La qüestió amb Clapton és curiosa. Ocupa indubtablement un lloc a l'Olimp del Rock, però si “Slowhand” (mà lenta) hagués mort d'una sobredosi d'heroïna (com de fet va estar a punt de passar en més d'una ocasió durant la seva època fosca entre el 70 i el 73), la seva llegenda seria més gran. La qüestió és que, metafòricament Eric Clapton SÍ que va morir durant aquesta època. I no, no és una teoria, sinó que en sortir de l’ensopiment de l'heroïna, renunciaria voluntàriament a aquest rol de “Guitar Hero” que s'havia guanyat amb Cream. El que va revolucionar musicalment i a la guitarra, ho va fer principalment fins al 1973, i després desestimaria aquest rol, tornant a les bases del Blues. Es va cansar de ser “God” per a convertir-se en una mena de purista del Blues. I sí, se l'acusaria de fer cançons de Soft Rock, però dins del seu catàleg de meitat dels 70 i posterior hi ha fantàstiques joies. Es va tornar, d'alguna manera, molt més emotiu, tot i que és veritat que té mals discos, sobretot els dels 80, produïts per Phil Collins. A la seva època amb Cream tenia una energia brutal, però en la seva època purista podia transmetre moltes més emocions, des de la delicadesa d'Old Love, fins a la tristesa més absoluta de Tears In Heaven. Va aprendre que a la música no compta tant la velocitat, sinó la qualitat de les notes. Una frase de Jack Bruce ho defineix perfectament, “El més important no és quantes notes toques, sinó els silencis entre elles”, i en aquest aspecte Clapton va semblar haver-ne après molt, per a convertir-se en un mestre dels tempos.
Una altra de les qüestions amb Clapton és la quantitat de mites que l’envolten, des de la seva incapacitat per a mantenir una banda molt de temps, el famós triangle amorós amb George Harrison i la seva dona Pattie Boyd, el seu autoexili de tres anys en què es va sumir en l'heroïna, el seu conegut alcoholisme, o la mort del seu fill Connor, de la que encara
molta gent creu que estava a seu càrrec quan va passar l'accident i que va ser per culpa seva en estar sota l'efecte de les drogues, cosa que és totalment falsa. A més, és l'única persona a estar per partida triple en el Saló de la Fama del Rock, amb The Yardbirds, amb Cream, i en solitari.
Eric Clapton, amb nou anys, va entendre per què el seu oncle Adrian feia broma quan li deia “petit bastard”. Clapton, nascut el 30 de març de 1945, va créixer creient que els seus pares eren Rose i Jack Clapp, però en realitat eren els seus avis. La seva mare biològica, Patricia, tenia 16 anys quan va tenir a Eric i el pare del nen se’n va tornar al Canadà, on tenia dona i fills. Patricia, li va posar a Eric el cognom del seu pare biològic mort, el soldat Reginald Cecil Clapton, ella va continuar la seva vida i van créixer com a germans. Eric Clapton en la seva autobiografia del 2007 explicava, “La veritat que finalment vaig descobrir era que els meus pares, Rose i Jack Clapp, eren en realitat els meus avis, que Adrian era el meu oncle, que Patricia, una filla de Rose nascuda d'un matrimoni anterior, era la meva autèntica mare, i que aquesta m'havia posat el cognom Clapton”.
Amb 16 anys, va entrar al Kingston School Of Arts i ja dominava la guitarra, encara que ell mateix diu que li mancava tècnica, però copiava molt bé els estils dels altres. Així doncs, va començar a freqüentar pubs on tocaven músics de l'escena Folk, els quals el van introduir en els mestres del Blues. De seguida el van començar a convidar a tocar, i va passar de deixar de ser un simple espectador a tocar temes de Muddy Waters, Sonny Terry, Jimmy Reed i Howlin’ Wolf, començant a descobrir els trucs dels grans Bluesmen per a fer sonar la seva guitarra com ells ho feien. La seva següent obsessió seria amb el Blues elèctric de B.B. King, Muddy Waters i el Rock And Roll de Chuck Berry. Va descobrir al mestre de mestres, Robert Johnson, i es va esprémer el cervell tractant d'imitar-lo, el seu estil era impossible, però el jove Clapton podia passar-se 10 hores intentant tocar els temes igual. “Sabia que mai aconseguiria els nivells dels tios originals, però pensava que si continuava intentant-ho, alguna cosa sortiria”. Quan es va cansar d'intentar sonar com Robert Johnson, va continuar amb John Lee Hooker, Muddy Waters i Freddy King. A poc a poc se’n va anar adonant dels seus trucs, va començar a desxifrar-los i a captar que a vegades tocaven amb el dit polze o baixaven el to d'alguna corda. El jove de 17 anys, sense haver ni connectat mai la seva guitarra a un amplificador, s'havia convertit en el millor guitarrista de tota Anglaterra.
