El futbol mai m’ha apassionat gaire, de fet, durant uns quants anys en vaig arribar a prescindir totalment. El curiós del cas és que a l’ESO ens fèiem un fart de jugar triangulars a l’hora del pati i que recordo amb especial afecte el dia que el Barça va guanyar la segona Copa d’Europa (la del Rijkaard). Tot i això, crec que mai he arribat a compartir la passió i el hooliganisme que alguns amics i companys tenen per aquest esport.

Tots els camins porten a Berga, i després d’estudiar a fora fa un parell d’anys vaig tornar-me a instal•lar permanentment a la ciutat. Un dels primers problemes que em vaig trobar és que tothom anava molt ocupat i poques activitats hi havia per socialitzar entre setmana... La majoria de gent segueix la rutina casa – feina – casa. Que voleu que us digui, a mi aquesta rutina em mata. De cop, un amic va dir el següent: “Collons, per què no vens a veure el futbol?”

Dit i fet. Sense tenir-ne ni idea de futbol em vaig apuntar a una de les poques activitats de lleure que pots trobar en un poble on la meitat dels habitants foten el camp entre setmana. La qüestió és que vaig constatar dues coses: que tot lo que no m’agradava del futbol seguia igual i que a part de mirar el partit feies petar la xerrada.

Seguint aquesta via, el mes passat, de retruc, vaig acabar veient un partit del Fulham (segona divisió anglesa) a Londres. La primera sorpresa va ser veure que l’estadi era a tocar del Tàmesi, enmig d’un barri ple de casetes i que per fora semblava una fàbrica de finals del S.XIX. Per dins la cosa s’havia anat remodelant, però les grades de fusta, el passadís d’entrada amb un parell de guinguetes a tocar del riu i una caseta d’estil britànic situada al corner que serveix de vestidor seguien intactes. Sigui pel motiu que sigui, l’estadi defugia les obres llampants, titàniques i plenes de propaganda que són actualment els estadis de futbol.

Un cop assegut a les grades l’ambient també em va agradar. Potser no era l’afició més animada del món, però la sensació que donava era la de públic familiar, amb una mitjana d’edat força alta i amb pinta de ser gent del barri de tota la vida. L’efecte era que molta gent anava a passar el dissabte a la tarda al camp de futbol local.

El que més em va xocar, però, va ser el post-partit. Al sortir de l’estadi encara quedaven alguns aficionats comentant la jugada. De cop, un jugador que s’havia acabat de dutxar va sortir dels vestidors amb la motxilla a l’esquena i es va posar a parlar amb els aficionats com qui surt de la fàbrica i es troba els companys de feina. D’altres jugadors també van sortir i dient-los adéu van enfilar carrer amunt per anar a buscar el bus o el seu cotxe que tenien aparcat tres cantonades més enllà. Vaig trobar genial la senzillesa i la normalitat amb que es tractaven/comportaven. 

Podria fer una llista interminable de tota la merda que porta i comporta actualment el futbol, però dient que és un fet que cal repensar-lo en tots els sentits diria que ja n’hi ha prou. Penso que per fer-ho, segurament, ens cal més Fulham i menys Barça. El futbol, com qualsevol altre esport, hauria de ser quelcom normal i no tan allunyat de la gent a peu de carrer. Que algú es pugui guanyar la vida dedicant-se al que li agrada ho trobo lògic, però que  es cobrin milions i als mitjans en parlin cada dia (quan realment no hi ha res a parlar) no.

Segurament la filosofia a seguir és una mica la que vaig veure a allà: humilitat, quotidianitat i normalitat. Treure el futbol de ser “l’opi del poble” i un alienant, convertir-lo en un simple entreteniment i esbarjo a compartir. Bàsicament tornar al que penso que devia ser aquest esport quan va arribar a la comarca i quatre tius es dedicaven a empaitar una pilota en algun camp de la Pobla de Lillet.

Segurament ens calen més patatals plens i menys camps nous.