitjans de comunicació públics siguin imparcials i els periodistes hi puguin treballar sense pressions; on els cantants puguin triar la lletra de les seves cançons; on no es censuri l’obra dels artistes; on la llengua catalana no estigui marginada; on es respecti el model d’escola catalana que és un exemple de cohesió i de democràcia...

Perquè cada vegada que escric un article o un llibre no vull estar pensant què haig de dir i què haig de callar. Perquè com diu Pedrolo a Acte de violència “En aquest moment les forces  de l’ordre públic estan desconcertades, no saben qui combatre. Es tracta d’un moviment general i difús que se’ls escapa”.

Moltes gràcies per tot, mai us ho podrem agrair, gràcies, moltes gràcies! No esteu sols, no us oblidem i continuarem lluitant per la vostra llibertat i per la de Catalunya.