[h3]The Yardbirds[/h3]
El 1962, amb 17 anys, es va unir a la seva primera banda de Blues, The Roosters. Eric entrava per a substituir a un paio anomenat Brian Jones, que havia fundat els Rolling Stones. Aquí va descobrir que la seva tècnica a la guitarra millorava mil vegades quan la connectava a l'amplificador, deixant a tothom bocabadat. Amb The Roosters va tenir l'oportunitat de conèixer a John Mayall, a un jove baixista anomenat Jack Bruce i a un bateria anomenat Ginger Baker. Per aquell temps també coneixeria a un noi de la seva edat anomenat Jeff Beck. Tenia 18 anys quan va conèixer als integrants de la banda The Yardbirds, que eren famosos localment i sovint tocaven al club Crawdaddy de Londres (on va veure per primera vegada als Rolling Stones i es va fer amic de Brian Jones, Mick Jagger i Keith Richards. També hi era la nit en què els Beatles van anar a veure als Stones), Eric Clapton va acceptar unir-se a The Yardbirds perquè tocaven cançons de Bluesmans com Bo Diddley o Howlin’ Wolf. Durant els divuit mesos que va estar amb The Yardbirds, Eric Clapton es va guanyar l’àlies de "*Slowhand" (mà lenta), sintetitzant les influències de guitarristes de Blues com Buddy Guy, Freddie King i B. B. King, Clapton es va convertir en un dels guitarristes britànics més populars.
El 1964, la banda ja tenia un contracte signat amb la discogràfica Columbia Records i van fer uns 200 concerts aconseguint enfilar-se a l'onada de l’anomenada Invasió Britànica, i cap a finals d'any van obrir la part europea de la gira dels Beatles, començant l'amistat amb ells, sobretot amb George Harrison i Ringo Starr, Paul McCartney i John Lennon li semblaven una mica “estirats”. Quan The Yardbirds van gravar el seu single de més èxit, For Your Love, Clapton sabia que era l'inici de la seva fi amb ells. For Your Love, un tema de caràcter més Pop els va portar a la fama, a la que Clapton va renunciar pel so comercial i ballable, lluny del Blues, i ell va sentir que venia la seva ànima per la fama. Eric Clapton deixaria The Yardbirds amb Five Live Yardbirds (1964), un àlbum gravat en directe i el seu primer àlbum d’estudi amb una banda, For Your Love (1965), i la cara B de Having A Rave Up (1965), la cara A d’aquest la gravaria el seu amic Jeff Beck que havia recomanat a la banda per substituir-lo.
[h3]John Mayall & The Bluesbreakers[/h3]
El 1965, amb 20 anys, el guitarrista va ascendir a ser considerat un Déu en nom del Blues amb John Mayall & The Bluesbreakers, als qui es va unir després de deixar The Yardbirds. Amb els Bluesbreakers llançaria l’àlbum John Mayall & BluesBreakers with Eric Clapton (1966), quan ja havia marxat de la banda. El fet que aparegués el seu nom al disc era una mostra de la magnitud que havia aconseguit a Anglaterra. “Déu”, el van anomenar en un grafiti anònim que va aparèixer a l'estació del metro d’Islington de Londres, “Clapton Is God” (Clapton és Déu). Però, tot i això, com tot al voltant de la seva vida, aviat es va afartar dels Bluesbreakers.
