Avui he llegit al diari que el museu Picasso de París organitza un ambiciós projecte anomenat Picasso Mediterrani 2017-2019. 60 museus, entre ells el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Picasso, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i el Museu del Joguet de Figueres hi participaran. No hi he sabut veure presència berguedana a les diverses actuacions que si faran tret del nom de Gósol a l’exposició que el Reina Sofia de Madrid ha programat pel 2019. Desconec si s’ha produït  algun contacte entre París i Berga però, posats a imaginar, aquesta reunió podria haver anat així: 

Venen directes del museu Picasso de París. Aparquen la seva furgoneta Citroën davant del Consell Comarcal a les dotze menys cinc. Es veu que estan buscant rastres del pas del pintor per les nostres contrades, petjades d’aquell estiu que va significar un gran gir en la seva obra. Volen trobar qualsevol fet que hagi estat font d’inspiració de l’artista com ara senyores amb un pa de quilo sobre el cap o algun indici d’allò que escrigué la Fernande Olivier, parella de Picasso, a les seves memòries: “Gósol va resultar ser una meravella. Allí a les altures, enmig d’un aire d’una puresa increïble, per damunt dels núvols, envoltats dels seus amables habitants, hospitalaris, desinteressats, gairebé tots ells contrabandistes, vam trobar el que potser és la felicitat”.

La reunió és a les dotze. Puntualitat francesa. Expliquen el seu nou projecte: 60 museus del sud d’Europa i del nord d’Àfrica participaran durant 3 anys en un cicle conjunt d’exposicions per tal d’estudiar i reinterpretar l’obra del pintor. Del 2017 fins al 2019 s’organitzaran nombroses activitats relacionades amb aquest artista. Seguidament demanen que quina línia se segueix a la nostra comarca per promocionar l’exposició que hi ha a Gósol i tan sols es  sent soroll de grills: cric-cric, cric-cric... Posteriorment volen saber quines accions es porten a terme per explotar l’estada del pintor al Berguedà i el silenci és tot el que en queda com a resposta. 

Aleshores un dels nostres representants se li  encén la bombeta i treu d’un arxiu el projecte del Camí Picasso. Els llavis dels francesos dibuixen un petit somriure que es va esborrant a mesura que van sabent que el traçat d’aquest camí marcat fa pocs anys no segueix la ruta que van transitar en Pablo i la Fernande l’any 1906. I per què es diu camí Picasso? Demanen encuriosits... i es torna a sentir soroll de grills. 

Es veu que la parella va arribar a Guardiola de Berguedà en tren. Portaven poques coses: una mica de roba, un cavallet i unes quantes caixes atapeïdes de pinzells i olis. Des d’allà van seguir a llom d’una mula el camí ral que passava pel Collet, travessava el riu Saldes pel pont de pedra situat davant la fàbrica del ciment i s’endinsava per la vall del Pedraforca fins a arribar a Gósol. Era massa feina recuperar aquell camí. En van agafar un altre, li van posar el nom de camí Picasso i es van quedar tan amples. 

Els francesos no semblen massa convençuts de la nostra política de gestió cultural. Ja ens ho diuen que els berguedans no en sabem d’explotar els nostres recursos i han de venir de fora a il•lustrar-nos. Comenten que si ells tinguessin Gósol a França ja seria un referent de primer ordre de la ruta picassiana. 

Què pot aportar el Berguedà a aquest projecte? Demanen els francesos. I els grills tornen a cantar. 

S’aixequen. Ja n’han perdut prou de temps. Diuen que d’aquí a 50 anys tornaran a fer un altre esdeveniment d’aquestes característiques i potser aleshores ja estarem preparats.  
Aquests francesos són la repera, se les saben totes.  I nosaltres? Nosaltres continuem amb un pa sobre el cap. 

Ja n’era de visionari en Pablo Picasso.