Tu rai que tens feina! Aquesta és una frase que d’ençà va començar la crisis estic acostumat a sentir dirigida als joves. La realitat, però, és que aquesta frase no anima ni consola ningú, ja que bona part del jovent que treballa dins i fora de la comarca ho fa en situacions precàries.

Aquesta situació és obvia només posant per exemple les converses del meu cercle quotidià a Berga. Del jovent que ha decidit quedar-se a la comarca o ha pogut fer-ho, el que té la situació més bona, laboralment parlant, té un contracte de pràctiques per un any o quelcom semblant que no inclou ni la paraula vacances. Els que no tenen això, solen sobreviure amb el que els modernets anomenen minijobs o com dic jo: mini blowjobs.

Bona part del jovent de la comarca trampeja dues o tres feines, alguna en negre, per tal d’aconseguir un sou que com a mínim els permeti no dependre del seu nucli familiar en les despeses quotidianes més bàsiques. Amb aquestes feinetes, però, ningú no pot pretendre independitzar-se. De pisos buits i que demanen a crits que hi visqui algú n’hi ha de sobres, però bona part dels joves no es pot permetre viure sol. Com a molt, n’hi ha que comparteixen pis en alguna altra ciutat, tal com fa molt jovent berguedà que viu i treballa a Barcelona (teòricament independitzat), però que al no arribar-li el salari ni per a pipes, ha de compartir el pis i les seves despeses amb 3 o 4 persones, tornant el cap de setmana a casa els pares.

D’altres ja no tenen ni la “sort” de tenir minijobs. Treballen en alguna empresa a través d’una fantàstica ETT amb un contracte de feina per a 100 dies. En aquests casos, m’he arribat a trobar coneguts que després de dies de no trucar-los en una setmana els truquen 5 vegades avisant-los un parell d’hores abans que han d’anar a treballar. Per postres, si dius que no, atén-te a les conseqüències... Senyals que si no vols treballar amb aquestes condicions és que ets un pòtol o no ho necessites i ja hi haurà algú altre que ho farà. A part, al dir que no, t’arrisques a caure al final de la llista d’aspirants, i no et tornen a trucar per cap feina fins al cap de molt temps. 

En aquesta línia de precarietat laboral he arribat a veure casos tan extrems com gent que per no fer hores extres, les quals no són obligatòries, l’han fet fora de la feina. Ja se sap, val més un obrer callat que fa 50 hores que no pas un que es queixa i només vol fer les 40 obligatòries. Sort n’hi ha que el 3x8 està implantant de manera oficial i obligatòria des de l’any 1919. A part, quan s’és despatxat per un motiu com aquest, la rumorologia local s’encarrega de fer sentir culpable a aquella persona perquè no ha volgut fer hores extres... Amb l’atur que hi ha i encara té la barra de queixar-se...

Tot plegat em fa riure. Amb l’excusa de la crisis ens hem acostumat a que no tens dret a queixar-te malgrat tenir una feina de merda (les coses pel seu nom) que no et permet ser independent ni viure dignament. La canterella de “és el que hi ha” i el “tu rai” ens està calant fins al moll dels ossos. La qüestió és emmascarar això, una feina precària sota el nom de minijob i fer-te sentir afortunat de treballar en una situació precària. 

No es tracta de que la gent no vulgui treballar, simplement vol fer-ho dignament i sentir que no els exploten. Protestar, sindicalitzar-se i dir les coses pel seu nom hauria de ser quelcom normal. L’excusa que amb la crisis tot s’hi val, que ens hem de conformar i rebaixar-nos, no és vàlida. No ens hem de deixar colar aquest gol.

Que ningú ens arrabassi la dignitat i els nostres drets amb excuses barates. Com molt bé deia la meva àvia: “Yo soy dueña de mi hambre”.