[h3]Cream[/h3]
El 1966, Eric Clapton va formar Cream, Ginger Baker el va buscar per a formar una nova banda i Clapton va posar com a condició que Jack Bruce fos el baixista. Bruce i Baker havien tingut problemes en una banda anterior, però van acabar cedint. Cream va llançar Fresh Cream (1966), un dels millors discos d’aquell any, amb temes com, I Feel Free, covers de Blues com, Spoonful de Willie Dixon i Rollin’ And Tumblin’ de Muddy Waters, amb el que conquistarien al món. El 1967 editarien Disraeli Gears, un àlbum que incloïa l’èxit Sunshine Of Your Love i Strange Brew. Per a la seva mala fortuna, Jimi Hendix acabava de treure el seu Are You Experienced (1967) i la gent no volia escoltar res més, cosa els va decebre bastant. “Pensàvem que havíem fet el disc definitiu, i en tornar de la gira americana ens vam adonar que no li interessava a ningú”. Tot i això, l'àlbum seria, a la llarga, un dels discos icònics de la seva carrera, dels 60’s i del Blues Rock en general.
El 1968 van treure l'àlbum doble Wheels Of Fire, amb temes inèdits en un disc i temes en directe a l'altre, inclou la cançó més famosa de la banda, White Room, i un dels millors solos de guitarra a la versió en directe del tema Crossroads, de Robert Jonhson, a més del cover de Willie Dixon, Spoonful. Cream s'havien fet famosos sobretot pels seus descomunals concerts, en els que allargaven les cançons amb Jams espectaculars. Desafortunadament, en la gira del disc, la banda va col·lapsar. “La frenètica gira pels Estats Units va ser el principi de la fi de Cream. Una vegada vam començar la intensitat de concerts, va resultar impossible mantenir la música a la superfície i vam començar a enfonsar-nos. Tothom pensa que el final de Cream va venir per la guerra de personalitats. Era cert que Jack i Ginger havien estat sempre com gat i gos, però això no era més que una petita part de tot”.
Quan Eric va escoltar el primer disc de The Band, la seva decepció amb Cream va créixer. Cream va tocar el seu últim concert al Royal Albert Hall de Londres el 26 de novembre de 1968, al final del segon concert no va haver-hi discursos, ni comiats ni abraçades, simplement cadascun va marxar per la seva banda. Per aquells temps, Eric Clapton no només consumia haixix, sinó també LSD, mandrax i coca, a més d’ingents quantitats d'alcohol. De nou sentia, que la banda s'havia venut als grans concerts, a la producció massiva d'àlbums, a les drogues fàcils i a la popularitat amb les dones. Una vegada anunciada la seva separació, la banda va tornar a reunir-se per a la gravació del seu quart i últim àlbum, Goodbye (1969), entre els temes inclosos destaca Badge, escrita per Eric Clapton i George Harrison (acreditat com L'Angelo Misterioso per temes legals amb les discogràfiques). George Harrison el va convidar a anar a una de les sessions de l'àlbum que gravaven els Beatles. S'havien fet bons amics i amb freqüència l’un anava a casa de l'altre. Eric Clapton va pensar que hi aniria com a espectador, però George Harrison li va demanar que toqués en un dels seus temes, la qual cosa el va agafar per sorpresa, perquè ni tan sols portava la seva guitarra. Finalment, va posar una extraordinària guitarra, amb una sola toma, al While My Guitar Gently Weeps. Poc després participaria en el Rock & Roll Circus dels Rolling Stones com a guitarrista.
Cream - White Room (Live At Royal Albert Hall 2005)
Cream - Sunshine Of Your Love (Live At Royal Albert Hall 1968)
A principis de 1969 es va comprar la mansió Hurtwood, una casa victoriana als afores de Londres que el va fascinar, quedava relativament a prop de Frair Park, la casa de Harrison. Per primera vegada tenia una casa pròpia, això va significar tant per ell que va escriure la seva primera cançó tot sol (abans sempre havia tingut ajuda), el magnífic tema Presence Of The Lord. Sent quasi veí de George Harrison, es veien gairebé cada dia i es va adonar d'una cosa terrible, s'estava enamorant perdudament de la seva dona, Pattie Boyd. Això el va portar a trencar amb la seva xicota Charlotte, amb la que portava gairebé 10 anys.
