Sempre he tingut el maluc ample. De joveneta no m'importava, tenia poc pit, però estava molt primeta i això em feia sentir còmoda amb el meu cos.

Després, més gran, quan ja vam haver superat l'adolescència i les relacions se'ns oferien (i les buscàvem) més estables, per als nois de la nostra edat, jo no era el seu tipus. A ells, els agradaven més estretes de cul; però, en canvi, molts homes madurs em desitjaven per les meves formes amples i això també em feia sentir bé, perquè em sentia interessant.

Vaig conèixer el Josep Maria, vint anys més gran que jo, ens vam enamorar i ens vam casar. Va néixer el Rafel, el nostre únic fill, l'alè de la meva vida... i el cul se'm va engreixar i va caure inevitablement.

Les meves amigues, estretes de maluc elles, tot i parir a la mateixa època que jo (i algunes, dues vegades), malgrat l'excés natural que se'ls va acumular també a les natges, com que eren així, estretes de maluc, es podien posar uns texans de talla petita o mitjana que, sempre estrets, els embotien tot allò que sobrava i encara les feien veure més fermes i juvenils.

Ara fa uns anys, el Josep Maria em va deixar i se'n va anar amb una noia, molt més jove que jo, que va conèixer a Cuba en un viatge -va dir- de feina, i... sí, va ser una sotragada, no ho negaré pas; però a mi em va quedar el meu fill i moltes de les meves amigues que també s'havien separat... a més d'una bona paga que compensava sobradament poder dormir sense els seus roncs a l'orella i haver-li de rentar els calçotets.

El temps passa molt de pressa. Ahir, el Rafel va fer quaranta-un anys... i encara viu a casa. Hem sigut molt feliços, a la nostra manera. Però ara ha començat a festejar amb una noia que en té només vint-i-tres i el maluc molt ample... i jo pateixo i no sé ben bé per què.

Xavier Gonzàlez-Costa va començar a viatjar als vuit anys acompanyant a Juli Verne i a Tintin. Després, de gran, ha anat a veure si és veritat, cooperant amb la desapareguda organització “Viatgers sense Fronteres" que va presidir des de la seva fundació. És escriptor autodidacta, de formació acadèmica en el món de les ciències. Ha guanyat diversos premis de poesia i de teatre. Com a actor, porta més de vint-i-cinc obres de teatre al sarró del Garrofa, que va interpretar durant vint-i-sis Nadals als Pastorets de Berga.

Yorgos Konstantinou és un polipàtrida i políglot d'arrels balcàniques i empelt berlinès autotransplantat a Cercs. Treballa d'enginyer visual, cartoonista, il·lustrador, muralista, facilitador gràfic i historietista a www.imagistan.com i com educador, creador i facilitador de jocs de pau a www.irenia.net.