A causa de la meva feina, em passo el dia a la carretera i, per sort o per desgràcia, sóc testimoni directe de conduccions temeràries i de problemes de trànsit. També dono fe que tot això de la crisi era mentida; era una estafa. Quan els divendres torno a Berga per la C-16, a la llunyania ja endevino els punts vermells dels cotxes que estan parats a la recta de Cal Rosal. Amb el meu Panda d’empresa, em desvio per dins de Cal Rosal per fer-me el puta i no menjar-me la cua que s’endevina fins més enllà del túnel de Berga.

Cua. Cua. Cua. I si vaig a buscar la carretera vella del Molí del Castell... cua. Q7’s, X5’s, Cayennes, Evoques, GLA’s, Jaguars... barrejats amb Fiat Tipos, Ibizas, Mégannes, Fiestas... tots cap a la Cerdanya o cap a Andorra. Amb el provincianisme que ens caracteritza, quan arribes a Berga veus moltes persones badant perquè molta d’aquesta gent passen per dins de la ciutat per provar de guanyar temps i encarar cap al revolt dels Oms, La Cabana, carretera vella de Cercs i enllà. No paren a Berga. No paren a Cercs. No paren a Guardiola. No paren a Bagà. Els diners d’una hipotètica parada al Berguedà per sopar es destinen a pagar el túnel del Cadí. Els meus conciutadans baden amb els cotxassos que circulen per dins dels carrers de la ciutat potser tot esperant que parin i que els portin diners fresc, com a “Bienvenido, Mr. Marshall”. I a esquiar tant hi van els que es poden pagar aquests vehicles com els que van amb utilitaris. Aleshores, quina excusa hi ha quan traiem els diners?

Potser el nostre problema, impossible de resoldre, és que Berga no es diu Bor, o Guils, o Urús, o Martinet, ni els Rasos de Peguera es diuen Masella o la Molina. Per a tota aquesta gent només som la ciutat que queda a l’esquerra pujant cap a la muntanya i que ni tan sols té cap atractiu ni per a quedar-s’hi a sopar o a xafardejar patrimoni o excursions. Desconec fins a quin punt pot fer-hi quelcom el Consell Comarcal o els ajuntaments de la comarca, si cal un ens que aglutini els diversos establiments o punts turístics... o si, al capdavall, el problema és tan senzill que no tenim neu en abundància ni la tranquil·litat d’un poble perdut enmig del pla de la Cerdanya o l’Alt Urgell. Tampoc la carretera és el problema (tot i ser d’un carril per banda a partit de Berga), ja que tota la gent que hi puja està disposada a aturar-se, posar primera i arrancar cada deu metres fins a arribar a la seva destinació.

Potser és que fa temps que hem descobert que res no val la pena. Per a què? Esforçar-se i invertir temps i diners en quelcom que saps que, ja d’entrada, està perdut? No es pot competir amb municipis que, per atzar, estan ubicats dins d’una zona en concret i disposen d’uns serveis i d’unes infraestructures de les quals nosaltres no en disposem. La nostra lliga és una altra. Però potser sí que podem oferir alternatives i ofertes i ser competitius en preus, atenció al client, servei i qualitat. Trobem un fil comú, estirem-lo i mirem fins on arriba. El que molt em temo és que després, com sempre, cadascú remi per la seva banda i allò tan mosqueter del “tots per un i un per tots” se’n vagi en orris i fem la guerra pel nostre compte. 

Fa temps que sento a dir que la comarca té potencialitat turística. Es veu que és un molt bon territori per a les curses de muntanya i el “running”. Sembla que ara es disputaran algunes proves pel Berguedà i que, d’alguna manera, es recuperarà la Sailfish, que fa escassos mesos vam veure com se l’emportaven cap a una altra banda. Doncs espremem això, donem-hi valor i no ens deixem perdre el poc que ens pugui quedar. I, mentrestant, que les administracions i els agents turístics provin d’obrir altres vies, facin consultes, obrin espais per debatre per saber cap on volem menar la comarca. No es pot ser tan ingenu com per pensar que podem viure d’oferir patates emmascarades o pèsols negres i dels cinc dies de Patum. Cal quelcom més i la implicació de tothom. Originalitat, constància i convicció.