Quan en fas cinquanta, com és el cas, s’acostuma a fer una ullada enrere per veure la traça del camí fet i poder seguir endavant sabent d’on vens. I aquests dies, recordant la infantesa, se m’ha fet estrany i llunyà el record d’anar d’excursió o de passeig i poder parar a qualsevol font a apagar la set del trajecte, sense ni pensar, per un moment, que l’aigua que en rajava podia no ser bona.
 

Fa uns dies, tot fent una passejada amb els pares pel Parc del Lledó, vam veure un noi, d’una colla que havien fet bivac allà mateix, que s’amorrava al doll que sortia, generós, d’un dels brocs de les fonts. La mare, sabedora que fa un temps hi havia un rètol que deia que l’aigua que en brollava no era potable, li ho va dir. El noi ens va fer saber que n’havia begut tota la setmana. Mal assumpte, vaig pensar. I ara mateix encara no he tret l’entrellat de si no se’n pot veure sense posar en perill la salut o bé torna a ser l’aigua de sempre. El mateix em passa amb les fonts del Guiu, dels Segadors o la Font Negra.
 

Abans, pujant a Queralt pel camí de la Baga, podies fer unes quantes parades a aquestes fonts i fer-hi un glop d’aigua fresca i bona. I hi veies cues per omplir garrafes i gent que hi berenava o sopava, omplint les gerres i els gots, sense cap mirament. Ara amb prou feines hi veus una persona despistada que hi beu. En el cas d’aquestes fonts, uns rètols advertien, fa un temps, que es tractava d’aigües no potables o no recomanables sanitàriament i la prevenció es va escampar. El cas és que, ara, ja no n’hi ha de rètols o bé són pràcticament illegibles i per tant, no podem saber del cert si l’aigua que en surt és potable o no. Perquè ja se sap que les aigües de les fonts de muntanya, mai han estat tractades sanitàriament i d’això es tracta, precisament, de poder gaudir de la seva puresa amb totes les conseqüències però una altra cosa ben diferent és si la petja humana les ha fet perilloses per la salut i ja no és recomanable abeurar-hi. Això últim em sembla que hauríem de saber-ho per evitar-nos, en el millor dels casos, un bon mal de panxa. 
 

Hi ha algú que les hagi analitzades per saber si podem tornar a beure’n amb la mateixa tranquil·litat de fa anys? I si s’analitza, no estaria bé fer-nos-ho saber? La fama de les fonts del Berguedà i, en particular, de les que envolten el massís de Queralt a l’entorn de la Riera de Metge, es va escampar tant que fins i tot hi ha una sardana dels anys 20, de la que n’és autor Nicanor Pérez, amb lletra de Ramon Torrens, titulada “Aromes de Queralt” que en canta les excel·lències. 

“Regalada amb riques fonts, tota verda i tota ufana, de la Vall de Montserrat, si l’han feta sobirana.”

“De les cimes del Queralt, les aromes sanitoses. Bones aigües i abundoses pel remei dels mals”.

M’agradaria poder tornar a veure com es retorna a aquestes fonts la seva dignitat i propietats originals, però si això no fos possible perquè les hem espatllat definitivament amb el creixement desendreçat de les últimes dècades, com a mínim, que puguem saber quina aigua en raja i en quina d’elles podem aturar-nos a fer-hi un glop i omplir la cantimplora per continuar la caminada amb tota tranquil·litat i amb un bon gust de boca.