[h3]Blind Faith[/h3]
Sense cap projecte en concret, va començar a beure més estant sol a casa seva i convidava a Steve Winwood, que havia dissolt Traffic (desprès de Blind Faith tornaria a formar la banda), a tocar en el seu flamant estudi casolà. Ginger Baker va arribar un dia d'improvís, “Sé el que esteu fent”, va dir emprenyat, i va baixar el seu kit de bateria. Clapton no volia pas una nova “Super Banda”, però de sobte de nou s’hi va veure ficat. Van debutar davant de cent mil espectadors al Hyde Park de Londres el 7 de juny de 1969, la banda només duraria més o menys un any i trauria un únic disc, Blind Faith (1969) amb les destacades Can't Find My Way Home de Winwood i Presence Of The Lord de Clapton. “La responsabilitat va ser tota meva i només es devia a una cosa, al mateix temps que creixia el meu desencantament amb el que fèiem, em sentia més i més fascinat pel nostre grup teloner, Delaney & Bonnie”. Una banda de Rock Sureny amb mescles de Blues i Soul on tothom improvisava i semblaven divertir-se moltíssim.
Blind Faith - Can't Find My Way Home (Live In Hyde Park 1969)
[h3]Delaney & Bonnie And Friends[/h3]
Clapton va decidir apartar-se dels focus de Blind Faith per a unir-se a la gira del grup americà Delaney & Bonnie And Friends, que havien fet de teloners de Blind Faith a la seva gira americana de 1969. Format pel matrimoni Delaney i Bonnie Bramlett el duo va arribar a tenir col·laboracions de la talla de George Harrison, Duane Allman, Leon Russell i Dave Mason de Traffic, a més de Clapton, on apareix a l'àlbum On Tour with Eric Clapton (1970), sent aquest l'àlbum més venut de la banda, arribant al Top 30 de les llistes americanes i on va començar a agafar forma la idea del seu primer disc en solitari. D’aquesta banda ja en vaig fer un article el 2 de març de 2016.
Delaney & Bonnie And Friends w Eric Clapton & George Harrison - I Don't Know Why
Delaney & Bonnie And Friends w Eric Clapton & Dave Mason – Poor Elijah
[h3]Primer àlbum en solitari.
Eric Clapton - Eric Clapton (1970)[/h3]
En el seu primer disc en solitari, Eric Clapton (1970), finalment va assumir l'exigència dels fans de convertir-se en el líder i cantar les cançons. Per a gravar l’àlbum utilitzaria als músics de The Bramletts (de la banda Delaney & Bonnie) i a una sèrie de figures com Delaney Bramlett, Bonnie Bramlett, Leon Russell, Rita Coolidge, Stephen Stills o Sonny Curtis entre d’altres. L'àlbum incloïa temes escrits per Delaney & Bonnie, a més d'una versió de la cançó de J.J. Cale, After Midnight, i Blues Power, un tema escrit a duo amb Leon Russell. Aquell any Clapton estaria molt ocupat amb col·laboracions, va participar en l'àlbum All Things Must Pass de George Harrison i amb altres artistes com Leon Russell, Billy Preston, Ringo Starr o Dr. John. Després de sortir el disc va agafar el valor per a confessar-li a Pattie el que sentia. Li va trucar per telèfon i li va dir que no estava enamorat de Paula (era la germana de Pattie amb la que havia estat sortint) sinó d'ella. Després, en una festa li confessaria a George Harrison:“Estic enamorat de la teva dona”. Iniciarien així una relació semiclandestina, en el que ella es negava a abandonar a Harrison tot i que els problemes en el seu matrimoni eren evidents.
