Fa pocs dies, mentre feia el cafè despertador del matí, vaig coincidir amb un conegut que feia força temps no ens vèiem. Després de saludar-nos i recordar-nos el temps que feia no ens veiem, em va comentar la seva preocupació que tenia sobre el tema de la situació laboral en general però a la nostra comarca en particular. Sembla -em deia- que la comarca és com aquell cavall de carreres que tothom pensa que corre per l’interès de guanyar la cursa i en realitat el que fa és córrer per desempallegar-se el més aviat possible del pes que porta al damunt, així en aquesta comarca, tenim la mania de fer les coses sense cap sentit lògic i sembla que busquem sempre la part més amagada de les persones, de les institucions, de les associacions, de les empreses i dels comerços que ens envolten, mirem, observem i esperem que el sant faci un pecat, així com esperem que la persona més atea es deixi veure sortint de l’església, per pur plaer de poder-lo criticar i tirar-li en cara la seva manca d’afirmació en les seves idees.

Ell havia tingut tota la vida un petit negoci familiar, que havia heretat i tot i els esforços per mantenir-lo obert va decidir tancar-lo no fa massa temps. Ara, -comentava- vaig repartint currículums i quan els llegeixo sembla que jo sigui un intrús en aquell paper, com si algú altre s’hagués pres l’interès d’escriure una petita biografia meva sense haver-se documentat massa. Podria afirmar sense témer a equivocar-me que la part amb més valor és la cola amb que enganxo la meva foto.

A la comarca hem agafat el costum de fer-nos l’harakiri sense pressa, poc a poc, de forma contínua i potser un xic agònica, com la teoria de l’escorpí quan es veu en perill de mort i s’acaba matant ell mateix. Això era el que explicava el meu amic, segurament que empreses petites o grans, negocis, clubs, ciutadans i institucions, hem acabat per donar la feina i fer les compres a empreses de fora de la comarca bé desplaçant-nos o bé per internet, sense pensar que aquests, no revertiran els seus diners a la nostra comarca, no apuntaran els seus nens als nostres clubs, als nostres gimnasos ni vindran a fer la compra el dissabte al mercat.

La preocupació del meu company era que estem “globalitzant”, donant vida a empreses de fora i, entretant, estem desinflant el nostre globus econòmic. La llàstima -continuava- és que no hi ha ningú directament culpable amb qui carregar la nostra ira i l’únic consol que trobo és que igual que la teoria de l’escorpí és una falsedat, espero es vagi imposant la necessitat del sentit comú i deixem de tirar-nos arsènic a la copa que oferim per fer un brindis.