"En el meu amor, no hi ha fronteres". Aquests eren els versos que, fa tot just un any, el poeta i escriptor Xavier Gonzàlez-Costa escrivia, i que formen part d'Un llençol blanc, un dietari poètic engegat el 24 de febrer del 2022 en concidència amb l'inici de la invesió russa d'Ucraïna. Al llarg de quatre mesos, Gonzàlez-Costa va anar plasmant en una llibreta aquests escrits, que amb la intermediació del periodista Manel Alías, d'Edicions de l'Albí i el programa 30 minuts, han acabat esdevenint un llibre. Un recull, a més, solidàri, ja que els beneficis seran íntegrament donats a la Fundació del Convent de Santa Clara.
- Com sorgeixen els poemes d'Un llençol blanc?
- Un llençol blanc és un dietari poètic. És una cosa estranya que tampoc m’havia plantejat fer, perquè quan vaig començar-lo, no tenia en cap moment la idea que això acabés esdevenint un llibre. És a dir, el principi de tot plegat és que coincideixen en el temps, el 24 de febrer de 2022, el primer dia de la resta de la meva vida, que és com vaig definir el dia que em prejubilava, i la invasió de Rússia a Ucraïna. Aleshores, feia 10 anys que jo no escrivia poesia, i tenia ganes de tornar-ho a fer. I com que m’havien regalat una llibreta, una Moleskine, on precisament van serigrafiar aquesta expressió de "la resta de la meva vida", vaig pensar a anar escrivint un poema cada dia. I el d’aquell primer dia, per aquesta nefasta coincidència, ja va anar d’això. Era una situació de contradicció, entre el dia d’il·lusió que suposava per a mi aquell 24 de febrer amb la guerra. I a partir de l’endemà, ja em vaig plantejar anar escrivint un poema cada dia en aquella llibreta, relacionat amb la guerra, amb la ingènua il·lusió que, quan s’acabés, posaria final als poemes i em dedicaria a una altra cosa. Però clar, la guerra encara no s’ha acabat.
- Quan decideix finalitzar el recull?
- Hi va haver un moment, al juny, que jo m’adonava que mentre els primers poemes van molt alineats amb l’actualitat i el que ens arribava d’allà, l’actualitat s’havia anat diluint cap a una cosa que s’enquista en el temps, i els meus versos anaven derivant més cap a debats interns entre la vida i la mort, i sobre la condició humana. Val a dir que, i això també ho apunto en un dels poemes, que jo ho estava vivint des del sofà de casa, i també suposa una contradicció, perquè mentre hi ha persones que moren i d’altres que ajudant s’hi deixen la pell, jo només faig versos. Sigui com sigui, al juny m’adono que els poemes s’allunyen cada vegada més del que és estrictament l’objectiu que jo m’havia marcat, que era parlar de la guerra. M’adono que és un final anunciat. I quan arriba el 19 de juny i el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, surt i diu que la guerra pot durar anys, efectivament reflexiono que hi he de posar punt final. I el dia 24 de juny, Sant Joan, una data assenyalada, vaig fer l’epíleg i vaig tancar el poemari.
- En quin moment s'adona que els poemes poden sortir de la llibreta i fer un llibre?
- La meva voluntat no era fer un treball amb la vocació que esdevingués llibre, al contrari. Era com un exercici per retrobar-me a mi mateix amb la poesia. Però, després de l'estiu, el vaig entrar a l'ordinador per tenir-ne una còpia de seguretat, i com que un dels poemes esmenta el Manel Alías, li vaig enviar i el vaig convidar a llegir-lo, per al·lusions. Ell ho va fer i és qui em va inspirar perquè això acabés sent aquest llibre que ara tenim a les mans, perquè em va dir que era molt original, que li havia agradat molt, i em va animar que pogués ser un llibre. A partir d'aquí, parlo amb l'editorial, i per la seva banda també ho van veure clar. I és en aquest punt que arrenca el principi del què és Un llençol blanc.
- Així, es pot considerar que Manel Alías és l'instigador de la publicació?
- Ell va ser qui, d'aquell recull heterogeni de poemes que era el dietari que jo tenia i que no l'havia concebut perquè fos llibre, em va dir que tenia cos. Que era original, potent i li havia agradat molt. Em va assenyalar que podia dir les mateixes coses que ells expliquen amb paraules crues, amb paraules boniques. En efecte, va ser ell qui em va donar consciència que podria ser un llibre. Després, quan ja tira endavant, veiem la possibilitat que, per al·lusions, li demanem si volia escriure el pròleg. Ell va acceptar encantat i va fer un pròleg preciós. I a partir d'aquest text va ser quan vam veure que la portada del llibre podia abocar una mica el que ell explica, així que ens va adreçar al 30 minuts, que era on ell havia fet el reportatge més gran sobre la invasió, per demanar si podíem utilitzar captures del mateix reportatge. Aquí entrem en col·laboració la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de manera que hi ha una solapa al llibre dedicat a la mateixa, amb un QR que et dirigeix directament al reportatge que va fer el Manel sobre la guerra, i les imatges de la portada són captures del seu mateix. D'aquesta manera, ja se sumàvem els versos d'aquest modest poeta berguedà, amb un pròleg preciós de qui s'ha reivindicat per mèrits propis com el periodista de l'any, amb la Corporació a través del 30 minuts, i gairebé teníem el paquet tancat.
