Hi havia una vegada un país tan petit que des de dalt del campanar es podia veure el campanar veí. Era un país que no tenia rei, ni reina, però que tenia tot el que calia per ser feliç: un paisatge únic i una gent tan emprenedora que era capaç de fer pans de les pedres. Això féu que amb els anys aconseguís sortir endavant i ser pròsper, i es convertís en país d'acollida de tots aquells que hi arribaven. Era un país solidari, que estimava la seva llengua i la seva cultura.

Però aquesta prosperitat va fer que el rei del país veí se'n sentís molt gelós, i això va desfermar la seva ira. El seu exèrcit era molt poderós i s'abraonà com un drac ferotge sobre el petit país, que era petit però tenia uns habitants tan valents que van sortir a defensar-lo amb ungles i dents. Fou una guerra llarga que durà anys i causà molts morts i molt patiment, però finalment el superb sobirà aconseguí imposar-se a foc i ferro sobre el país petit, cremant cases i collites i condemnant la gent a la misèria. I com que el poble s’havia resistit a la conquesta amb totes les seves forces, el sobirà se sentia dolgut en el seu orgull monàrquic i es proposà ferir de mort el petit país, prohibí la seva llengua i manà construir unes muralles ben altes per tenir-lo controlat. Eren unes muralles tan altes que no deixaven ni entrar els rajos de sol. El malvat rei pensava que així convertiria aquella gent en els seus súbdits i que aprendrien la lliçó per sempre més.

Van passar anys i panys, fins i tot guerres, i quan semblava que el desig de llibertat d'aquell poble havia quedat devastat, un bon dia una noia que es deia Georgina va començar a explicar a les places que podien vèncer el drac. La gent passava de llarg i ni se l'escoltava, però mica en mica va anar atraient l'atenció dels vianants.

La notícia va arribar a orelles del rei que manava en aquell moment en el país veí i que era un descendent d'aquell que els havia envaït feia centenars d'anys. El rei va fer avisar a la Georgina i quan la tingué davant li digué que deixés d'explicar rucades que ningú se la creuria mai. La Georgina, que era una bona noia i tenia un cor noble, intentà convèncer el rei que podien arribar a un acord, que enderroqués les muralles i ella deixaria de predicar a les places en favor de la llibertat. El rei es burlà d'ella, però com que la va veure tan inofensiva la va deixar marxar sense parar-hi més atenció, pensant que ja se'n cansaria.

La Georgina era una noia tossuda i molt valenta i no es va deixar intimidar pel rei, de manera que continuà dia rere dia reclamant a les places allò que feia tant de temps els havien arrabassat i que sempre havien desitjat: la seva llibertat. De primer, la gent la prenia per boja, no li feien cas, fins que al cap d'un temps al seu costat s'anaren aplegant gent i més gent. Llavors la Georgina es posà davant de les muralles i començà a fer força, mica en mica altres persones seguiren el seu exemple, primer eren dos, més tard deu. Continuaven empenyent i empenyent però el mur no es movia. Els que passaven per allà els ignoraven, ningú els feia cap cas. Aquest fet també va arribar a orelles del rei del país veí, que se'n tornà a burlar.

Amb els dies, allà on eren deu van ser cent empenyent amb força contra el mur, però el mur no es movia. El rei es va assabentar que cada dia eren més empenyent el mur, va veure perillar el seu tro i va posar-se molt nerviós. Va ordenar al seu exèrcit draconià que anés al país petit i comencés a repartir garrotades a tort i a dret, pensant que així els rebels agafarien por i deixarien enrere la idea d’enderrocar les muralles. Però la gent lluny de fer-ne cap mena de cas, continuà sortint a perseguir el seu somni.

I després de cent, van ser mil, després cent mil i al final ja eren més d'un milió empenyent. Eren una riuada humana, un riuada pacífica que clamava llibertat. Que s'havien cansat de viure empresonats en aquelles muralles que els oprimien i els feien sentir esclaus del sobirà. Quan el rei s'adonà que els seus vassalls no actuaven com a tals i no tenien por dels seu exèrcit draconià, molt enfurismat, els va prohibir que es reunissin, que es manifestessin, que opinessin...

I en aquesta bogeria delirant i injusta va fer arrestar algun dels seus veïns i el va tancar a la presó. D'altres van fugir més enllà de les fronteres cercant la salvació. La gent tenia por, i estava trista, però no es va quedar a casa. Continuaven trobant-se davant del mur i empenyent amb força. El rei, cada dia embogia una mica més i en el seu afany de control va continuar prohibint i prohibint, va prohibir escriure, va prohibir pintar, prohibia tot el que li sortia al pas, que xiulessin, que cantessin, prohibia colors... Però per més que prohibia i amenaçava amb el seu ferotge exèrcit a la gent, això no tenia cap efecte, perquè la gent havia perdut la por.

I la Georgina continuava animant a la gent perquè l'ajudessin a aconseguir la llibertat. Cada dia eren més empenyent el mur i enfrontant-se a la bèstia ferotge de l'opressió. Fins que va arribar un dia que van caure les primeres pedres i molta més gent s'aplegà a la causa, que cada vegada veien més real. I van empènyer més fort que mai fins que van aconseguir enderrocar les muralles i tornar a ser lliures. I aquell dia ja no hi van poder fer res el malvat rei i el seu exèrcit draconià, perquè la gent del país petit havia vençut la por i conquerit la seva llibertat, el més preuat dels tresors.