Fa uns dies vaig portar uns amics a visitar les petjades que un ramat de dinosaures sauròpodes van deixar al seu pas per Fumanya ara fa uns 65 milions d’anys. Per sorpresa meva, una part dels blocs de pedra on havien deixat la seva empremta aquells animals prehistòrics, s’havien esllavissat i trencat, perdent-se una part important del camí traçat pels titanosaures, els hadrosaures i els teròpodes que van viure per aquest verals, al Cretaci superior.

La meva pena per aquesta pèrdua te dos motius. En primer lloc perquè aquest jaciment sempre me l’he sentit una mica meu i us explicaré el perquè. Cap a l’any 1.985, aquella zona era una explotació minera de carbó a celobert i va ser durant les feines que s’hi feien en les parets inclinades de la mina, que el pare d’un amic de la colla que hi treballava, va deixar al descobert unes fileres de forats rodons molt curiosos. Ens dir-nos-ho, hi vam anar i vam veure, meravellats, aquella caminada que els dinosaures havien fet pel Berguedà milions d’anys abans. 

Van ser l’enyorat Lluís Viladrich i la seva esposa, la Montse Gorcs, els primers que van atribuir aquelles successions de clotets impresos a la roca, a petjades d’animals. Posats en contacte amb l’Institut Paleontològic Miquel Crusafont de Sabadell, aquests van encarregar-se de confirmar que estàvem davant d’una de les troballes de petjades de dinosaure més importants del món.

El segon motiu pel que em sento dessolat és per veure, un cop més, com el nostre patrimoni, cau en l’oblit, es fa malbé davant dels nostres nassos i com, som incapaços de fer-hi res. 

Després d’aquell descobriment, va semblar que les institucions locals, de la comarca i a nivell nacional, es posaven les piles per consolidar el jaciment, s’hi invertien diners per convertir-lo en un lloc digne, facilitant-hi els accessos, projectant un centre d’interpretació i posant-lo al mapa dels llocs d’interès del Berguedà i de Catalunya. 

Però desprès d’una arrencada de cavall, va arribar una aturada d’ase. Durant prop de 18 anys, el lloc va anar degradant-se sense remissió. Les obres del centre d’interpretació, que havien iniciat els treballs a començaments de segle, s’han anat aturant i la seva estrena, ajornant-se un cop i un altre. Quan semblava que s’inauguraria el 2010, nova aturada i som al 2017 i que jo sàpiga, encara no té data.

Però arribats a aquest punt, em pregunto: què interpretarà el centre el dia que es posi en marxa? 

Les petjades que una casualitat va fer que veiessin la llum, han anat perdent definició, s’han esborrat davant dels nostres ulls i el maig passat, finalment, una part destacada de més de 1.200 metres va desaparèixer.

I no serà pas que no s’hagi advertit d’aquesta situació manta vegades. Ho han dit durant anys des de l’Institut Català de Paleontologia, els ajuntaments i des del mateix Consorci de la Ruta Minera del Berguedà, que és l’organisme que en té cura. 

És una llàstima que un jaciment declarat el 2014 “Bé Cultural d’Interès Nacional” i que el 2002 va ser proposat candidat a Patrimoni de la Humanitat, hagi acabat d’aquesta manera.

Aquests dies han acabat els treballs que hi han fet tècnics del Departament de Cultura destinats a consolidar el que queda i fer-ne un estudi integral per “protegir, conservar i posar en valor” el jaciment de Fumanya. Tan de bo que aquest cop sigui veritat, però deixeu-me que desconfiï.

Desconfiança perquè no és pas el de Fumanya un cas únic de patrimoni abandonat. Només per posar-vos uns exemples, us podria parlar de l’església i el monestir de la Portella, de la Torre del Comte de Fígols, de l’Església de la Mare de Déu de la Consolació, de La Fabrica i el Xalet del Clot del Moro...continuo?

No sé perquè, però massa sovint tinc la sensació que arribem tard i malament en la conservació del nostre patrimoni, el valuós llegat que ens ha transmès la història i que, en una comarca que es vol turística, hauria de ser una prioritat.