Si no fos que hi ha nou persones en presó preventiva des de fa més d'un any, i que tots elles, més tres acusats més, s'hi estan jugant molts anys de presó, podríem considerar la retransmissió d'aquest judici com un excel·lent reality show.

El judici del procés compleix totes les característiques que ha de tenir un bon reality: la quotidianitat, les emocions, les relacions humanes exposades a situacions límit... Fet que genera un gran vincle amb l'espectador.

La idea és original, ja que mai abans el Tribunal Suprem havia retransmès en directe per "streaming" un procés judicial. Jugant-s'hi les penes de presó que s'hi juguen els acusats, l'emoció està assegurada. A més, d'entrada ja tenien l'audiència garantida fos quin fos el contingut del programa, hi ha una estimació de públic de més de dos milions de persones. Però, no ens enganyem, l'audiència a la que realment va dirigit és aquella que simpatitza amb l'acusació. Tot plegat fa que hi hagi una gran expectació mediàtica, s'han acreditat uns 600 periodistes de 150 mitjans diferents.

Els participants han estat triats a consciència pels seus perfils, assegurant d'aquesta manera que hi hagi entre uns i altres picabaralles, dialèctica tensa, mentides i girs inesperats en el guió. És a dir, que el conflicte està assegurat. A part dels dotze acusats, hi ha les acusacions, les defenses, el personal del Suprem, el tribunal i els testimonis o "convidats per un dia", que aniran canviant a cada programa. Curiosament, es dona el cas, que els testimonis que ha presentat al càsting la fiscalia espanyola, l'advocacia de l'estat i l'acusació popular, exercida per Vox han estat gairebé tots acceptats, mentre que se n'ha desestimat mig centenar dels proposats per les defenses.

L'espai físic està ben delimitat, la sala de plens del Suprem. Un espai solemne, amb les parets revestides de Damasc vermell i làmpades estil Lluís XV. L'espectacle es podrà presenciar en directe, però només aquells que facin cua per entrar en seran el públic privilegiat, ja que la sala tan sols té capacitat per a 100 persones. Llevat de les dues cadires que tenen reservades cada acusat i una vintena per a periodistes, la resta d'assistents hauran d'agafar tanda, ja que el Suprem no ha acceptat acreditar els observadors internacionals d'Amnistia Internacional i la International Trial Watch que ho havien demanat. Però, segons els productors podem estar tranquils perquè quatre càmeres dels realitzadors del Suprem ens donaran en directe les imatges que ells estimin oportunes, no hi haurà altres càmeres, ni mòbils que puguin oferir una altra òptica, aquí rau la seva neutralitat.

En aquest reality s'hi val tot el que decideixi el tribunal. Ells són qui han triat els testimonis; qui diuen quines proves pericials i documents rellevants es poden presentar; ells decideixen quan avisar a qui està declarant si incorre o no en un fals testimoni, o si les preguntes són no són pertinents; ells decideixen si es pot visionar un vídeo o una prova i quan; són els que han decidit que no hi haurà plans curts o contracamps... Fins i tot, són ells els qui valoren el que és una mentida. Tot el que calgui per a poder distorsionar la realitat segons la seva conveniència, d'aquí, que a hores d'ara crec molts espectadors ja tenim clar que el final del guió està escrit i que els fils es mouen tots per justificar aquest final.

El reality s'emetrà de dimarts a dijous, però el tribunal no descarta programar fins a sis sessions setmanals, ja que volen enllestir abans del maig. No es prioritzarà per tant  les dures condicions humanes que suposa el programa pels acusats: horaris molt llargs de gravació, trasllats diaris..., sinó la conveniència del tribunal, per molt que això vagi en detriment de les condicions necessàries per celebrar un judici just.

Hi ha molts tipus de realities, aquest és una competició, un enfrontament on cadascuna de les parts vol demostrar que la seva és la realitat vàlida. I en aquest enfrontament n'hi ha que estan disposats a fer servir tota mena d'argúcies: la mentida, l'amnèsia, la tergiversació... Però, molt em temo, que una part compta amb un avantatge substancial, ja que els qui han de decidir qui té la raó juguen amb el seu equip.