Ha començat la cacera de bruixes i bruixots, han caigut les màscares, ara ja només podem estar a una o a l’altra banda del riu, al mig l’aigua corre amb una força desconeguda i s’endú els que encara naveguen. Els darrers dies hem assistit a la penosa tornada a una pantalla que crèiem superada. De cop, la nostra realitat quotidiana s’ha vist capgirada i ha esdevingut un record amarg en blanc i negre. Fa temps que les clavegueres fan pudor i ja ho diuen que és senyal de tempesta.

Tot el que s’ha construït en tants anys, que ha costat tant esforç i tantes vides, ara sembla que té els fonaments de fang. Veiem perillar les nostres institucions, els nostres representants, la nostra llengua, la nostra ràdio i televisió, la nostra policia, el dret a la privacitat, la llibertat d’expressió..., i per sobre de tot, la nostra dignitat.

Ens hi juguem tant que no podem tenir por, no és pas que no en tinguem, no som tan ximples. Però hem decidit avançar junts fent pinya en defensa de tot això que tant ens estimem. Cadascú de nosaltres és una gota d’aigua, sola és insignificant, però milions de gotes juntes ho poden tot. Això ho sabem nosaltres i també ho sap el govern de Madrid.

La repressió de les forces de l’estat espanyol lluny de fer-nos enrere ens han encoratjat a seguir. Ens han conduït fins el túnel d’una catacumba i només podem anar endavant, no hi ha reculada possible. I com en un conegut anunci -que està prohibit, i que tots hem vist, retuitat i whasapejat- cadascú fa la seva feina en la mesura de les seves possibilitats i junts ho fem tot.

Des del 20-S he compartit moltes hores colze a colze amb gent d’arreu de Catalunya, gent molt diversa i no només per l’edat. Tots amb la mateixa determinació. Gent que feia caps i mànigues per poder estar totes les hores de les que disposava fent costat als nostres polítics en aquesta lluita. Però també hem compartit altres coses, un optimisme reconfortant que ens mantenia actius inventant nous càntics a cada moment, a quin més enginyós: “España, cariño, lo nuestro no funciona”, “Mariano, te quedan, dos telediarios”, “los catalanes, hacen cosas”... I un civisme espectacular, passant-nos d’uns als altres el menjar o l’aigua que ens feien arribar, o ajudant als més grans perquè poguessin reposar una estona.

M’he sentit acollida entre la massa de manifestants, entre nosaltres una mirada i un somriure ho deia tot. Deia sé que tens por igual que jo però cridarem més fort que mai “No tenim por”, deia no sé si cobrarem el mes vinent i necessito els diners per poder menjar i pagar la hipoteca, deia no vull perdre aquesta Catalunya que tant m’estimo, deia se’n van endur el meu amic emmanillat i no sé quan el deixaran anar..., i un munt de coses més. I tot ho dèiem només amb un somriure de complicitat i un acudit divertit - potser del vaixell del Looney Tunes-, comentant el darrer tuit que havies rebut o el que algú acabava d’escoltar amb els auriculars a la ràdio. No dèiem res i ho dèiem tot, estic aquí i sé com et sents, però no estàs sol i no ho permetrem.

L’altre dia baixant en tren cap a Barcelona parlava amb una coneguda, m’explicava que la seva filla des d’Austràlia no parava de preguntar-li què estava passant. Li vaig dir que l’entenia perfectament, que dijous mentre estava al Passeig Lluís Companys, davant del Tribunal Superior de Justícia, el meu fill gran em feia una vídeo trucada des de Bali perquè volia que li ensenyés en directe la concentració i jo emocionada anava movent el mòbil amunt i avall perquè ho pogués veure. No sé què passarà demà, ni demà passat, però quan veig als joves fer-se seva la causa i el carrer sé que anem bé. I no accepto que ningú em digui que els joves no estan implicats, no ho accepto ni que vingui de velles glòries perquè no és cert.

“Cada dia és Vietnam” com deia el nostre President. Però sóc optimista i penso que finalment Europa haurà de reaccionar. Perquè a cada moment s’alcen més veus internacionals consternades davant la repressió que estem patint. No, no crec que la cúpula europea reaccioni moguda per la seva ètica, perquè no n’han tingut gaire abandonant els Sirians a la seva sort, o permetent que el nostre Mediterrani sigui una fossa humana, però saben que Espanya no és Grècia i si nosaltres ens enfonsem els arrossegarem a tots, i a això no hi estan disposats.

 “Espanyols, baixeu del cavall d’una vegada. Serà bo també per a vosaltres”, anònim d’una manifestant.