Els motius i el procés (heh, heh) que personalment m’han dut a situar la independència de Catalunya com a prioritat política absoluta, no serien importants si no els compartissin molts ciutadans.
Vaig votar el PSOE del senyor González el 1982 i vaig votar el PSC del senyor Maragall el 1999, tot i que dubto que el PSC fos “seu” i el recolzés en bloc. El Pacte del Majestic i la posterior majoria absoluta d’Aznar em van fer entendre que el futur de Catalunya no podia ballar a la música que toquessin els governs de Madrid, cada vegada més centralistes i prepotents. I el menyspreu amb què van tractar l’Estatut del 2006, tot i l’aval ingenu o pervers del senyor Zapatero, em va disparar definitivament totes les alarmes. No sols havíem de treballar en pro de la independència, n’havíem de fer un vot irrenunciable. Sobretot, sobretot, perquè ens negaven (i sempre negaran) el dret a decidir-ho solets, com a poble sobirà. Si Catalunya, amb la història i el present que la conformen, no és una nació i no té dret a l’autodeterminació, que baixi la Moreneta i s’ho miri.
Personalment, més que l’espoli fiscal (que quina barra), més fins i tot que l’enfrontament constant contra la llengua i la cultura que ens defineixen com a poble (que quins collons), el que no els puc perdonar és la sobergueria de creure’s amb el dret de sostenir una situació tan injusta, tan colonial, fins a la fi dels segles.
Això em va desencadenar els trencaclosques derivats de la prioritat: la independència. Hem hagut de mastegar el senyor Mas, com un xiclet que s’estira i s’estira i de cop sembla que canvia de sabor, des que va baixar de l’avió i va veure la llum de les estelades: si es volia mantenir aferrat al timó, havia de saltar a bord del creuer independentista i liderar la maregassa.
Diria que som molts els que preferiríem un líder menys relacionat amb el pujolisme, fos d’un altre partit o fins i tot de la Convergència renovada. Però les prioritats exigeixen sacrificis i, per desgràcia, sense tot el que implica Convergència en el pla polític, social i econòmic, Catalunya no pot aspirar a esdevenir un estat. No pas per ara. Haurem de continuar mastegant el senyor Mas, si més no una legislatura més (o potser mitja i prou).
I ja acabo, perquè sol ser bo guardar la munició grossa per al final. Si per aconseguir-ho hem de sortir temporalment de la Unió Europa (cada dia més inoperant, cínica i desunida), si ens hem de convertir en un estat pària (com ara Albània) durant dos, cinc o deu anys, benvinguts siguin. Per créixer i per parir, gairebé sempre s’ha de patir.
Catalunya, lliure per fi, PER FI!, de la quimera d’Espanya, serà més imaginativa i expansiva que mai i, rica i plena o anar marxant, sabrà trobar el seu lloc i fer-se respectar en el concert internacional de nacions.
Que així sigui, conciutadans.
Vaig votar el PSOE del senyor González el 1982 i vaig votar el PSC del senyor Maragall el 1999, tot i que dubto que el PSC fos “seu” i el recolzés en bloc. El Pacte del Majestic i la posterior majoria absoluta d’Aznar em van fer entendre que el futur de Catalunya no podia ballar a la música que toquessin els governs de Madrid, cada vegada més centralistes i prepotents. I el menyspreu amb què van tractar l’Estatut del 2006, tot i l’aval ingenu o pervers del senyor Zapatero, em va disparar definitivament totes les alarmes. No sols havíem de treballar en pro de la independència, n’havíem de fer un vot irrenunciable. Sobretot, sobretot, perquè ens negaven (i sempre negaran) el dret a decidir-ho solets, com a poble sobirà. Si Catalunya, amb la història i el present que la conformen, no és una nació i no té dret a l’autodeterminació, que baixi la Moreneta i s’ho miri.
Personalment, més que l’espoli fiscal (que quina barra), més fins i tot que l’enfrontament constant contra la llengua i la cultura que ens defineixen com a poble (que quins collons), el que no els puc perdonar és la sobergueria de creure’s amb el dret de sostenir una situació tan injusta, tan colonial, fins a la fi dels segles.
Això em va desencadenar els trencaclosques derivats de la prioritat: la independència. Hem hagut de mastegar el senyor Mas, com un xiclet que s’estira i s’estira i de cop sembla que canvia de sabor, des que va baixar de l’avió i va veure la llum de les estelades: si es volia mantenir aferrat al timó, havia de saltar a bord del creuer independentista i liderar la maregassa.
Diria que som molts els que preferiríem un líder menys relacionat amb el pujolisme, fos d’un altre partit o fins i tot de la Convergència renovada. Però les prioritats exigeixen sacrificis i, per desgràcia, sense tot el que implica Convergència en el pla polític, social i econòmic, Catalunya no pot aspirar a esdevenir un estat. No pas per ara. Haurem de continuar mastegant el senyor Mas, si més no una legislatura més (o potser mitja i prou).
I ja acabo, perquè sol ser bo guardar la munició grossa per al final. Si per aconseguir-ho hem de sortir temporalment de la Unió Europa (cada dia més inoperant, cínica i desunida), si ens hem de convertir en un estat pària (com ara Albània) durant dos, cinc o deu anys, benvinguts siguin. Per créixer i per parir, gairebé sempre s’ha de patir.
Catalunya, lliure per fi, PER FI!, de la quimera d’Espanya, serà més imaginativa i expansiva que mai i, rica i plena o anar marxant, sabrà trobar el seu lloc i fer-se respectar en el concert internacional de nacions.
Que així sigui, conciutadans.