No en quedava altra. Érem massa. Una massa de gent uniforme, valenta, solidària, constant, desobedient, heterogènia. Érem massa perquè no teníem por i era l’hora. Una hora que encara no ha fet la volta sencera. De sota la pluja de garrotades, escuts, cosses i empentes en va sorgir gent bonica. Homes, dones, canalla... tots sota un mateix estendard i amb la consigna clara de no defallir. Institut. Valldan. Jutjat vell. Biblioteca. Casino. Pavelló de Suècia. Plaça Maragall. Centre Cívic. Cal Rosal. Col•legi de Sta. Eulàlia. Amics. Família. Veïns d’escala. Companys de feina. Caps. Assalariats. Autònoms. Caps. Una barreja preciosa i amb un sol objectiu. Una marea de gent disposada a defensar un dret elemental en una societat que s’autoanomena democràtica. 

Un gest tan, tan simple, però, alhora, tan potent com posar un tros de paper dins d’un recipient. La imatge era poderosíssima i, de tan elemental i òbvia com semblava, ens fèiem creus que algú, fos qui fos i vingués d’on vingués, se li acudís avortar-ho. Mòbils carregats de bateria. Bateries externes. Pecés. Guatsaps. Essamaesses. Twitter. Facebook. Instagram. Apepés de mitjans de comunicació internacionals... sense l’era tecnològica i l’accés a la xarxa, probablement l’èxit del qual encara avui es parla hauria estat o bé un desastre o bé hauria tingut una repercussió molt minsa. Tothom té un mòbil. Tothom té una càmera a la butxaca. Tothom pot exercir de “periodista” i penjar-ho en qualsevol xarxa social. La rapidesa, la immediatesa... poden esdevenir, però, un bumerang si no aprens a discernir i a filtrar l’abundant sobreinformació que ens arriba. I no hi havia temps de mastegar-ne una que ja n’arribava una altra. 

La implicació i predisposició de la gent va ser espectacular arreu. I si, a aquest fet, hi sumeu les trolejades que s’anaven sabent d’arreu del territori perquè la gent pogués exercir el seu dret de vot, aleshores la satisfacció ja era completa. Un país tan petit, des del qual des del dalt d’un campanar es veu el campanar veí, una gent amb tanta consciència de ser, d’existir i de voler-se existint en harmonia amb la resta de gent, amb els dels sí, els del no i els del vot en blanc. Amb tots. Però tots abrigats sota el mateix paraigües. 

I ja ha passat més d’un mes. Ocupats, amb mig Govern al trullo i l’altre a l’exili, amb els comptes embargats i els Mossos i l’ensenyament sota la tutela dels ministeris de Madrid. I ja ha passat més d’un mes. I aquí seguim, tossudament alçats. Perquè ja no es tracta de si són els teus o no. Ja no es tracta de si em cauen més bé o no. Es tracta que tenim els nostres representants legítims entre reixes i la segona autoritat del país en llibertat després de passar una nit a la presó i de pagar la fiança gràcies a la confiança de la gent. Perquè es tracta de democràcia. I de dignitat. I de resistència. I de compromís. I de perseverança. I de lluita. I de força. I d’orgull. De sobreviure, al capdavall. Perquè junts som més forts, som imparables tant si ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, com si ho fem més tard. 

Perquè hi ha aquest fil invisible que ens uneix a tots, més enllà de negres o blaus, de vermells o blancs, que és la mirada en construir un lloc millor per a viure. I no ser tan egoistes per a voler-ho sols per a nosaltres, sinó per als nostres fills i els fills dels nostres fills. Perquè ens mereixem, es mereixen i es mereixeran que els lleguem dignitat i compromís. Només ens tenim a nosaltres i només podem aportar mans i cap i esforç. Perquè ja ha arribat el dia en què no hem pogut més i ja ho estem podent tot.