L’ombra de la repressió s’allargassa desvergonyida sobre les nostres vides, com si d’una taca d’oli es tractés. Una taca llefiscosa i encomanadissa que s’arrapa a la nostra pell amb una virulència impúdica. Ens volen callats i submisos i d’això en diuen 155. Volen que visquem en el terreny fred i inhòspit de la grisor mediocre. La nostra llibertat s’ha convertit en una broma macabra.

La ferum de ranci guanya terreny i estén els seus tentacles arreu. Fa dies que busquen la manera de posar les seves grapes corruptes sobre l’escola catalana i els nostres mitjans de comunicació públics. Rastregen les xarxes socials cercant comentaris denunciables. Han començat els avisos per reunions il·legals quan ens concentrem més de vint, no volen que sortim a les places, ni davant dels ajuntaments. Aviat ens diran que si piquem les cassoles estem cometent un delicte d’alteració de l’ordre públic. Volen ofegar les nostres veus i que ningú pugui alçar-se davant de tantes injustícies.

I ho fan d’una manera grotescament matussera, atiant als delators, ara qualsevol es pot convertir en un "confident" que enviï informació real o falsa dels seus veïns. Aquesta és la realitat d’un Estat que se sent còmode a les clavegueres.

Feia massa anys que s’estaven fent el 155 al damunt i s’havien de reprimir. Ara els seus somnis més humits s’han fet realitat, i ells campen impunement per entre els filaments del nostre teixit social intentant desballestar les connexions.

De nosaltres depèn que visquem amagats i esporuguits, reclosos en la closca de la nostra por. Si ho aconsegueixen, aquest serà el nostre final, perquè com diu un filòsof de la vida, en Jaume Mateu "Tortell Poltrona", la llibertat és l’absència de por.

La por paralitza, la por inhabilita, la por devora la raó com un corc que rosega la fusta sense compassió. Nosaltres no veníem d’un silenci antic i molt llarg, aquests eren els nostres pares, nosaltres, ingenus titelles, vam creure que havíem conquerit la democràcia i ara ens adonem que tot era una farsa indecent.

Però ara ho sabem, i podem fer dues coses, resignar-nos a que continuïn empresonant els nostres drets, o ser valents i viure. I creure’ns realment aquella entusiasta proclama que tant hem repetit: "No tenim por!". Siguem fidels a les paraules, no n’hi ha prou de repetir-les mecànicament, ens les hem de creure. I quan ho aconseguim, haurem  guanyat, perquè si no tenim por som invencibles. La nostra força som nosaltres mateixos!

Hem de fer prevaldre la raó per damunt la força bruta. Hem de poder decidir lliurement, perquè no som menors d’edat supeditats a una autoritat patriarcal, som adults. Hem de poder expressar les nostres opinions. Hem de poder sentir-nos segurs, no pas amenaçats per fanàtics feixistes que circulen amb tota impunitat pel nostre país.

És clar que tenim por, com no n’hem de tenir després del que hem viscut els darrers mesos, havent vist que res els atura. El valent no és aquell que no té por, el valent és aquell que malgrat tenir por s’alça i continua caminant i no deixa que aquesta por el domini.

No podem oblidar la violència de la Policía Nacional i la Guardia Civil de l’1 d’octubre, ni aquells que la van promoure o justificar. No oblidem que tenim els  Jordis i  una part dels nostres consellers empresonats i els altres a l’exili amb el nostre President. No oblidem el tracte humiliant que està rebent el major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero, com tampoc no oblidem els expedients oberts a molts Mossos per la seva actuació no violenta el dia del referèndum. No oblidem totes les causes judicials obertes als nostres representants polítics. No podem oblidar la intervenció de les nostres institucions... Són tots aquests fets i molts més, els  que hem de tenir presents el dia 21D. Hem de sortir a votar amb més força que mai, pacíficament, però com una riuada humana, amb més ànsies que cap altra vegada per recuperar la democràcia que ens han arrabassat aquestes feres.

Si mai normalitzem la barbàrie, si ens acostumem a la servitud de la tirania i no ens fa estrany viure mesquinament amb les engrunes de vida que ens deixin els nostres opressors, serà que ens ha vençut la por, que ho hem perdut tot, que ja no ens resta dignitat.