- Gairebé, perquè encara van sumar un altre actor a l'equació, oi?
- Correcte. Jo continuava tenint un rum-rum en la consciència, i un dia se'm va despertar el perquè: havia edificat un treball sobre una crisi humanitària, al qual s'hi havien anat sumant diferents persones, totes desinteressadament. Per això vaig pensar que, malgrat que els drets d'autor d'un poemari són simbòlics, jo no em podia lucrar amb una cosa com aquesta. Vaig pensar que havia de cedir els drets d'autor a algú que estigués, d'alguna manera, implicat en aquesta crisi, i a través d'una amiga, em van adreçar, vaig conèixer i va estar encantada d'acceptar-ho, Sor Lucía Caram. És per aquest motiu que els drets d'autor del llibre aniran destinats a la Fundació del Convent de Santa Clara, per l'acollida de les persones que han hagut de fugir de la guerra d'Ucraïna.
_(1).jpg)
'Un llençol blanc', el dietari poètic de Xavier Gonzàlez-Costa. Foto: Lídia López
- És un poemari, però no només hi ha poemes. Ens pots comentar què hi podem trobar?
- D'entrada, no és un poemari convencional amb un estil i una estètica lineal i continuista. Segons la inspiració i el temps que cada dia tenia, sortia un poema, i per això n'hi ha d'estils diferents. Aquest punt fa que, per les crítiques que n'he tingut, pugui satisfer els amants de la poesia més contemporània i abstracta, i a aquella gent que la poesia no els agrada o els intimida una mica. I sobre el contingut com a tal, no només hi ha poemes, sinó que com aquells quatre mesos, vaig publicar a Nació Berguedà un parell de contes que eren sobre la guerra, els poemes d'aquells dies són resums o neixen del conte. Per tant, vam pensar amb l'editor que era oportú que s'incloguessin també en el llibre, ja que donen context als poemes. Com a resultat, tenim poesia, però també tenim narrativa perquè hi ha uns contes. A banda, també hi ha el pròleg, del Manel Alías, i a més, durant les primeres setmanes, el Conservatori de Música dels Pirineus em va demanar si podia escriure i llegir per ells un manifest en contra de la guerra. Aquest va acabar esdevenint el manifest de les associacions catalana i espanyola d'escoles de música, i per tant també inspira un dels poemes i s'ha inclòs en el llibre. És a dir: tenim poesia, tenim narrativa, tenim un manifest, i tenim un pròleg preciós que mai agrairé prou del Manel Alías.
- Ha comentat que feia 10 anys que no escrivia poesia. Com va ser reprendre aquest art?
- Havia escrit altres coses. Com a col·laborador de Nació Berguedà, per exemple, no he deixat d'escriure des del 2015. També he fet teatre, alguna cosa infantil i lletres de cançons. Però la poesia havia quedat aparcada des del 2012, que és quan havia publicat l'últim poemari. Sí que havia escrit algun poema per publicar-lo també a Nació Berguedà, però com una cosa molt esporàdica i excepcional. Però quan em refereixo que no feia poesia, era amb la mentalitat de fer un treball complet de poesia, i era el que tenia ganes de tornar a fer. I és el que, d'aquesta manera indirecta, involuntària, espontània i accidental, ha acabat sent.
- I des del juny, ha tornat a escriure poesia?
- No, perquè quan acabo d'escriure aquests poemes el 24 de juny, els deixo tancats a la llibreta i me'n vaig de vacances. Quan torno, els passo a net, i a partir d'aquí es va encadenant una cosa darrera de l'altra, de manera que des d'aleshores, només he escrit els contes que publico a Nació Berguedà. No he escrit res més que això, i si he escrit alguna cosa ha estat quelcom personal o accidental. I ara, la feina està en poder promocionar aquest llibre.
- Pensa a continuar cultivant aquesta branca o el motiven altres projectes?
- Tinc molts projectes tancats de fa anys en un calaix del cap, que algun dia m'agradaria poder-m'hi dedicar. Són projectes que exigeixen més temps i dedicació, i que, per tant, m'hi he de concentrar fort. No sé si arribaran a ser mai, però jo d'idees en tinc moltes per tirar endavant i anar fent realitat. I potser, com ha passat ara, vindrà una cosa sola que ara no tinc prevista. Ja ho aniré trobant.