Fins quan seguirem sent tercermundistes?
 
–Ay Campanera aunque la gente no quiera, tú eres la mejor de las mujeres, porque te hizo Dios su pregonera...
 
De tant en tant em ve al cap aquesta cançó i és com si estigués escoltant cantar a l’Aurora. Altres vegades em recordo de l’Aurora i entono la cançoneta de La Campanera.

Aquesta etapa de La Campanera la localitzo entre els meus vuit i deu anys, perquè als onze ja me n’havia anat a Sant Sebastià. Llavors, jo era la pastora de les vaques. Em feia il·lusió quan em tocava portar-les a pasturar al Rigueiral ja que, moltes vegades, ella també s’hi trobava. El seu prat, tot i que no estava mòlt a prop del nostre, es divisaven en línia recta i també estava humitejat per un rierol que regava, a tandes, tota aquella zona de pastures de diferents propietaris. No recordo coincidir amb ella en cap lloc, ni tan sols a l'escola, només la seva veu, cantant la referida cançó. Era bastant més gran que jo, potser rondaria els vint anys, alta i esvelta, amb una cabellera llarga molt negra i, cantava tan bé! Per a mi, la Campanera i ella eren la mateixa dona misteriosa...
 
–¿Por qué pinta en sus ojeras la flor del lirio real? ¿Por qué se viste de seda? Ay, Campanera, ¿Por qué será?...
 
Me la imaginava a ella, amb una faldilla acampanada de seda, i lliris pintats sota els ulls... ni em passava per la imaginació que era una cançó dedicada a una dona que tocava les campanes de l'església, i per això es titulava La Campanera. Ho he vist ara, consultant Google.
 
A vegades, des d'algun angle del seu prat, em podia veure, i em cridava:

–Inesín no tinguis por, que estic per aquí!
 
Jo no tenia por. Estava molt acostumada a entretenir-me ficant els peus a la reguera per agafar aquelles flors blaves que feien escuma com si fos sabó, o caçar granotes, o saltamartins... o a inventar-me converses amb diferents personatges. De vegades, m'entretenia tant que se m'oblidava controlar la ratlla del sol, en el penyal que hi havia dins de la mata, al límit de les pastures, i gairebé se’m feia de nit abans de treure el bestiar al camí, i tenia prop d'una hora de trajecte, fins arribar a casa... després em renyaven per haver-los fet patir.
 
Des d'aquella época que no l'havia tornada a veure. Va ser a l'agost de fa uns cinc anys, a la festa de Dragonte, que vam coincidir. Ella no sabia qui era. Jo sí que la vaig conèixer. Li vaig dir:
 
–Eres Aurora, la cantante de La Campanera… yo soy Inés. Era muy pequeña cuando iba al Rigueiral a llevar las vacas a  pacer. Era mi prado favorito, sólo por la ilusión de sentir tu magnífica voz... no sabes la de veces que he pensado en ti, y en lo bien que cantabas... ¿Recuerdas que me decías que no tuviera miedo, porque tú estabas cerca?
 
Avui, però, no ha estat el recordar aquells temps el que m'ha portat a pensar en l’Aurora. ha estat una imatge de les notícies de TV3. "Persones que venen a Lleida, a recollir fruita", dormint al carrer. Encara ara, a la meitat del segle XXI, i amb el virus de la Covid-19, en plena activitat de contagi, especialment per a persones com elles que, de ben segur, no han tingut  accés a les vacunes... 
 
Mentre veia les escenes, amb les llàgrimes rodolant-me per les galtes, la meva ment ha retrocedit en el temps, comparant aquest meu estimat país, Catalunya, amb França... des que vaig tenir ús de raó, vaig saber que molta gent  del meu poble, com el meu propi germà, en l'època de la verema, viatjaven a França per treballar a jornal, durant aproximadament un mes.

Han passat al voltant de seixanta anys i, ja llavors, els "treballadors temporers" comptaven amb habitacions on dormir, dutxes i menjar, en condicions correctes, per compte de l'amo de les vinyes. També un tracte agradable i de respecte. Generalment, cada any, tornaven a contractar les mateixes persones. El flash ha estat que, la Clara, una germana de l’Aurora, després d’anar uns quants anys a la verema, a França, es va casar amb el fill de l'amo de la finca i, a continuació, vaig rememorar l'episodi de l’Aurora i La Campanera.