Eric Clapton - After Midnight (Live 2013)
[h3]Derek And The Dominos[/h3]
Volent repetir la grata experiència que va tenir de la gira amb Delaney & Bonnie, va reclutar a alguns dels músics de la banda, Bobby Whitlock (teclats i veus), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria). La banda es diria Del (un dels àlies de Clapton) And The Dominos, però en el seu primer concert el presentador que anava borratxo ho va dir malament i els va presentar com Derek And The Dominos i se'ls hi va quedar. Clapton no volia de cap manera que el seu nom aparegués en el de la banda, van fer una gira pel Regne Unit tocant en llocs petits on ningú els coneixia, i posteriorment farien el mateix pels Estats Units. Va ser una etapa molt creativa per a Clapton, sorgint el tema Layla, inspirat en el poema persa de Layla i Majnun, que veladament parla de la seva relació amb Pattie. Derek And The Dominos van començar la gravació del seu primer disc, Layla And Other Assorted Love Songs (1970), però Clapton sentia que alguna cosa no encaixava.
El productor de l'àlbum, Tom Dowd, el va convidar a un concert dels Allman Brothers Band que tocaven aquella nit i Eric Clapton va al·lucinar, es convertiria en íntim amic de Duane Allman gairebé a l’instant, “Era com el germà musical que mai havia tingut. Per desgràcia per a mi, ell ja tenia una família, però va estar bé mentre va durar”, i Duane va acceptar col·laborar en el disc. Duane Allman va participar amb la seva guitarra Slide en els temes Tell The Truth i Nobody Knows You When You're Down And Out. En quatre dies van gravar a més, Key To The Highway, Have You Ever Loved A Woman i Why Does Love Got To Be So Sad? Quan estaven gravant l’àlbum, el 18 de setembre de 1970 moria Jimi Hendrix, i Eric Clapton es va deprimir molt, eren bons amics, i solien trobar-se a Nova York per a tocar per sorpresa en clubs petits. Per rendir-li homenatge, inclouria en l’àlbum la versió de la cançó de Hendrix, Little Wing.
Eric Clapton - Layla Feat. Derek Trucks (Live In San Diego 2007)
Eric Clapton - Nobody Knows You When You're Down And Out (Live At Royal Albert Hall 2015)
Eric Clapton - Tell The Truth Feat. Derek Trucks (Live In San Diego 2007)
Eric Clapton – Little Wing Feat. Sheryl Crow
Després de la gira europea i durant la segona gira de la banda pels Estats Units, Clapton provaria per primera vegada l'heroïna. La banda estava tan immersa en les addiccions i l'alcohol, que fins i tot Ahmet Ertegun, president d'Atlantic Records va haver d'intervenir per a intentar d'ajudar-lo. Malgrat el seu estat, el doble àlbum en directe In Concert (1970) es va gravar durant la gira, sonant sorprenentment potent, a més, la banda va gravar diversos temes per al seu segon àlbum d'estudi (que mai arribaria a editar-se) durant la primavera de 1971. Cinc d'aquests temes apareixen en la caixa recopilatòria d'Eric Clapton, Crossroads (1988). Finalment, el còctel explosiu el completaria Pattie. Clapton estava convençut que quan Pattie escoltés les cançons de l'àlbum Layla And Other Assorted Love Songs, amb totes les referències a ella, quedaria commoguda pel seu amor i deixaria a George Harrison per a estar finalment amb ell, evidentment no va ser així. Li va fer xantatge dient-li que si no se n'anava a viure amb ell, es faria addicte a l'heroïna (la realitat és que feia temps que la consumia diàriament). Ella simplement va somriure i va marxar. Passarien anys abans de tornar-la a veure. Layla, l'himne d'amor dels rebutjats, va ser reconeguda amb un Grammy el 1992 com la millor cançó de Rock en la versió acústica del seu disc Unplugged (1992).
El que segueix és una espiral autodestructiva que va durar tres anys. A poc a poc va deixar de veure als seus amics, va deixar de fer gires i es va tancar a casa seva, a la mansió Hurtwood, esnifant heroïna tot el dia (li feien por a les agulles). Va aparcar totalment la seva carrera, només amb un parèntesi, la seva aparició en el Concert per Bangladesh l'agost de 1971, on es va desmaiar a l'escenari, el van reanimar, i va continuar tocant. Quan els seus amics preocupats anaven a Hurtwood per a tractar d'ajudar-ho, ell es tancava al pis de dalt i feia veure que no hi era. Aquests tres anys els va passar amb la seva xicota Alice, a qui bàsicament només feia servir de “camell”. Gràcies a l'ajuda de Pete Townshend i a la pressió del pare d'Alice, Clapton va entrar a teràpia de rehabilitació i va deixar el consum d'heroïna a finals de 1973.
