Els meus fills, els vostres fills i nets, han crescut sentint que ells no s’implicaven en política, que passaven de tot, que hi va haver un temps on els seus pares i avis es van jugar la vida davant dels grisos en nom de la llibertat. Que gràcies a això ells podien viure en democràcia.

Però la nostra història se sustenta en bigues de cartró, i tot allò que creiem segur, no ho era. Vivíem una democràcia de fireta. Una pseudodemocràcia que mai ha estat prou valenta per fer justícia amb els crims comesos durant franquisme. On és més important la gesticulació que el fons. Els fonaments de la nostra democràcia són el silenci i la impunitat envers els criminals.

Res del que els havíem dit és veritat: pacíficament no es pot parlar de tot; un estat democràtic no garanteix la llibertat d’expressió, de reunió i de manifestació; no tots som iguals davant la llei; la funció de la justícia no és protegir-nos... I davant de tot això: sorpresa. Ells, els nostres joves, han decidit que tot plegat és més del que es pot suportar. Que no volen viure en aquest món podrit que se’ls imposa. I han parat les classes i han sortit al carrer amb la força huracanada que només es té en aquesta edat. I ara, què? Ara, hi ha qui els criminalitza, qui els titlla de terroristes, quan han sortit a lluitar per un futur més digne. No en dubteu, l’estat sempre ens ha volgut submisos i callats.

A tots nosaltres, a mi també, ens agradaria molt que res de tot això estigués passant. El moviment independentista no és violent, ho sabem tant nosaltres com ells, i això és el que més impotència els genera. Violència és estar al costat dels bancs en comptes dels afectats per les preferents, dels desnonats... ; violència són les pensions dels nostres jubilats; violència és la impunitat absoluta amb què actuen els polítics corruptes; violència és deixar morir els immigrants al mar; violència és vendre armes per matar innocents; violència és negar-se a crear una comissió d’investigació sobre el 17A; violència és la sentència injusta que manté a la presó els nois d’Alsasua; violència és negar-se a buscar solucions polítiques al conflicte entre Catalunya i Espanya; violència és tenir presos i exiliats polítics; violència és el maltractament continuat que patim com a país per part d’Espanya; violència és empresonar als teus adversaris polítics; violència és perseguir a cantants i activistes socials; violència és que els mitjanats de comunicació espanyols falsegin la realitat segons els seus propis interessos; violència és agredir i detenir a periodistes perquè no puguin mostrar la realitat del que està passant a Catalunya; violència és que alguns policies actuïn amb una virulència descontrolada, sense motius i amb total impunitat... Tot això, i molt més, és violència.

Per tant, deixem de fer-los el joc repetint el seu relat de la violència. Traieu el cap a les xarxes socials i veureu què està passant més enllà del periodisme a sou d’alguns mitjans. Intentem mantenir la calma, tant com puguem, i actuem amb el cap fred. Però no ens conformem a ser trepitjats impunement. I sentim-nos orgullosos dels nostres joves que s’alcen rebels lluitant per un futur millor. Vull una Catalunya en pau, però no silenciosa i submisa.