Després de tres mesos intensos les negociacions entre CUP i JxSí acabaven en un pacte que permetia investir un president. Rodes de premsa, corredisses i orelles atentes per saber com acabava la cosa. Dins de les declaracions que es feien s’esmentava la paraula autocrítica, la qual semblava anar només per una banda... Al meu parer, però, aquest exercici d’autocrítica caldria que el fes tothom, ja que tres mesos han donat molt de si i s’han vist/sentit coses força surrealistes (per dir-ho de manera suau). Quan dic tothom no em refereixo només als partits polítics i la seva gent (alguns dubto que en facin ara quan no n’han fet mai), sinó també a la gent de peu de carrer.

Tres mesos donen per molt. Donen prou perquè aquest país hagi deixat sortir de la caverna tots els “hiperventilats”, els quals a les xarxes socials han trobat camp abonat perquè en lloc d’haver-hi un debat respectuós i sincer, hi hagi hagut demagògia per un tub i “intents” de discussió que simplement eren intoxicacions, acusacions i insults gratuïts. Jo em pensava que les discussions es feien sempre des del respecte i aportant arguments de pes per tal de rebatre a l’altre. En aquest camp tampoc hi han ajudat gaire els opinadors “professionals”... Personatges que habitualment són ignorats perquè són uns intoxicadors passaven a ser gurus de la opinió pública. Això sí, un cop acabat el xou tothom a arriar veles i a esborrar proves si és que l’havíem liat fort. D’autocrítica, a ells, no els en cal. Tot plegat semblava un concurs de qui la diu més grossa...

Dins d’això, també hi hagut el fet de que els caps de turc de la CUP només han estat dones pel simple fet de ser-ho. Molta gent s’escudava dient que eren les “cares visibles”, quan diria que n’hi ha moltes més. Podria fer una llarga llista de frases i insults gratuïts, però penso que tampoc cal reproduir-ho. El patriarcat es mostrava en tota la seva esplendor i certa gent l’aplaudia obertament.

Durant aquests dies també s’han acabat d’accentuar comportaments d’exaltació patriòtica en què amb una estelada penjada a l’esquena tot s’hi val: No raonar, insultar a qualsevol persona que consideris espanyola o unionista i acusar a qui no comparteixi la teva visió de com s’han de fer les coses o ha de ser el nou país de botifler.

L’Espanyolisme més ranci fa anys que està retratat i em dol veure que hi ha gent que cau precisament en el mateix parany que el retrata: Rancior i feixisme en estat pur. Si haig de posar un símil, aquests exaltats em recorden al típic paio americà de les pel·lícules: Mentre fa una barbacoa al maleter del seu cotxe en un pàrquing porta la bandera nacional lligada a l’esquena, un rifle a la mà i es fot una birra tot dient que amb l’excusa que el seu país és el més ben parit del món ell es pot pixar a la boca dels altres.

No crec que ningú estigui per sobre del bé i del mal. Moltes vegades jo mateix estic apunt de dir algun disbarat o parir algun bestiesa per algun rampell, però miro de comptar fins a 10, raonar un mica i no caure en les aptituds com aquestes que tant detesto. 

Un altre error del qual haurem de fer autocrítica és el de pensar que per assolir la independència només hem de votar una vegada i manifestar-nos cada 11 de setembre. Tot això va començar precisament perquè el carrer va desbordar les institucions, per tant, si volem que una part de la nostra terra sigui lliure (la nostra terra va molt més enllà de les cases d’Alcanar i el Pertús), justa i realment democràtica caldrà sortir moltes vegades al carrer. Com deia un berguedà: “Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi!”