[h3]Eric Clapton, carrera en solitari
Eric Clapton - 461 Ocean Boulevard (1974)[/h3]
La desintoxicació de l’heroïna va ser una mica traumàtica, perquè va canviar l'heroïna per l'alcohol. De qualsevol manera, el canvi va ser per a millor, i tothom es va alegrar de la seva recuperació. El seu mànager, Robert Stigwood li va preguntar un dia “Què vols fer?, perquè jo tinc algunes idees”. “Bé, potser gravar un disc”, li va dir Clapton, “Perfecte, perquè ja tinc l'estudi llogat a Miami”. Clapton va formar una nova banda i va llogar una casa al 461 Ocean Boulevard de Miami. En aquella casa és on es va gestar la transformació del “Clapton Is God” cap a “Slowhand”. Eric Clapton va decidir que estava fart del Rock distorsionat i va guiar el disc en la direcció d'un Blues més clàssic, majoritàriament versions. Una d'elles en particular va ser sorprenent, en ser un tema de Reggae del disc Burnin’ de Bob Marley, I Shot The Sheriff. Inicialment, Clapton ni tan sols volia incloure-la a l’àlbum, però la cançó seria l’èxit del disc, i el que revifaria la carrera de Clapton. Va tornar a veure a Pattie i li va tornar a proposar que se n'anés a viure amb ell. Aquesta vegada ella no li va dir que sí, però tampoc li va dir que no. El seu consum d'alcohol va anar creixent, fins al punt de fer un concert totalment torrat, ningú sabia com s’ho feia, però ni se li notava. “Ningú es va immutar, probablement perquè el públic anava tan borratxo com jo. A aquestes alçades dels 70’s, el mínim que s'esperava d'un músic és que sortís a l'escenari amb una bona castanya”.
Eric Clapton - I Shot The Sheriff (Live At Budokan 2009)
Durant la gira del 461 Ocean Boulvard, es va assabentar que Pattie s'havia separat de George Harrison i estava vivint a Los Angeles amb la seva germana. Li va trucar i ella va acceptar d’anar a veure’l a un concert. De seguida van ser parella, Eric Clapton l’anomenava “Nell” perquè sentia que si li deia Pattie continuava referint-se a la dona d'un dels seus millors amics. Clapton es va anar sumint més i més en l'alcohol, fins al punt que “esmorzava” tres whiskys abans de menjar res. Però tots dos gaudien dels amics i les festes, i junts eren molt divertits. Es van casar el 1979. Eric Clapton va treure l’àlbum There’s One In Every Crowd (1975) que va confirmar la tendència més purista, tot i que va ser una decebedora continuació del seu disc anterior. De la gira, va sortir l’àlbum en directe E.C. Was Here (1975).
[h3]Eric Clapton - No Reason To Cry (1976)[/h3]
El 1976 sortia al mercat No Reason To Cry, amb l'esperada col·laboració de Bob Dylan i The Band. Eric Clapton i el guitarrista dels Rolling Stones, Ronnie Wood, estaven treballant junts creant cançons per a aquest àlbum, però van acabar amb molt poca cosa a part d'una cançó titulada Buried Alive, que va aparèixer més tard en un dels àlbums en solitari de Ronnie Wood. Amb només tres cançons originals i alguna versió de Blues, volia dir que Clapton confiaria en d’altres per a obtenir material. No Reason To Cry (1976) va comptar amb més col·laboracions que qualsevol altre disc de Clapton des del seu debut en solitari el 1970. Entre la constel·lació d’estrelles convidades hi havia Bob Dylan, alguns membres de The Band, Van Morrison, Ronnie Wood o Billy Preston. Tal varietat de talents musicals, juntament amb el material proporcionat per Bob Dylan i els membres de The Band, Rick Danko i Richard Manuel, així com els membres de la banda de Clapton (sobretot Marcy Levy), en què destaquen, Hello Old Friend, Beautiful Thing, Sign Language o All Our Past Times, asseguraven que aquest fos classificat com un dels àlbums més distintius però anònims de Clapton.
