Dues caixes de grans dimensions al mig de l'escenari. Imatges en blanc i negre d'un home amb sotana jugant a futbol, al costat d'un nen. Una incertesa que es va convertint en angoixa amb lentitud, com una gota persistent que va penetrant tots els sentits fins a clavar-se dins del cervell. Així és l'última obra que Tràfec Teatre ha posat en escena al Teatre Municipal de Berga. Una descripció sensorial de la pederàstia que va molt més enllà de la violació física, i erosiona fins a destrossar l'ànima de la persona i a convertir l'existència en un mirall deformat i grotesc. 

 

Després de portar el teatre a un hotel fantasmal o de dibuixar l'experiència en un camp de concentració, és difícil colpir encara més el públic. Però Tràfec ho ha aconseguit amb 'Nínidress'. Hi té molt a veure l'ús exquisit de les imatges projectades, amb la presència inconfusible de Jordi Plana, o una composició de música i efectes que freguen el dolor auditiu. Tot plegat és necessari. Perquè no es tracta d'explicar una història, un relat evident. Al que es va és al que hi ha a l'interior més profund. Al trasbals de passar de la submissió a la ràbia. De l'humiliació a la desfeta. 

 

 

Tràfec és fidel a la seva filosofia. A un teatre basat en el cos i a una feina coral acompassada com una orquestra. I a un contrast de llum que actua com una poesia visual. L'encesa d'un misto, enmig de la foscor, i els esbufecs acompassats d'un adult que en lloc de protegir estripa són versos d'una rima que, si no fos tan macabra, acabaria sent seductora. És el que tenen els límits. De la suposada bondat d'un pare es viatja a la maldat d'un monstre capaç d'esqueixar la carn. 

 

Hi ha moments de conjunt i solos per part de tot el repartiment d'actors i actrius. Un encert perquè trasllada la sensació que qualsevol perfil de nen és susceptible de, per un cruel atzar, viure una infància feliç o caure en un pou que el marcarà de per vida. L'actuació de Gerard Vilardaga en clau de dominació és impecable, més que exigent. L'únic dubte que apareix és en l'ús de la sotana. Si bé dóna una força escènica innegable i connecta immediatament el públic amb l'atmosfera, no hauria estat encara més potent prescindir del missatge fàcil? Amagar-lo per fer encara més transversal el perfil de violador? Això, a no ser que la diana sobre la que es vol posar el focus sigui aquesta i cap més que aquesta. 

 

'Nínidress' és poc més d'una hora de càrrega espiritual. Lydia Canals, des de la direcció i també dins del repartiment, fa moure els membres de la companyia com titelles que arribaran a la vida adulta més que trencades. Esparracades. Amb el record sempre present d'aquella ombra, d'aquell punyal que s'endisava en la foscor quan l'únic que volien era el que desitgen tots els nens. Canals comentava a Nació Berguedà, abans de portar l'obra a escena, que també es vol donar el missatge que les víctimes són capaces de superar aquella experiència. És cert. Es pot. Però també és veritat que un dolor tan profund queda, no es pot esborrar del tot. I és bo fer-ho evident. Que es pugui arribar a intuir com és un mal així. Perquè un nen, o un adolescent, l'únic que vol és algú que li faci companyia i que... li expliqui un conte. Només un conte. Un conte de debò.