Miro enrere i tinc la sensació que aquell dia va canviar tot. Feia molt que vivíem immersos en una calma tensa d’estira-i-arronsa i la virulència extrema dels atemptats va ser la darrera estrebada. L’estat espanyol va viure amb molta gelosia i ràbia la constatació de l’evidència, davant de tot el món, que podíem funcionar perfectament com un país independent i, a més, de primer nivell. Amb uns representats que van saber gestionar ràpid i amb efectivitat tota aquella tragèdia. A cap d’ells no li perdonaran mai aquella humiliació, ni al president Puigdemont, ni al conseller d’Interior Joaquim Forn, ni al major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero. La prova és ben clara, avui, un està exiliat, l’altre a la presó i el tercer relegat a tasques administratives.

Passats uns dies de dol, que ni això van respectar, ja es va començar a endevinar l’escalada de l’ofensiva que ens venia al damunt. Un dia els llibres d’història espero que ho expliquin, serà un tema dens, perquè els fets s’han anat solapant sense compassió, ni donar respir.

Al meu cap, tot plegat conforma un trencaclosques emocional: “a por ellos”, vaixells de Piolins; guàrdia civil; incredulitat; orgull d’estibadors; registres a conselleries, institucions de la Generalitat, naus...; detencions de càrrecs públics; "viure vol dir prendre partit"; manifestacions; ANC i Òmnium; trens, metros i estelades; tuits i més tuits; “els carrers seran sempre nostres”; sessions de Parlament maratonianes i lleis de desconnexió; recursos al Tribunal Constitucional; amenaces i més amenaces; vetlles als col·legis electorals; pluja; votacions de l’1 d’octubre; “No tenim por”; Telegram; webs clausurades; meses electorals, urnes i paperetes; por i emoció; policia repressora; porres, ferits, molta dignitat, solidaritat i gent defensant la democràcia; mossos i bombers, els nostres; escola catalana; fotos i vídeos; “ja no ens alimenten les molles, ja volem el pa sencer”; reunions de CDR; aturada de país; talls a l’autopista; els nostres pagesos i tractors; vaga general; proclamació de la República; alcaldes; Passeig Picasso; celebracions; Plaça Sant Jaume; eufòria; expectació; abandó d’Europa; decepció; govern cessat; país ocupat; jutjats i més jutjats; 155; comptes intervinguts; caixa de solidaritat; presos i exiliats polítics; tristesa; manifestació amb espelmes; cassolades; plaça del poble; ràbia i impotència; censura; manifestacions; autocar; veïns; Brussel·les; “gent de mar, de  rius i de muntanyes, ho tindrem tot i es parlarà de vida”; emoció compartida; president i consellers; groc i més groc; recollida de signatures; actes solidaris; #AixíNo; manifestacions; repressió; eleccions imposades; Junta Electoral; orgull de televisió i ràdio pública catalana; “us volem a casa”; victòria independentista; Nadal diferent; nou president del Parlament, comptador de presos, “tenim futur, tenim memòria”...

Intento rebobinar, pensar en aquells dies on la política no ocupava la quasi totalitat dels informatius i cada vegada em resulta més complicat. Vivim en una muntanya russa on la normalitat no existeix. No hi ha estabilitat. Ja no recordo un dia en què l’actualitat política no ens mantingui a tots pendents. Els informatius i els programes d’anàlisi s’han convertit en espais de màxima audiència. Tot allò que fa un temps semblava inversemblant ha esdevingut real. No recordo quan en llevar-me no tenia pressa per ullar el Twitter i veure què s’ha dit, o llegir la darrera editorial d’algun digital, per saber què en pensen del moment.

Vivim en un país ocupat, financera i políticament. Ens van destituir el govern i usurpar les nostres institucions. Tenim presos i exiliats polítics. Ens han obligat a convocar unes eleccions per triar un nou govern. Hem viscut una campanya electorat miserable i ferotge, amb unes desigualtats flagrants, talment com fer una cursa amb els peus lligats. I malgrat tot, l’independentisme ha guanyat les eleccions.

Hem assistit a una retallada dels drets i llibertats escandalosa. Començant per la llibertat d’expressió, fins i tot prohibeixen colors. Hem vist com se censurava als periodistes de la televisió i la ràdio de Catalunya. Mentre el president del govern espanyol dóna les gràcies pel treball de la majoria de mitjans de comunicació per la seva contribució en la defensa de la “unidad de España”. El que és el mateix, que dir que han estat treballant al servei de la seva causa, aquesta és la seva imparcialitat i transparència.

"La vida és allò que passa mentre estàs ocupat fent altres plans" deia John Lennon. I mentre anem treballant per construir aquest país nou en què creiem fermament, la vida va passant. I hem de continuar vivint-la, malgrat que els nostres Jordis ja porten més de 90 dies a la presó i l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn més de 70. Malgrat que el nostre president i quatre consellers continuen a l’exili. Malgrat el dolor que això ens provoca i que per anys que visquem no els ho podrem agrair. Malgrat tot, seguirem treballant per aconseguir la seva llibertat i per fer de la República Catalana un nou país d’Europa.