Morir de set vora la font és un recull de poemes que formen un relat a mig camí entre la ficció -basada en fets reals inventats-, i uns manuscrits trobats i adaptats a mig camí entre el Tànger de Paul Bowles i de Jean Genet.

La poesia de Tomàs Arias és un territori on la paraula no només s'escriu, sinó que es dissecciona, es transforma i es fa carn. La seva obra revela una veu que no busca embellir la realitat, sinó despullar-la amb una ironia aguda i una lucidesa que incomoda i fascina alhora. No escriu des de la impostura ni des de la grandiloqüència; escriu des del sarcasme, des de la sornegueria vital, des d'una consciència crítica que observa el món amb ulls de poeta, però també amb ulls de ciutadà. Els seus versos sovint són reflexions sobre el pas del temps, la decadència, la memòria i el desig, i sempre filtrats per una mirada que no es deixa enganyar.

A Morir de set vora la font, ens delecta amb un llibre de poemes epistolar ambientat al Marroc dels anys 60 del segle passat mitjançant una conversa establerta entre els poetes Aila Sherifa i en Samir Oatsa. Una lectura de gran poder atraient que captiva i embolcalla.

El Tomàs ens té acostumats en els seus versos a una intel·ligència lírica i sarcasme vital. En la seva poesia hi ha una mena de neopopularisme ben entès, que connecta amb la poesia clàssica, però ell la renova amb picaresca i una forma d'estrofisme que vesteix el poema amb una estructura molt original, gairebé teatral. Les seves al·lusions a alguns dels clàssics no són homenatges buits, sinó gestos de complicitat amb una genealogia poètica que ell reinterpreta.

A la seva poesia molts podrien veure una autobiografia disfressada, però jo interpreto una expressió honesta del sentit quotidià. Manifesta una resistència a la banalitat, a la mediocritat i a la mentida. I en aquesta resistència, Arias troba la seva veu; una veu que no busca agradar, sinó sacsejar.

Els versos de Morir de set vora la font retraten el poder de les mirades i les comunicacions no verbals per acabar sucumbint a les temptacions. Ho com demostren versos com: "Rendeix-te, et vull, no tens res a fer". El llenguatge dels seus versos és directe, sensual i visual. Arias utilitza adjectius potents i imatges cinematogràfiques per crear una atmosfera de tensió romàntica. I el fet que la construcció dels poemes siguin en vers lliure permet una fluïdesa que acompanya magistralment el ritme.

En el diàleg que al llarg de tot el llibre mantenen els protagonistes, sovintegen metàfores del desig sobtat i la vulnerabilitat davant l'amor. Els protagonistes no només sedueixen, sinó que desplacen el jo poètic, literalment i emocional, formant un seguit d'escenes de passió i pèrdua de control. "El que no es pot tenir ni deixar mai", escriu.

Arias ha defensat sempre la tasca del poeta com a guardià de la llengua i la cultura, especialment en contextos en què les llengües minoritàries estan amenaçades. Morir de set vora la font és un llibre que possiblement no canviarà el món, però que ens farà veure un pessic més poètic. No és una arma, però pot ser un refugi. I enllaço amb una frase del mateix Tomàs Arias, que va sentenciar: "Les cultures ara desaparegudes i que tant admirem, no són les quines tenien els més grans canons, sinó els millors poetes".