Fa més de quaranta anys que vam heretar la casa on vivim i des de llavors hem volgut aparentar ser un exemple de modernitat, ordre i pulcritud.  Alguns havien arribat a dir, fins i tot, que érem l’enveja dels veïns. Però els que hi vivim, sabem del cert, que mai s’ha pretès fer una neteja a fons per més que coneixíem la mala reputació dels anteriors inquilins, que brutejaven força, ja que quan vam arribar més que una casa semblava el museu dels horrors.

Ja se sap, una neteja a fons suposa un gran enrenou, comporta un estira-i-arronsa tibant i és de per si mateixa una activitat reconegudament incòmoda. S’havia de moure mobles molt pesants que portaven qui sap quants anys apoltronats al mateix lloc; llençar un munt de trastos vells que feien més nosa que servei; fer una bona desinfecció per eliminar qualsevol rastre nociu o patogen; airejar bé la ferum de naftalina i de mort impregnada a les parets de tant temps de viure a la penombra; i finalment, fer una pintada a consciència passant les mans de pintura que calgués per tapar les vergonyes que havien quedat impregnades com si fos floridura.  Pel cap baix, calia fer tot això perquè l’estada tingués un aire saludable i poguéssim viure en un entorn renovat. Però era una feinada i suposava massa mal de caps. Es va buscar una solució molt més senzilla i còmoda. No es tractava pas de netejar, sinó de fer que semblés net.

I vam deixar aquells mobles arcaics al mateix lloc, ningú va voler plantar cara a aquelles andròmines, per dissimular hi vàrem posar algun element modern a sobre per fer veure que eren vintage. Les menudalles que estaven fora de servei les vàrem pujar a les golfes, per-si-un-dia. Vàrem fer una neteja potinera esquivant sigil·losament aquests grans destorbs. Escampàrem una mà de pintura a la part de les parets que quedava exposada als nostres ulls hipòcrites. I en acabar, la majoria vàrem pensar que la solució havia estat la més òptima i ens vam felicitar ingènuament orgullosos. Hem conviscut amb aquesta cínica reforma durant quasi mig segle, fent tan sols insignificants retocs de manteniment per resoldre els enormes desperfectes que amenaçaven de mort casa nostra i amb una neteja setmanal ridícula, insuficient i falsa, que res tenia a veure amb fer dissabte, més aviat era un qui-dia-passa-any-empeny.

Portem massa anys escombrant amb graneres i amagant les vergonyes sota la catifa.  I això és molt perillós, perquè la porqueria encara que no es vegi a simple vista continua allà i dia rere dia va creixent. Treballa subterràniament, multiplicant famèlicament la seva toxicitat, escampant la seves partícules de decrepitud i contaminant el que seria un ambient sa i de bon respirar.

Però ara hi estem ben decidits. Volem començar de cap i de nou, netejar a fons tota la vivenda, llençar velles rèmores i fer les reformes necessàries perquè tots hi puguem viure millor. Volem fer d’aquesta casa decadent una casa nova i acollidora. Malgrat que quan s’ha aixecat la catifa hem descobert molta més porqueria de la que mai haguéssim sospitat. Però hem comprat una rasqueta i estem disposats a fer net. “Tot està per fer i tot és possible”.