“El Carrer Major de Berga? Sí, home, i tant! Veu aquell carrer que puja amunt amb aquell trunyu de rajoles de la plaça Sant Joan que ja estan mig esquerdades i que no hi ha passa ni cristu un dissabte a la tarda? Doncs per allà.”

Així podria començar perfectament la descripció del nostrat carrer Ciutat per a un forà. En honor a la veritat, cal dir que la realitat no dista gaire de la hipèrbole. Això quan la hipèrbole no es menja una realitat a voltes sentenciada ja d’antuvi. El que els diversos ajuntaments (de tots els colors) no han sabut fer al llarg dels anys, i quan, tímidament ho han intentant, ho han fet tard i malament, ho ha hagut de fer (com de costum) el poble; en aquest cas, els comerciants. 

Recollint el guant de l’article del Carles, m’hi afegeixo per dir que podrien haver lliurat la seva sort comercial als ingenus passejants forasters que esperen trobar l’“artèria” típica de cada capital de comarca i que, després de fer gastu en algun dels bons restaurants de la comarca, paren a fer unes compres abans de tornar a l’Upper Diagonal. I a esperar si, malgrat els carrers secs, els plovia als calaixos. Doncs un dia van decidir que ja n’estaven tips i que calia fer quelcom més per dotar la ciutat d’una “infraestructura d’Estat” que, en un poble, són els carrers i la gent que se’ls fa seus. I van liar un pollastre amb la idea de les tapes del Berga Bolet: un dia de merda gris, amb fred i que, malgré tout, va ser tot un èxit. 

La gent va respondre i va omplir de vida el centre de la ciutat, amb música en directe en diversos establiments i unes viandes exquisides, amb premis inclosos. I si a tot plegat hi sumem la Festa Major del carrer (Santa Anna, Mare de Déus dels Àngels i de les Neus), en què els establiments obrien fins a la nit i ho conjugaven amb diverses activitats, tenim que aquesta és la línia que encertadament (i tossudament alçats, amb molt d’esforç i sacrificis) van decidir prendre els membres de l’UBIC.

Però a la lúgubre turba bolxevic, lluny de saciar la seva set de venjança i acarnissament, els va faltar temps per començar a “rajar” de tot i que una flor no feia estiu i altres collonades per l’estil. “Ladran, Sancho; luego cabalgamos”. I els comerciants de nou es van treure de la txistera una Ruta del Vi Calent i, al Vall, els tions gegants i les figures amagades als comerços. I, ni que fos per uns dies, va tornar aquell carrer Major que tant estimava mossèn Armengou, de la gent passejant, dels badocs dels aparadors i els calaixos plens.

Si no hi ha més comerços al carrer Major és per la poca (o nul·la) voluntat de l’Administració (més enllà de quan es recorda de fer-hi pujar els tirabols per Corpus), pels llogaters flipats que demanen uns preus que estan fora de mercat actualment i per alguns bona fe que es pensen que obrint una botiga sense fer un estudi de mercat previ sobre el seu sector o àmbit de venda en què volen operar podran sobreviure més enllà de mig any. Que sí, que la qualitat i la proximitat i tal, però cal alguna cosa més. 

Però amb aquesta estètica “old fashioned” que tot anirà bé sense cap esperança, sense cap esforç, sense cap constància, sense cap exigència, sense cap remordiment, perquè sí, “perquè som els bons i guanyarem”, només amb rancúnies, tedis i forats, amb la trompeta, la cabra i l’escala, no anem enlloc. Els valents, els que volen repetir, els que volen vendre amb fred i pluja i amb un dia de merda. Però amb somriures. Aquests són els meus.