Podria semblar pretensiós, provincià, ingenu, ignorant, exagerat. Fins i tot podria tenir cert to “lliberal”: entre nosaltres viu un dels escriptors vius en català que més bé dominen el llenguatge, qui coneix els secrets de l'orgasme que menen a les metàfores. És el latifundista de les comparacions, la trallada de prosa alliberada de l'escola anglesa, l'excel·lència en singular de la novel·la russa del dinou i, alhora, qui millor encarna l'esperit maragallià de la paraula donada que raja de la font de les muses punkis.

Massa vegades és difícil dirimir entre els que es fan dir “literats”, “escriptors”, “poetes” o fins i tot allò tan retrògrad i nauseabund d'“intel·lectual” (amb aquella pàtina de militant del PSOE que estiueja a la Costa Brava, amb nàutics i americana de pana amb colzeres) i els que realment ho són sense que els pugui caure la cara de vergonya. Tota aquesta colla d'adoradors infectes de l'Antonio Gala o de l'argentí aquell dels contes filosòfics de pa sucat amb oli haurien de demanar perdó ja abans d'obrir la boca i que et perforin les orelles i la raó amb les seves reflexions literàries carregades d'autosuficiència, pompositat (això quan no siguin de ridícul. I estic sent molt generós) i bossa cotilló metalingüística quan no han passat mai de qualsevol llibre que tingui tapa tova i més de noranta pàgines. Però és clar: això no mola. No és gens “trendy”, molt poc “amazing”, sense gaire “flow” i amb poc “charme”.

El Jordi, el Cussà, esclar, ha esdevingut un tòtem de referència per a tota una generació de lectors berguedans i forans, i no solament per l'extens corpus literari que atresora, sinó també per la gran qualitat de la prosa, del vers, de les acotacions, del treball d'orfebre cada vegada que es posa davant del teclat. I també, ofcurs, per la seva tasca de magne traductor de l'anglès, preferentment, d'autors reconsagrats. Una veu pròpia que el fa únic, singular, autèntic, original. Una ploma carregada d'ironia, d'humor, mala bava, de fons d'entranya, de veus múltiples i variades, de coneixement profund de la feina i de l'amor per cada paraula.

Has de ser un putu amo per saber fer això i que, alhora, no vagis de perdonavides i de dandi que torna de les Amèriques amb les butxaques plenes de quartos. Ni amb aquella condescendència i menyspreu amb què solen tractar la resta de mortals, pàries de l'amorfisme i del “tu no t'has llegit l'Ulisses de Joyce. Ni se t'acudeixi dir-me res”. Doncs l'Ulisses de Joyce és una bona merda, ja ho dic jo. I què? Com sempre, haurem d'esperar que es mori perquè els del suplement de cultura de La Vanguardia es dignin un dia a pujar a Berga (si és que saben on és) i a omplir les seves pàgines de panegírics i lloances més falses que un duro sevillanu per a un autor que aleshores descobriran i que, oh sorpresa!, com que no era de Barcelona, ni tan sols n'havien sentit a parlar. Hi ha vida més enllà de l'Horiginal.

Mentrestant, jo continuaré compartint-hi taules i volls, versos i riures, escenaris i fums, i fent-li el millor dels homenatges, que és llegir-lo i, sobretot, rellegir-lo, i, en 'cabat,  endreçar-lo allà on toca, a la biblioteca, entre Cortázar i Dickens.