L’hivern llangueix entre somriures estúpids d’un fred que també expira i l’ànsia nerviosa d’una cita adolescent d’arribar a casa i sentir-te vulnerable, altra vegada, com sempre una altra vegada, i derrotat. Perquè l’hivern hauria de durar sempre. L’hivern és els dies de mandra i les cares tristes i trencadisses en una ciutat d’interior de comarques. L’hivern és l’abric de pell girada del pare i el pràctic fins a les orelles el dia de Tots Sants. És el perfum vellutat de la mare i els flamets de casa els avis. Són les fustes travesseres, els negres saturats que no són grisos, els mentolins d’eucaliptus i limonmelissa. L’hivern és sortir del Patronat els dijous al vespre i que plogui. És la batalla perduda en què no perds la guerra, el caminar pendolar per carrers perduts abans de l’alba i el cruixir de les rajoles mal posades.

Els bassals de llot prop de Graugés i les botes cansades en arribar al portal de casa. El badar absort en veure els fills que juguen i l’espetec tediós dels tions a la xemeneia. El xarrup tímid per la riba del plat fondo quan dines entre setmana a casa els pares i les faroles dibuixen aurèoles al voltant d’un jardí sec ple de branques. El son pregon de la migdiada de tres hores i el tedi infinit de les tardes de diumenge. La cara feliç de la dona que estimes que s’ha adormit al cotxe en tornar del teatre enmig d’una carretera fosca fins que endevines la recta de cal Rosal abans d’encarar casa. El tel de la tassa de xocolata al balcó i la cendra que consumeix el cigarro. Les capes de mantes al sofà i les alenades discontínues dins del llit on estires una mica més els límits del món. És llegir la Dickinson y en Dylan assegut en un terra de moqueta i taules de marbre amb pèl moixí a la barbeta. 

L’hivern és entrar al Negre i creure’s Dublín un dimecres de novembre i que hi soni Bon Iver. I aquells dòminos ara tristos on jugaven en Font, Seuba, Casalets i companyia. L’escapada que mai faràs a Montmartre per trepitjar l’empedrat per on un dia van passar borratxos Duchamp o Modigliani i adonar-te que ets al carrer Major fent birres al Kóm, la Plaça i el Corpus. Perquè només ens queda creure que encara som aquí i que estripem fort l’escletxa per on podem entreveure l’infinit sense esperar res a canvi. Créixer i cultivar-ho com es cuida l’art, constant i sense rendir-se, amb el millor llegat, que és l’amor que podem enviar dins d’una cançó o un poema cap als somnis. Plausible, tranquil. Amable.

I ara ets tu, estimat lector, que dones sentit al quadre costumista, de les seves gents i els seus miratges, dels seus hàbits i manies, dels seus judicis i creences, de les seves estètiques i morals, de les seves consciències i inconsciències que necessitem per evolucionar i desenvolupar-nos. Perquè sols tu emmarques la vida, la resumeixes, l’ordenes, la corregeixes, la interpretes, la comentes, l’expliques i, en certs casos, la suplantes.