Eric Clapton - Hello Old Friend (Live In London 1977)
Eric Clapton - Sign Language (Live In London 1977)
El 1976, Eric Clapton va provocar un dels moments més criticats de la seva vida, quan, durant un concert a Birmingham, va parlar sobre la creixent immigració a Anglaterra. Va donar suport al polític conservador Enoch Powell i va dir que el Regne Unit estava en perill pel creixement de la comunitat negra. Que les seves grans influències i estil per a tocar, fossin de músics negres, no el van eximir de ser qualificat de racista. Clapton es va justificar en el seu alcoholisme (ja no l'heroïna) per a dir que el Regne Unit hauria de deportar als immigrants i que calia “mantenir a Anglaterra blanca”. Temps després va admetre en la seva autobiografia que el seu racisme va sorgir per un episodi d'assetjament que va viure Pattie amb un membre de la família reial Saudita.
[h3]Eric Clapton - Slowhand (1977)[/h3]
Slowhand (1977), títol del qual deriva l’àlies de Clapton, és un dels seus àlbums en solitari de més èxit a escala comercial i musical, i és un dels àlbums clàssics de la seva carrera. Els membres de la banda eren tots d'Oklahoma i Clapton va explicar com el so els va sortir molt més espontani, “És el més a prop que puc estar, sent anglès, però la banda és una banda de Tulsa, ells toquen així de manera natural”. Aquest àlbum és Eric Clapton recuperant els anys que va perdre per l'abús de substàncies, excusant-se de tot el que va passar abans. Inclou les cançons en les quals la majoria de gent pensa quan apareix el seu nom, Lay Down Sally, tot un himne del rock com és Cocaine de JJ Cale i, per descomptat, Wonderful Tonight, escrita pel Sr. Clapton com una disculpa a Pattie Boyd per una discussió, i que normalment li tocava directament a ella, és de fet, una simple declaració d'amor d'un home a una dona. “D'alguna forma, Pattie va acabar convertint-se en la meva mare. Em perdia en l'alcohol i ella simplement cuidava que no fes alguna cosa massa estúpida”. El 2012, es va publicar una edició “Deluxe” del disc Slowhand amb motiu del 35è aniversari del llançament de l'àlbum original. L’edició inclou quatre discos, el primer amb l'àlbum original a més de quatre “bonus track”, un DVD d'àudio de l’àlbum remasteritzat i so 5.1 Sorround, i un disc doble amb un concert inèdit gravat al Hammersmith Odeon el 1977. Per a qui no el tingui, recomano aquesta edició, sobretot per l'impressionant concert en directe, és senzillament estratosfèric. També es pot escoltar a Spotify, tant el disc amb “bonus track” com tot el concert.
Eric Clapton - Lay Down Sally Feat. Mark Knopfler (Live at Tokyo Dome 1988)
Eric Clapton – Cocaine (Live At Royal Albert Hall 2015)
Eric Clapton - Wonderful Tonight (Live At Madison Square Garden 1999)
Eric Clapton - Alberta (Live In London 1977) Bonus Track Deluxe Edition
Eric Clapton - Badge (Live Crossroads Guitar Festival 2019) Bonus Track Deluxe
[h3]Eric Clapton - Backless (1978)[/h3]
Backless (1978), significaria un altre retrocés en vendes, en cert sentit, Backless és una continuació del Slowhand, òbviament buscava repetir el seu èxit anterior. Tot i que aquest no és un dels “grans” discos de Clapton, Backless està subestimat injustament. L'acusació recurrent dels crítics cap a l’àlbum és que és massa relaxat. Acompanyat dels mateixos músics amb què Clapton havia estat gravant i girant des de 1974, Bob Dylan hi va contribuir amb dues cançons, If I Don't Be There By Morning i Walk Out In The Rain, i JJ Cale amb I'll Make Love To You Anytime. Però les destacades són un sensacional cover de Blues, Early In The Morning i el toc Country de Tulsa Time i Promises que seria el single del disc.
