Hi vam néixer. És nosaltres. Qui som. Per què som on som. Fets de grava, d'argila, de pedres, d'herbes o de llambordes i d'asfalt. Som qui es carregava els fanals i deixava la porteta oberta, on hi ha els cables, al costat de la vorera. Som la pilota mig estripada que es quedava penjada a les teulades dels veïns. Som la sal i l'oli de la porta del costat, quan ens en faltava perquè la mare se l'havia descuidat. Som la cara amable del tiet a qui li deixàvem les claus per si mai ens quedàvem tancats a fora. Som les nits d'estiu a la fresca, traient les cadires de vímet i de fusta del rebedor de casa els avis, els petards i les piules de les fogueres de Sant Joan, l'embotit i els pamtomàquets amb tastet i rom cremat.

Som més enllà d'on érem perquè hem perpetutat una manera de fer, ens l'hem feta nostra i hi hem excel·lit quan l'hem recordat i revalorat, quan hem tornat enrere per arribar un tros més enllà. Som la plaça del Forn per Santa Anna, els veïns i la il·lusió, els somriures i els acords, la feinada i la recompensa. Som el retrobament i la conversa amb la rebequeta per a quan refresca, la cervesa a la mà i el ritme basculant dels malucs. Som peus descalços sense sorra, però sobre rajoles esquerdades i paviment engrumollat, som l'Angelina i l'esperança, som joves i vells per no perdre el nord ni la brúixola. Som l'arrossada de Bagà i la de Sant Sebastià a Olvan, som els jocs de cucanya pels carrers de la Pobla, som els jocs de nit dels nens de colònies i estades de Vilada i Borredà, som la dalla de la festa del segar i el batre als camps d'Avià, som el repòs dels concerts a l'església de Guardiola, a Pedret i a l'església vella de Gironella. Som els templers del mercat de Puig-reig, els cargols de Sant Jordi, les pedres de Castellar de n'Hug, les fonts de Cercs. Som els envans de les parets que encara resten drets de les cases dels miners de Sant Corneli. Som la soca entrebancaire del Pi de Castellar del Riu. Som els que truquen als veïns del carrer Mestre Ribera per convidar-los a fer un sopar de barri. 

Som els néts de les bruixes que no van poder cremar, la guspira que algú va donar per apagada, l'ortiga que creixia a les margeres i que encara continua sent un solar enmig dels edificis, el clavegueram que sobreeixia cada cop que hi havia una tempesta, la vorera desgastada per la força dels pneumàtics. Som els no subvencionats per no haver de deure a ningú. Som el camp sense portes a les iniciatives socials. Som la viva cultura popular que volen morta i oblidada. I també som les germanes Guitó, el Grandia, la Rosalia, el Quim... i totes les persones que van coincidir a fer créixer un poble, un barri, un carrer, un veïnat i que les nits d'estiu berguedanes surten al carrer i recorden com recordaven i ho expliquen a l'Ivan i a la Vanessa, al Bernat i a la Maria, i sopen junts entre vi dolç, taulons i cavallets, i que ara prenen el testimoni de continuar teixint anhels i somnis i vides des de casa i per a les cases, de donar llum als fanals fosos i d'aportar rius de riures i ritmes després de la pluja.