Bustrencada: Aquesta és la paraula que el cap de setmana passat va utilitzar el meu avi deixant-me completament estorat.

La cosa va anar més o menys així:
Hola paisanu!
Hola avi! Com va?
Bé, nen! Mira, ahir mirant com tallen aquells pins de la Tó em vaig fer una bustrencada.
Com? 
Una bustrencada.
Què és una bustrencada?
Coi! Allò que si t’ho fas al cap et pot sortir una amburnia.

Suposo que llegint això pocs deuen entendre que coi li va passar al meu avi. Jo tampoc ho vaig entendre.

Evidentment, al buscar aquestes paraules al diccionari no les vaig trobar. Després de dir-li al meu avi que no trobava que volia dir “bustrencada” i tampoc una “amburnia” ell me’n va donar la definició:
Bustrecada  - Quan et fas mal picant amb una branca d’un arbre o un tronc del terra.
Amburnia – Nyanyo o bony.

Cada dia em passa el mateix amb el meu avi i la meva padrina. No em refereixo a que no els entenc quan parlen, sinó que aprenc quelcom nou cada dia. 

Els meus avis, com tanta altre gent gran de la comarca, són d’aquells persones que han treballat amb la terra tota la seva vida. Persones senzilles, humils i alegres: gent de poble. Gent la qual quan arriben a grans diu el tòpic: “que vols que t’expliqui jo si sóc vell”, desvalorant-se totalment pel fet de ser grans. La realitat, però, és totalment contraria. Precisament aquesta pila d’anys a l’esquena i el haver treballat la terra és el que els hi dóna tant valor.

Parlar amb el meu avi i la meva padrina és adquirir coneixements populars cada dia. Saber quina herba va bé quan estàs constipat, aprendre que és una bustrencada o saber com es diu aquell cap de roc que sempre he vist. Parlaria amb ells tota la vida i encara no hauria après ni la meitat de tot el coneixement que tenen per oferir-me.

El cas es que en pocs anys tot aquest coneixement popular i patrimoni oral està desapareixent a marxes forçades. Hi ha qui ho atribuirà a la modernitat i dirà que és normal, però tot plegat és un mal plantejament sobre quin paper juga la gent gran a la nostra societat.

Necessitem que tot el bagatge, coneixement, experiència i opinió de la nostra gent gran sigui compartit amb totes les generacions. Si no seguim aquesta màxima perdrem les nostres arrels i qui perd les arrels, perd la seva identitat.