Eric Clapton - Tulsa Time (Live 1985)
Eric Clapton – Promises
Finalment, es va casar amb Pattie el 1979 (el seu matrimoni duraria 10 anys), i es va reunir la creme de la creme del Rock, Jeff Beck, Bill Wyman, Mick Jagger o Jack Bruce. També hi van ser 3 dels 4 Beatles, i no, l'únic que va faltar no va ser George Harrison, que no es va voler perdre el casament de la seva ex, sinó John Lennon. Lennon el va trucar després per a dir-li que hi hauria anat d'haver estat convidat (que n’estava). Eric Clapton mai va saber què va passar amb la invitació de John Lennon.
[h3]Eric Clapton - Just One Night (1980)[/h3]
Repassant la seva carrera en solitari és evident que hi ha dues etapes diferenciades. La que va des del seu debut, Eric Clapton (1970), passant per, 461 Ocean Boulevard (1974), There’s One In Every Crowd (1975), No Reason To Cry (1976), Slowhand (1977), Backless (1978) i arriba fins al doble Just One Night (1980), gravat en un lloc tan mític per als discos en directe com el Budokan de Tokyo durant dues nits el desembre de 1979. Un àlbum que marca clarament el final d'aquesta primera etapa en la qual Clapton es manté fidel al Blues i al Rock And Roll d'accents nord-americans després de superar un inici de dècada marcat per la seva addicció a l'heroïna, addicció que va estar a punt d'arruïnar la seva carrera i fins i tot va posar en perill la seva vida. Just One Night (1980) és el punt i a part perfecte d'un Clapton que d'aquí en endavant seria un altre.
Un doble àlbum de Blues i Rock clàssic, llançat al mercat en ple apogeu de la New Wave i que encara avui dia emociona des del principi fins al final. Gravat amb l'acompanyament d'una banda de primera divisió, Henry Spinetti (bateria), Chris Stainton (teclats), Dave Markee (baix) i el sensacional bluesman Albert Lee a l’altra guitarra. Tot i ser íntegrament britànics, van dotar al disc del so més americà de tota la seva carrera. Eric Clapton està pletòric, fins i tot a la veu. Deixa bocabadat amb Early In The Morning o amb Worried Life Blues, es glorifica amb Double Trouble, aquest immens Blues d’ Otis Rush. Munta una festa “rocanrolera” amb Tulsa Time i Blues Power, aires Country amb Lay Down Sally i Setting Me Up, rendeix tribut a un dels seus mestres incloent dos temes de JJ Cale, After Midnight i Cocaine, borda la balada Wonderful Tonight i s'acomiada amb un “tour de force” magistral, provocant el deliri de l’audiència japonesa en els més de set minuts de Further Up On The Road. Obra mestra!
Eric Clapton - Early In The Morning
Eric Clapton - Worried Life Blues
Eric Clapton - Further Up On The Road
Durant els 80’s (i fins al dia d’avui) continuaria llançant discos. Però el seu problema amb l'alcohol es va anar fent més greu, fins que el 1982 va morir un dels seus amics de la infància per cirrosi. Va decidir deixar l'alcohol, però en fer-ho de cop, va patir una espècie d'atac epilèptic i va acabar a l'hospital. Poc després va demanar ajuda i finalment es va internar en una clínica de desintoxicació, “En els moments més baixos de la meva vida, la raó per la qual no em vaig suïcidar va ser pensar que si estava mort no podria beure més. Era l'única cosa pel que valia la pena existir. I l'única manera de sortir va ser arrossegar-me a la clínica”. Però aquesta ja és una altra història.
A Netflix podeu trobar un documental titulat, Eric Clapton - The 1970s Review (2013), en el que repassa (molt més bé que jo), la carrera del llegendari guitarrista durant la turbulenta dècada dels 70, amb entrevistes i imatges de l’època. Està en Versió Original Subtitulada.
“Soc i sempre seré un guitarrista de Blues” (Eric Clapton)
